A partir de la seva experiència com a persona que ha patit els estigmes propis de la gordofòbia, l’autora, des del col·lectiu lleidatà Colors de Ponent, reivindica l’apoderament des de la diversitat de tot allò que és considerat com a ‘no normatiu’. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi que la ‘Directa’ posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials
Elena Xifre | @ColorsdePonent
Il·lustració de Clara Iris
Us convido a una festa. És una festa especial, plena de colors, dolors i veritats. Totes hi esteu convidades, unes més interpel·lades que altres. Totes amb el mateix dret de reflexió i de posar en dubte tot allò après. Faré referència a aquelles creences socials que ens han sigut desafortunadament regalades per aquest sistema ple de discriminacions i opressions. En especial, em centraré en una opressió: la gordofòbia.
Vaig néixer amb una talla X i al llarg dels anys, s’hi van afegir tres eles. Des de sempre he tingut la sensació que em sobraven 30 quilos. Vivia amb la creença que si m’esforçava perquè aquests 30 quilos desapareguessin, tindria un premi: la felicitat eterna. L’acceptació social, aquesta que tothom desitja, però que no tothom té. La certesa de ser objecte i subjecte de desig. Sembla que la vida de les persones gordes consisteixi a anhelar el moment de convertir-nos en persones primes.
Des d’on es troben la frustració i l’orgull em comunico, i us convido a escoltar una de les tantes veus silenciades, humiliades i dolgudes, però a la vegada, combatives i alegres.
Els metges i les persones que no ho són s’entesten en aconsellar-nos que hem de menjar més verdura i més fruita, i que hem de fer esport. Sí, no dic que no s’hagi de portar una vida saludable, però és que hi ha moltes gordes que la portem i igualment som gordes
Les persones gordes vivim molta violència, durant totes les etapes de la vida, sobretot, segons la meva experiència i la de les meves companyes gordes, diríem que les etapes quan més n’hem patit ha sigut la infància i l’adolescència, on creixes, on absorbeixes com una esponja la informació rebuda, on busques la identitat i l’efervescència d’hormones està latent, i les inseguretats i les pors són les protagonistes de la història. Quan els comentaris, les mirades i les accions són discriminatòries, potser d’una forma inconscient, però sí molt incisiva.
La gordofòbia la vivim en tots els àmbits de la vida: el laboral, quan veiem que es requereix “bona presència” per a un lloc de treball. El relacional, quan som les “amigues” divertides i bones persones, però ningú ens veurà com les atractives o les sexis. O el de salut, que mereix una atenció especial. Els metges i les persones que no ho són s’entesten a aconsellar-nos que hem de menjar més verdura i més fruita, i que hem de fer esport. Sí, no dic que no s’hagi de portar una vida saludable, però és que hi ha moltes gordes que la portem i igualment som gordes. I a part, per què és tan important la salut física i tan poc la mental? Per què les persones gordes potser som insanes a nivell físic -n’hi haurà que sí, n’hi haurà que no-, però a totes ens han quedat seqüeles a nivell de salut mental de totes aquestes veritats absolutes que ens han anunciat.
Posaré exemples de les frases que més recordem que ens han dit i ens hem dit, i més dolor han provocat: “En Roger t’estima, però no vol estar amb tu perquè ets gorda”. “A tu no et volem, perquè ets gorda”. “Però si tu de cara ets guapa”, aquesta és especialment divertida, perquè es pensen que t’estan dient un elogi i el que estan fent en realitat, és cagar-la més. “Puta gorda de merda”. “Amb uns quilos de menys, estaries perfecta”. “Estàs molt guapa, t’has aprimat”. “T’hauries d’aprimar, ho dic per tu eh, és per la teva salut”. “Ningú m’estimarà ni voldrà follar amb mi per què sóc gorda”. “Si fos prima, seria més feliç”.
L’activisme gordo existeix i gràcies a això, estic podent enllaçar aquestes paraules. Però existeix en petites quantitats, plorem el nostre greix a casa nostra, soles, tancades a l’habitació
La gordofòbia és quelcom que les persones gordes vivim, però que la gent no reconeix com una cosa que passa quotidianament. M’explico. Aquesta discriminació és silenciada, poc coneguda i poc treballada. L’activisme gordo existeix i gràcies a això, estic podent enllaçar aquestes paraules. Però existeix en petites quantitats, plorem el nostre greix a casa nostra, soles, tancades a l’habitació.
Potser és hora que ho fem plegades, que plorem cada frase, cada mirada despectiva, cada agressió, cada comentari desafortunat. I plorarem el costat de totes les altres oprimides, perquè totes tenim la necessitat de fer-ho, perquè totes hem viscut aquestes situacions, siguin del format que siguin. Sabeu què passarà quan plorem juntes? Que tot serà més fàcil, perquè la tristesa compartida uneix i fa vincles invencibles. I quan serem invencibles? El dia que lluitem plegades.
Perquè, evidentment, no som les úniques que vivim fora de la norma i segur, que tampoc les úniques que carreguem amb frases lapidants, com les que he nomenat, gravades al cor. Estic parlant de les trans, les bolleras, les marikes, les negres, les gitanes, les pobres, les que tenen diversitat funcional i totes aquelles que surten d’aquestes normes rígides i asfixiants.
Per què s’entén que ets hetero fins que no demostris el contrari, que ets cis fins que no anunciïs que ets trans? Hem hagut de reconèixer-nos per poder viure, per poder tenir una identitat que no era la que s’esperava de nosaltres. Com tampoc s’espera que una persona gorda sigui atractiva, agosarada, valenta o líder.
Òbviament, en aquesta festa no només hi té cabuda el dolor i la tristesa, sinó també l’acceptació, la reivindicació i la visibilització de qui som i de com som. Eines útils per avançar i que aquesta opressió deixi de tenir tant pes i tanta importància són l’apoderament dels nostres cossos. Reconèixer el teu cos com a teu, no patiu, a mi m’ha costat 23 anys. 23 anys de desconnexió absoluta del meu cos, no només pel fet gordo, crec que aquí hi ha moltes altres coses en joc. A quin cos dissident li han ensenyat a estimar-se’l? Molts dels cossos dissidents no ens reconeixem, no estem orgulloses del nostre rostre, perquè ens han explicat que no ho havíem d’estar.
Per què s’entén que ets hetero fins que no demostris el contrari, que ets cis fins que no anunciïs que ets trans? Hem hagut de reconèixer-nos per poder viure, per poder tenir una identitat que no era la que s’esperava de nosaltres. Com tampoc s’espera que una persona gorda sigui atractiva, agosarada, valenta o líder
Doncs permeteu-me que us digui que aquesta festa va d’això, de reconèixer i de celebrar els nostres cossos i les nostres diferències. Perquè potser cada dia no, però hi haurà dies que ens mirarem el mirall i ens veurem a nosaltres mateixes com a persones amigues, que acceptem les ferides, i aquestes són les que ens fan estar organitzades, cridant el carrer els nostres drets i les nostres llibertats. Perquè tenim tot el dret del món de ser com som. Tenim dret a viure moments insegurs, que ens serviran per després poder-ho veure tot més clar. I mentre vivim tota l’amplitud de les emocions (tan ampla com els nostres cossos), caminem. Primer, serem dues, potser ens veurem petites. Se n’aproparan tres més i després quatre més, i sense adonar-nos-en, serem moltes. Som moltes més de les que ens pensem, perquè hi ha moltes persones gordes, moltes persones primes, moltes persones que viuen la sexualitat com volen i amb qui volen, moltes persones que viuen el gènere d’una forma fluida o d’una forma estàtica. Hi ha molt de tot. D’això es tracta, de què la diversitat ens uneix. Ens fa més fortes. Hem de creure que hi som totes, perquè no sóc l’única que se sent interpel·lada i emocionada per aquestes paraules, n’estic segura. Perquè tu, tens el mateix dret que jo de mirar-te al mirall i estimar-te i agradar-te amb totes les teves llums, totes les teves foscors, totes les teves textures, unes més rugoses, unes altres més suaus.
En aquesta celebració, ballarem, gaudirem del diàleg, les discussions i les reflexions, i brindarem amb una copa plena de valentia i amor per i amb la diversitat. Ens saludarem, perquè hi ha moltes coses que ens uneixen i altres que ens destrueixen, tant a tu com a mi.
Avui, com cada dia, estem en aquesta festa. Venim a celebrar que som diverses, que existim i que tenim molta set de vida.
