Avui, 24 de març, diversos actes commemoraran a l’Argentina els 45 anys del cop d’Estat. La Mariana Busetto assistirà, com cada any, a les convocatòries que les institucions de l’Estat, els organismes de drets humans i la ciutadania acostumen a fer. La Mariana farà quaranta-set anys enguany; en tenia dos quan un grup de repressors es va emportar el seu pare, militant de l’Ejército Revolucionario del Pueblo (ERP) el setembre de 1976.
Aquest fet ha marcat la seva vida, amb una infantesa en la qual estava prohibit parlar del que havia passat per raons de seguretat i una adolescència on va començar a intentar reconstruir la figura paterna. Quan va arribar a la vintena, però, Busetto i altres filles de desaparegudes es van trobar i van fundar l’agrupació Hijos e Hijas por la Identidad y la Justicia contra el Olvido y el Silencio (HIJOS).
La Mariana tenia dos anys quan un grup de repressors es va emportar el seu pare, militant de l’Ejército Revolucionario del Pueblo
Allà va trobar uns companys que, havent passat pel mateix, vint-i-cinc anys després s’han convertit en alguna cosa més que en amics amb una causa comuna a escala militant. Són companys de vida que construeixen la seva identitat contínuament, rebuscant a la història familiar i social, recopilant fotos, gestos, anècdotes per intentar donar moviment a aquelles imatges en les quals s’han convertit els seus pares i mares, congelades per sempre en el moment de la desaparició.
Alguns ja han trobat els cossos dels seus pares i mares; d’altres, com la Mariana, encara els esperen per poder enterrar-los i tenir un lloc on poder anar a plorar-los amb els seus propis fills i filles. Un camí que no acaba mai, el del dol, la cerca i la lluita per la justícia, que ha passat de l’esfera personal a la pública, del no poder parlar a la denúncia, de la protesta amb les Abuelas o les Madres a la seva pròpia, l’escrache.
Qui era el teu pare i com el van fer desaparèixer?
El meu pare es deia Osvaldo Busseto i tenia trenta anys quan se’l van emportar. Militava a l’Ejército Revolucionario del Pueblo (ERP). Era un militant important. Havia estudiat per a bomber i va entrar a treballar en la Prefectura de Policia per recavar informació per a l’ERP. Va estar un temps fins que el van descobrir perquè un altre company va acabar cantant (delatant-lo a causa de la tortura). Aquest company el va citar al centre de La Plata el 9 de setembre de 1976. El meu pare hi va anar, però es va adonar què passava per com estava aquest noi, per detalls, com per exemple que no portava cordons a les sabates. Aleshores el meu pare va començar a córrer. El van disparar amb una metralleta a les cames i se’l van emportar ferit. El van portar a l’Hospital Naval, li van fer una operació complexa i li van posar un clau a la cama. Ho van fer perquè el necessitaven viu per a torturar-lo i que delatés altres companys. Una vegada va estar recuperat se’ls van emportar al Pozo de Banfield (centre clandestí de detenció durant la dictadura). El testimoniatge de Pablo Díaz, un dels supervivents de la Noche de los Lápices, va ser el primer que vaig tenir d’algú que havia vist al meu pare en captivitat. Després d’estar al Pozo de Banfield el van veure al d’Arana i a Quilmes. Per la informació que tenim, fins al 31 de desembre va estar viu.
Has trobat el seu cos?
“Encara tinc l’esperança que el trobaré. La meva àvia tenia aquesta esperança i es va morir. La meva mare també, ara té Alzheimer”
No, tot i que jo sempre tinc l’esperança de poder trobar el cos del meu pare. L’Equip Argentí d’Antropologia Forense en un moment em va comentar que seria bastant fàcil pel tema de l’operació i del clau que té a la cama. La meva àvia i jo hem deixat l’ADN perquè l’analitzin i comparin. En una època en què es van trobar restes a cementiris vaig pensar que estaria enterrat en algun cementiri de la província de Buenos Aires. Al mar no crec que estigui perquè ell no va estar en l’ESMA, on van estar molts dels que van tirar al mar. Encara tinc l’esperança que el trobaré. La meva àvia tenia aquesta esperança i es va morir. La meva mare també, ara té Alzheimer.
És molt estranya la figura d’algú que no has pogut vetllar físicament…
Sí, és molt estrany estar esperant trobar el seu cos. No depèn d’un. Això no és una espera llarga, no sé, potser moro jo i el recuperen els meus fills. Tinc companys que sí que han recuperat les restes dels seus familiars. De fet el meu millor amic va recuperar les restes del pare i de la mare, que estaven en llocs diferents, amb dos mesos de diferència. L’Equip d’Antropologia Forense, que se n’encarrega, fa una recerca tan minuciosa a partir de les dades dels testimonis i dels judicis que et lliuren una carpeta amb tota la informació que tenen. En el cas d’ell, va poder saber que a la seva mare l’havien matat al 31 de desembre a la matinada. Té la data, com la van matar, és increïble. Així que en algun moment espero que es troben les restes del meu pare també.
Has pensat que faries si el trobessis?
Fins fa uns quinze anys jo deia que si trobava les seves restes, les volia cremar. No volia un cementiri, aquesta cosa dels ossos en el cementiri que em remunta a costums de vells. Però després d’un temps, pensant-lo bé, em vaig dir: com el puc cremar? Necessito un lloc. Ha estat tot aquest temps fet pols, per dir-ho d’alguna manera. Si tinc un os, el vull atresorar. Al cementiri de La Plata han fet una espècie de mausoleu per a enterrar el cos de cada desaparegut que es troba. Em sembla un lloc extraordinari i, si el trobo, m’agradaria que estigués amb els seus companys. En un lloc simbòlic. En definitiva, el que fa el cementiri al ritual és el que tant ens va faltar a molts familiars. El lloc on plorar-lo, on anar a posar una flor. Ara em pregunten els meus fills i els dic que no sé on és, el seu avi. És sinistre el pla sistemàtic de desaparició de persones.
Quina idea tenies del teu pare quan eres petita?
“A mi no em deixaven parlar del meu pare, de la meva història. La por era lògica, fins i tot en democràcia els militars han amenaçat les víctimes que han sobreviscut”
Bé, vaig tenir una companya a la primària, l’Ana Archetti, que va ser la primera persona que vaig conèixer a la qual li havia passat el mateix que a mi. A mi no em deixaven parlar del meu pare, de la meva història. Ho tenia prohibit, encara que a l’escola ho sabien. La por era lògica, fins i tot en democràcia els militars han amenaçat les víctimes que han sobreviscut. Ells estaven lliures, anaven pel carrer com si res. Llavors, jo somniava molt amb el meu pare, m’agafava a la imatge del meu pare com un senyor major. Ara, ja l’he superat en edat. Ho tenia molt present, si bé no m’acordava d’ell perquè tenia dos anys quan se’ls van emportar.
Com va ser la teva adolescència?
Quan vaig ser adolescent vaig començar a anar a veure als meus avis paterns. No em deixaven veure’ls, però vaig començar a anar-hi d’amagat perquè necessitava el relat de la meva àvia i dels meus oncles, dels meus cosins, que em van relatar una altra part del meu pare, això que no havia conegut fins aleshores. La faceta de militant del meu pare la vaig buscar a una altra banda, amb els seus excompanys, amb els seus amics. La meva mare em comentava com havia viscut com a companya amb ell, com a parella, com era com a pare els anys que va estar amb mi, però jo necessitava fer-me una imatge d’aquest pare. Necessitava que em comentessin anècdotes, com era, quins eren els seus gestos, com era la seva personalitat. Així em vaig adonar que a diferents persones els anava preguntant i anaven coincidint en un munt de coses. Tinc informació de tot això per supervivents de la repressió. I m’he dedicat tota la vida a apuntar i muntar un trencaclosques amb la història del meu pare. De fet, ho continuo fent, perquè continuen apareixent testimonis.
S’acaba la cerca?
No, sempre vaig cercar i fins al dia d’avui continuo buscant. Treballo en cinema. El rol que tinc en un rodatge és el de continuista. El continuista és qui en una història que està completament desmuntada, perquè les escenes mai es filmen endreçades d’acord amb el guió, porta a càrrec la línia argumental, actoral i s’encarrega de verificar que tot estigui en el seu lloc, que no hi hagi salts en la línia de la història. És curiós, m’ho va dir un director amb el qual vaig treballar, què faig el mateix al cinema que en la meva vida. Per exemple, el meu pare es queixava que la meva àvia materna l’havia delatat perquè hi havia molts secretes que el perseguien al carrer. Això m’ho havia comentat la meva mare. Molts anys després, em vaig assabentar que un gran amic de la meva àvia era custodi del coronel Ramón Camps (militar condemnat per crims de lesa humanitat). Aquest amic de la meva àvia es va anar guanyant la confiança de la meva família per a obtenir informació, no només del meu pare sinó d’altres militants. Quan el meu pare va desaparèixer, la meva àvia li va demanar que el retornessin i va tallar l’amistat amb aquest home. Però ell li va demanar diners: li va dir que no sabia si podia salvar al meu pare, però que així ens salvaria a nosaltres [la Mariana i la seva mare]. Això no ho va saber ni la meva mare, que ara té Alzheimer. M’ho va explicar el meu oncle i vaig entendre la història des del que pensava el meu pare, vaig muntar una història lineal.
Amb què et quedes, del teu pare, del que saps fins ara?
“El que més admiro del meu pare és la fermesa per encarar una causa, la convicció que va tenir. Ha de ser molt difícil fer això sabent que ho deixaràs tot al darrere”
El que més admiro del meu pare és la força per anar endavant, la fermesa per encarar una causa, la convicció que va tenir. Ha de ser molt difícil fer això sabent que deixaràs al darrere a la teva família, a la teva filla, tot. És molt difícil posar-se en aquest lloc, has d’estar molt segur del que fas. Parlo d’ell i dels 30.000 desapareguts, perquè tots van fer el mateix. Van donar la vida, sabien que anaven a morir. El meu pare ho sabia, sabia que era molt difícil sortir viu d’aquí.
Com va ser la fundació d’HIJOS?
Jo tindria 18 o 19 anys i estava estudiant cinema a la universitat. A la facultat d’arquitectura, on estudiava el meu pare al moment de la seva desaparició, van decidir fer un homenatge als estudiants, professors i no docents desapareguts durant la dictadura. Va ser un homenatge important, fins i tot van venir altres fills de desapareguts que vivien a l’exili. Va ser aquí on vaig conèixer a altres fills i filles que havien passat el mateix que jo. Fins a aquest moment només coneixia a la meva companya de la primària. Al final d’aquest homenatge ens van convidar a pujar a l’escenari. Cadascun va explicar la seva història, va comentar un record de qui eren els seus pares. Jo tenia vergonya, estava amb una càmera i em vaig quedar filmant amb ella (riures). Però després d’això, no ens vam separar mai més. Els fills i les filles sortíem junts, anàvem en bloc a tot arreu, teníem una necessitat imperiosa d’estar junts. Estar junts ens va ajudar a nosaltres individualment perquè contar-nos la nostra història ens va fer adonar que ens havia passat a tots el mateix. Uns mesos després van fer un altre homenatge en la Facultat d’Humanitats. Allà vam començar a parlar d’organitzar-nos i muntar una agrupació. Eren els anys noranta, regnava la impunitat total, els torturadors encara estaven lliures, vivien a prop de les nostres cases, coneixíem les cares d’alguns d’ells.
Aquí sorgeix l’escrache com a nova forma de protesta…
“Com a mínim teníem dret a saber i denunciar qui eren els torturadors, els repressors, que vivien al costat de les nostres cases, que eren els nostres veïns”
Sí, perquè si no no hi havia justícia. S’havien decretat les lleis d’Obediència Debida i Punto final. Estàvem desemparats pel marc legal. Els repressors encara eren joves, molts tenien fortunes robades als desapareguts. Com a mínim teníem dret a saber i denunciar qui eren els torturadors, els repressors, que vivien al costat de les nostres cases, que eren els nostres veïns. I va servir, es va convertir en una nova forma de protesta a escala mundial.
Com esteu, ara, els HIJOS?
Tenim una relació molt especial. Han passat molts anys, molts de nosaltres no podem anar a les assemblees com abans, per exemple, però sempre estem. Quan van ser els judicis als repressors, jo vaig anar a testificar. Dos dels advocats de la querella eren companys meus d’HIJOS, em van contenir, així com els meus companys, que hi van ser tots. Cada vegada que algú declara ens acompanyem. Vam créixer, ja tots tenim fills. Els anomenem els nets.
Han passat vint-i-cinc anys junts…
Sí, hem fet un vídeo per celebrar-lo amb diversos testimonis. Jo crec que així com les Madres de Plaza de Mayo van sorgir com una agrupació, a nosaltres ens va sorgir la necessitat d’unir-nos i reclamar des del nostre lloc. Hi ha una anècdota molt maca que exemplifica una mica el que vull dir. Nosaltres vam créixer escoltant a Joan Manuel Serrat, era la música que escoltaven els nostres pares. Quan vam formar HIJOS ens vam assabentar que Serrat tocaria en un estadi a la nostra ciutat, La Plata. Era aquesta època en la qual estàvem tot el temps junts. No teníem ni entrades ni un duro, però vam anar i vam demanar que ens deixessin entrar, vam parlar amb el representant i li vam dir que érem fills i filles de desapareguts i que volíem entrar a conèixer al Serrat, que era algú que els nostres pares admiraven molt. Ens van deixar entrar. Va venir el representant i ens va dir que Joan Manel ens volia conèixer. Teníem molta emoció i vergonya. No podíem ni parlar. Serrat va venir, ens va fer presentar i ens va signar fotos, ens va preguntar si volíem que ell transmetés alguna cosa al públic de part nostra. Ningú deia res i ell es va donar volta i va començar a caminar cap a l’escenari quan un dels nostres companys va dir: Sí, digui que els HIJOS ja estem dempeus. Era això. Estàvem junts, units i per fi dempeus.
