Maritza Buitrago és colombiana i porta anys treballant en drets humans i feminisme. Amb l’experiència de dona racialitzada –estigmatitzada per la seva condició de no ser blanca– que ha viscut el seu propi procés migratori marcat pel racisme i la llei d’estrangeria, ha lluitat des de col·lectius com Maloka o Mujeres Pa’lante en contra d’aquestes polítiques que afecten transversalment tots els àmbits de la vida quotidiana d’una persona. Actualment participa en la tancada de migrades de l’antiga Escola Massana a Barcelona, des d’on s’organitza amb altres companyes per pensar estratègies d’autodefensa antiracista-feminista i lluitar contra les estructures que violenten les vides de moltes dones. Les demandes de la campanya, explica, són per se feministes. El moviment recull una llarga trajectòria de lluita que engloba àmbits com l’habitatge, la feina digna i els drets civils i polítics.
Articuleu les demandes de diferents moviments que condicionen la vida de moltes migrades…
Sí, les demandes s’articulen al voltant de la llei d’estrangeria, el marc normatiu que ens condiciona en la situació de no drets, en el tema de poder tenir papers sense necessitat de tenir un contracte de feina i l’empadronament, perquè hi ha una sèrie de violències institucionals per poder accedir al padró. La nacionalitat també és una de les nostres demandes: per aconseguir-la s’ha de fer un examen que no té en compte els contextos lingüístics ni altres aspectes –com ara que hi ha gent que no ha estat alfabetitzada. En aquests moments, per a molta gent és molt difícil aconseguir-la i suposa no tenir accés als drets civils i polítics. A més, l’accés a la sanitat també està coartat. La despenalització de la venda ambulant és una lluita que també ens toca a les tancades, així com la clausura dels CIE, la crisi de refugi i les fronteres. Aquest és el conjunt de drets als quals hauríem de poder accedir. Per últim, a tot això se sumen les violències masclistes i institucionals que patim les dones migrades.
Les tancades de migrades han estat, des de la primera l’any 2001, mobilitzacions molt masculinitzades. Quina diferència hi veieu vint anys després?
Aquest és un tema que ja m’han comentat. Però les coses han canviat i les dones hem fet un camí d’apoderament malgrat els dos patriarcats als quals ens enfrontem: l’estructural, blanc i etnocèntric, i el dels nostres companys racialitzats. Crec que hi ha hagut avenços, tenim gran protagonisme i veu pròpia dins les tancades i, de fet, a les negociacions estem molt presents amb les nostres demandes. Hem parlat amb la regidora LGTBI –de l’Ajuntament de Barcelona– per explicar les nostres demandes com a feministes i hem demanat una reunió amb l’Institut Català de les Dones i la secretaria de Família, responsables del circuit d’intervenció en violències masclistes. A més, ja hem fet tancades feministes.
Quines formes de racisme pateixen les dones migrades?
Tenim una hiperrepresentació en el feminicidi (de 2011 a 2016 hem estat les víctimes del 33% dels feminicidis), i unes especificitats molt concretes que s’han d’abordar. A més, patim el racisme estructural, però també hi ha un racisme arrelat en el moviment feminista i LGTBI que no es mira prou i que s’ha de problematitzar.
I pel que fa al racisme institucional?
En el circuit de violències racistes institucionals, en patim de molt concretes. Hi ha una taula que està tractant amb la Generalitat la situació dels drets de les treballadores de la llar i organitzacions de dones que estan demanant que es reconegui la necessitat d’elaborar un protocol concret en tot el circuit d’atenció a les violències masclistes per a dones migrades, que reconegui la violència institucional com una de les formes de violència que patim. Hem exigit campanyes concretes per a visibilitzar la violència sexual en treballadores de la llar i les cures, que és un tema molt invisibilitzat, sense vies de denúncia clares ni cap protocol d’intervenció.
La mirada antiracista està present en les administracions?
Hi ha dinàmiques que perpetuen els privilegis de la blanquitud i és complicat trencar-les
La mirada antiracista no està present en les administracions i estem intentant que s’hi incorpori. Òbviament, la institució no es vol veure a si mateixa travessada per mecanismes colonials i racistes i no ho reconeix, amb la qual cosa ens demanen “proves”, casos en els quals hagi passat això que denunciem. Però, si no es reconeix el que passa, és molt complicat treballar-ho.
Pot haver-hi suport des de la cúpula de la institució, però hi ha dinàmiques que s’han de trencar des de la societat…
Sí, hi ha dinàmiques que perpetuen els privilegis de la blanquitud i és complicat trencar-les. La tancada no canviarà això d’un dia per l’altre, però serveix per posar sobre la taula molts temes. Estem intentant donar continuïtat a la lluita i buscar estratègies perquè tot el que hem guanyat 150 dones parlant d’estratègies feministes antiracistes no s’ha de perdre.
No és la primera tancada. Com lluiteu contra la naturalització de la forma de protesta?
Precisament, la tancada és perquè no es naturalitzi. Han passat quasi vint anys i les coses no han millorat, ans al contrari. Hem de dir que això no és possible i pressionar per aconseguir coses concretes. Ara s’han sumat espais on es fan tancades (al Poble Nou i Badalona)
i estem rebent feed-back de la resta de l’Estat. Detectem una certa obertura per a treballar aquests temes i pensem que ho aconseguirem.
