L’esquerda llarga i capritxosa, com un llampec a la paret blanca, ens mira. Ella es concentra en l’esquerda i amb el dit la ressegueix. És dimecres i plou, però a dins l’hospital només se sent l’aigua repicar contra el vidre. La vaig conèixer fa dos dimecres, tots ells plujosos. No té més de trenta anys i una agulla li travessa la carn, i l’infla la pell com un globus. Amb el mateix dit que ha resseguit l’esquerda es ressegueix la seva cicatriu, s’aixeca la samarreta i m’observa mentre s’escruta detingudament la panxa. “Són iguals” em diu, mirant-se l’esquerda i tocant-se l’abdomen. D’ençà que ens asseiem cara a cara en aquestes butaques de l’hospital, mentre les agulles ens troben, m’ho explica tot amb una naturalitat aclaparadora. La van obrir per la meitat com a una balena, li van extirpar els ovaris, les trompes i la matriu i li ha quedat un llampec al ventre de dalt a baix que la distingeix abruptament. Quan avui li he dit que tenia la regla, ullerosa i pesada, no hi he pensat que ella ja no la té. Quan li he dit que em tortura, no hi he pensat que a ella ja no la tortura. Per això, avui, dimecres de pluja, ella ha escollit parlar-me de la sang que ja no li brolla.
Si la mireu, sembla una noia molt més jove, gairebé una nena. Té el somriure molt ample i blanquinós i quan diu que la regla també li semblava una tortura, ho fa rient i recordant, amarada de nostàlgia. No li dic res quan m’explica que tot i que mai s’ho havia pensat, la troba a faltar. No li dic res quan em parla de la primera vegada que li va venir, desconsoladament vermella, fosca i desafortunada.
Va créixer buscant jerseis que tapessin els malucs amples i el cul eixamplat, esquivant les mirades lascives d’homes més grans, desconeguts i tarats
Va vessar sang per la vagina un dia que feia classe d’anglès, a sisè de primària. Va anar mullant la cadira verda fins a fer un bassal. Tota l’escola va saber aquell mateix dia que ja tenia la regla i ningú va voler parlar-ne frontalment. Jo no li dic res, tampoc, quan m’explica que la sang seca a les calces durant tot aquell dia i la compresa enganxada al damunt, sapastre, com el paper d’una magdalena, li van semblar la pitjor cosa que li podia passar. Després d’allò, va créixer amagant la carn, sortint de la piscina embolicada amb una tovallola que alguna amiga ja tenia preparada per no exposar el cos, massa greixós, massa voluptuós, massa cel·lulític. Va créixer buscant jerseis que tapessin els malucs amples i el cul eixamplat, esquivant les mirades lascives d’homes més grans, desconeguts i tarats. Va entaforar-se les tetes en uns sostenidors per adolescents. Va odiar la regla, em diu, per fer-li mal i per fer-la dona, tan de pressa. Però va donar per fet que la tenia per alguna cosa, que seria mare. I quan m’ho diu s’atura en sec per primer cop i calla.
Jo callo també, mentre ella, de sobte, posa les mans com si hi tingués un bol calent i l’ensumés. Em diu que si la tingués ara, seria capaç d’agafar-la així, amb les mans, i l’oloraria i la miraria escapar-se-li entre els dits, impregnant-se-li les ungles i els palmells, com la pluja, que tot ho banya. I així, s’acosta les mans ensangonades de la regla que ja no té, em mira i m’explica que es diria: “Quina sort! Que surts de mi com una tempesta i llisques per tot, poderosa i cabal, fins a on vols”. Diu que ovularia, i ovularia, i ovularia, i tornaria a expulsar-la roja i feroç sense fecundació. I jo no li sé dir res, mentre s’agafa les mans i eixampla l’esquena a la butaca, sospira i deixa caure els braços, amb la mirada a l’esquerda de la paret. “Qui ho diria?”. Em diu, pacífica i sàvia, que ara la deixaria brollar sencera i “Qui ho diria?” diu, que estimaria el meu cos com mai, ara que no hi és tot.
Jo callo un cop més, però sense avisar-la, li aixeco una mica la samarreta arrugada damunt del ventre i li ressegueixo, amb precisió, la cicatriu, buscant el llampec fins al final.
