Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

No, Inés, el feminisme liberal no ens serveix

Les autores, portaveus nacionals de l’organització juvenil de l’esquerra independentista Arran, plantegen una esmena a la totalitat la utilització del moviment feminista per part de partits de dretes i liberals com Ciutadans, que consideren cosmètica i oportunista, i incongruent, i defensen que el feminisme de classe indestriable de la lluita contra totes les formes d’opressió

 

Adriana Roca i Núria Martí | @Arran_jovent

Ciutadans presentava fa uns dies el seu programa “Feminisme Liberal”, uns dies abans del 8-M. Al carro del feminisme s’hi apunta tothom, quedar-ne fora és desaprofitar oportunitats. El feminisme s’instrumentalitza per part de tots els espectres polítics d’ordre, ara són feministes Susana Griso, Cristina Cifuentes, Ana Botín, Inés Arrimadas i el mateix Albert Rivera.

Aquesta mateixa gent que ha lluitat incansablement per acabar amb els nostres drets com a dones, i per extensió del conjunt de la classe treballadora, fan veure que el feminisme és una moda de què ningú vol quedar fora, com els pantalons pitillo, les ulleres hipsters i escoltar la Rosalía. Tots són feministes. Però feministes liberals, no com nosaltres que som unes radicals, unes feminazis. I a la vaga aquest any ja no hi van, que està molt polititzada (perquè es veu que hi ha vagues que no ho estan). Tot i això, hem de ser plenament conscients que si ara el seu feminisme està de moda, també és gràcies a la nostra lluita incansable: probablement, avui en dia, poques reivindicacions son tant de consens com aquesta. I això no ha estat a cost zero, convé recordar en aquest moment a totes les assassinades, agredides i violades. Convé recordar que manades n’hi ha per desgràcia dia rere dia, a l’entorn familiar i laboral, on més s’invisibilitza, i cap a dones sense veu, dones migrades o menors.

I així serveix per blanquejar per igual partits de dretes com empreses que especulen i exploten.

Ells, que ens van dir en un moment que ja no feia falta que lluitéssim, que el feminisme estava passat de moda i que la igualtat era una realitat que nosaltres no ens vam creure. Els mateixos que ens deien que tots érem classe mitjana, que Espanya anava bé i que era una democràcia admirable. Nosaltres sabíem, perquè ho vivim, que les demandes històriques de les dones seguien sent vigents i que mai no hem estat iguals perquè la igualtat no és possible en un món tan injust. Que som iguals havia de ser una farsa quan continuem tenint por cada cop que tornem a casa de nit, quan no estem segures ni a casa nostra i quan ens continuen assassinant, quan no tenim dret ni al nostre propi cos, quan se’ns sexualitza en llocs de feina en què ens pagaran una misèria. Que fa temps que ens va caure el vel de la ignorància respecte a la fal·làcia de la igualtat formal i mai materialitzada.

Un govern feminista no és aquell que té moltes ministres, ni aquell que instrumentalitza la lluita feminista per fer-se una rentada de cara: no hi pot haver feminisme sense un projecte rupturista que entengui que el model econòmic actual -el capitalisme- i l’alliberament de les dones són simplement incompatibles 

Nosaltres venim de lluny: tenim referents i no ens passa per alt que certs sectors estan buscant instrumentalitzar el feminisme i, amb això, diluir-ne les reivindicacions. La lluita feminista no és d’aquells que actuen defensant els interessos del capital, que emparen en el seu govern a senyors com Grande-Marlaska –responsable i encobridor de tortures i violacions. Un govern feminista no és aquell que té moltes ministres, ni aquell que instrumentalitza la lluita feminista per fer-se una rentada de cara: no hi pot haver feminisme sense un projecte rupturista que entengui que el model econòmic actual -el capitalisme- i l’alliberament de les dones són simplement incompatibles. Ho hem repetit moltes vegades, però ho farem moltes més: cal denunciar l’aliança entre el capitalisme i el patriarcat, perquè les dones, a l’haver quedat relegades a l’exèrcit mundial de reserva, se’ns ha utilitzat per enriquir-se. És cert que hi va haver un moment on vam sortir de la llar -treball reproductiu i de cures, espai privat-  i vam entrar a la fàbrica -treball productiu i remunerat, espai públic- però va ser només perquè se’ns necessitava. Els homes havien d’assumir la primera línia de foc a la guerra.

I tot i que rebutgem una justícia patriarcal que no ens protegeix sinó que ens culpabilitza i deixa impune la violència masclista que patim, no volem que aquestes violències serveixin com a excusa per enduriments del codi penal, ni per presons permanents revisables ni, en definitiva, per endurir la violència que ja pateixen la classe treballadora amb la protecció de les dones com excusa. Aquells que volen endurir les penes (Vox reiteradament s’hi ha mostrat favorable) són els mateixos que enduririen les penes per a totes nosaltres, per reprimir tot allò que fem. Els mateixos que proposen d’il·legalitzar-nos un cop per setmana, i en la vaga de l’any passat es trobaven del costat dels que va fer que ara les companyes de Sant Cugat, València o Sants s’enfrontin a processos judicials o multes per participar d’aquella jornada històrica. I els que abroguen per la presó permanent revisable i diuen bestieses com introduir la pena de mort, convé recordar que són els mateixos que defensen el dret a la vida, els provida, aquells que s’han oposat, s’oposen i s’oposaran sempre a entendre que el cos de les dones, malgrat que bé és cert que és un camp de batalla, mai serà el seu.

La sentència de la manada és una vergonya, i ho és tot un sistema que provoca, permet i deixa impune la violència que patim. No seran els que guanyin la partida els que podran canviar les regles del joc.

I amb tot això no estem dient que siguem nosaltres qui decideix qui és feminista i qui no ho és, que això vagi de qui va arribar abans, ha llegit més o ha participat en més assemblees. No vol dir que diguem que nosaltres ho veiem quan les altres no i per això tinguem la idea pura i absoluta de què és el feminisme. La lluita contra el patriarcat s’està colant a tots els racons de les nostres vides i hem de cabre-hi totes, entenent d’on venim i les limitacions que tenim.

Però com que el feminisme no és un club en què una té un carnet i hi pertany o no segons la seva voluntat sinó que és una pràctica política i en aquesta pràctica política la defensa d’uns interessos de classe que perpetuen la desigualtat –i per tant entén que hi ha opressions tolerables– no hi tenen cabuda per una qüestió purament de coherència.

El feminisme no és un club en què una té un carnet i hi pertany o no segons la seva voluntat sinó que és una pràctica política contra uns interessos de classe que perpetuen la desigualtat

El problema no està en les noies joves que compren samarretes a grans marques en què es diu que totes hauríem de ser feministes, el problema està en les grans marques que es renten la cara amb aquestes samarretes mentre exploten a dones d’altres parts del món. No està en aquelles que d’ençà que el feminisme ha arribat a l’espai d’allò que és mainstream s’hi han apropat i han trobat en el feminisme una porta oberta que explica totes aquelles coses que vivien, que sabien que no podien ser justes i a les que no sabien posar nom. Totes ens hem donat el cop al cap, allò que de sobte ens diu que alguna cosa no va bé i que potser no és normal el que ens passa com a dones. I algunes ho descobriran a través de les seves mares, en assemblees de barri, llegint un llibre de Letícia Dolera o mirant Operación Triunfo i això no ho venim a jutjar.

La finestra que ens obre la moda del feminisme l’hem d’aprofitar, per polititzar, organitzar i acostar a totes aquelles que s’hi apropen. Però ni Ciutadans, ni el PP ni la vella Convergència s’hi apropen perquè ara de sobte hagin descobert que alguna cosa no va bé, sinó per un interès nu i cru de mantenir el seu lloc en el panorama polític. Diuen que el feminisme nostre, aquell radical, en el sentit que va a l’arrel del problema, exclou els homes però el que els molesta és que els exclou a ells i als seus interessos contraris al feminisme.

I en un moment en què l’extrema dreta més descarada torna a passejar tranquil·la pels carrers i pren posicions a les institucions. Una dreta hereva del franquisme que no ha marxat però que reapareix en aquells moments en què el règim trontolla, és més necessari que mai un feminisme per canviar-ho tot. Perquè n’estem convençudes que el feminisme, així com l’antifeixisme combatiu, pot suposar un fre als discursos i les praxis de la ultradreta. Ells ho saben i per això ens apunten. Saben que un feminisme on es trobin totes les lluites del moviment popular que entén que si no acabem amb totes les opressions, no acabarem amb cap, és el millor antídot contra aquells que fan de l’odi i la ràbia la seva praxi política.

El feminisme que proposa Ciutadans no pot ser antídot contra l’extrema dreta quan són ells qui pacten amb Vox, comparteix programa econòmic i la defensa per sobre de tot de la unitat d’Espanya.

Feminisme per canviar-ho tot vol dir també enfocar l’estructura politicojurídica que sustenta el sistema de dominació. Per això, la lluita feminista és també la lluita per l’autodeterminació dels Països Catalans, la lluita contra el feixisme;  també el feixisme inscrit en les mateixes estructures de l’Estat: a la policia, als tribunals i als partits del règim

El nostre és un feminisme per canviar-ho tot: no només l’explotació econòmica. Feminisme per canviar-ho tot vol dir també enfocar l’estructura politicojurídica que sustenta el sistema de dominació. Per això, la lluita feminista és també la lluita per l’autodeterminació dels Països Catalans, la lluita contra el feixisme; el que va vestit de verd però també el feixisme inscrit en les mateixes estructures de l’Estat: a la policia, als tribunals i als partits del règim.

I ho saben les dones que lluiten arreu; des de les dones andaluses que planten cara al feixisme, a les jornaleres de Huelva abusades sexualment i que per interessos mediàtics no se’ls hi va fer ressò (explotades laboralment i sexualment), a les argentines que lluiten pel dret a un avortament lliure i gratuït, a les que treballen en fabriques tèxtils en la precarietat absoluta fent samarretes en què es diu que totes hauríem de ser feministes.

El 8-M vam anar a la vaga general feminista perquè és la nostra eina com a classe treballadora. Ens sobraven els motius per aquesta vaga i ens continuen sobrant. La pregunta ara és com continuem endavant; guanyant en estratègia, organització i pràctica; i fent que cada dia sigui 8 de març sense que quedi només en l’eslògan.

 

Adriana Roca i Núria Martí són portaveus nacionals de l’organització juvenil Arran