La valencianofòbia orquestrada per la dreta i l’extrema dreta ha immers el govern del Botànic i, fins i tot, algunes treballadores de l’administració pública autonòmica valenciana, en una autèntica batalla judicial. L’últim episodi va ocórrer fa algunes setmanes. Joaquín Oliva, vicecoordinador municipal de Vox a Alacant i pare d’una alumna del col·legi públic Mediterrani, denunciava per via penal la directora i una mestra de l’escola per enviar una autorització a una excursió en la qual, per error, hi havia una part sense traduir al castellà. “No puc signar un document que no entenc”, va objectar el progenitor, qui alhora assegurava que l’actitud “intransigent” del centre s’havia mantingut “fins a l’últim moment” i, per tant, la menor no havia pogut assistir a l’activitat. Oliva sol·licitava per ambdues docents quinze anys d’inhabilitació.
El cas del col·legi Mediterrani, a l’espera de saber si s’obrirà judici o s’arxivarà la demanda, tan sols ha sigut una de les gotes que ha fet vessar el got. Al llarg dels darrers anys, els casos de discriminació lingüística han estat un degoteig constant arreu del País Valencià, que ha tingut com a punts culminants les sentències que han declarat la nul·litat de part d’algunes iniciatives en defensa del valencià, com la llei de plurilingüisme o, més recentment, el decret de creació de l’Oficina dels Drets Lingüístics. Per Pablo Rocamora, sociòleg especialitzat en extrema dreta i membre de la Comarca Científica, l’agitació del conflicte polític i judicial contra el procés de normalització del català respon a la fi de l’omnipresència del Partit Popular i l’entrada de l’extrema dreta a les institucions: “El canvi de govern afavoreix la dreta per arreplegar un sector de població que veu amenaçada la seua identitat, vinculada a l’espanyolisme”.
Al llarg dels darrers anys, els casos de discriminació lingüística han estat un degoteig constant arreu del País Valencià, que ha tingut com a punts culminants les sentències que han declarat la nul·litat de part d’algunes iniciatives
El PP i Vox, però, no s’han trobat sols en la seua carrera contra el català. Segons Andrés Boix, professor de dret administratiu a la Universitat de València (UV), una secció quarta de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) de caràcter conservador, uns tribunals espanyols “que fiscalitzen les normatives d’acord amb uns principis generals, no a la llei”; un govern del Botànic que es resisteix a “fer canvis legislatius”, així com unes organitzacions que “serveixen d’instrument, als partits i als jutges, per construir la seua agenda”, han permés adobar el camp de la persecució lingüística en els últims temps. A aquests obstacles, les entitats que treballen en defensa de la llengua afegeixen una llei d’ús i ensenyament del valencià “insuficient i plena d’exempcions” i una manca de voluntat política per “elaborar i blindar un projecte lingüístic”, matisa Josep Escribano, docent i president de l’associació per la llengua El Tempir d’Elx (el Baix Vinalopó).
Xarxa espanyolista
Com si fos una reminiscència d’un passat que sempre torna o que es resisteix a desaparéixer, la dreta i l’extrema dreta aixopluguen la bandera de la valencianofòbia posant en el punt de mira els drets lingüístics i la normalització de la llengua per intentar, així, atiar el fantasma de l’anticatalanisme contra tot avanç en aquesta direcció. Al País Valencià, des de la dècada dels anys setanta, es viu un fals conflicte identitari que té el punt de partida en les tesis del blaverisme, basades en la catalanofòbia, el regionalisme i la justificació de la violència per motius ideològics. De fet, en un interactiu, la Directa va recollir un total de 564 atacs catalanòfobs o anticatalanistes des dels anys seixanta fins a l’actualitat.
Són el seu “apèndix, estan copades per gent que pertany al PP o a Vox, o almenys, que simpatitzen amb aquests partits”, exposa Rocamora
Arran la proliferació d’entitats contràries a la immersió lingüística, s’ha configurat una xarxa espanyolista arreu del territori que compta amb el suport de les formacions polítiques que abanderen la valencianofòbia. Són el seu “apèndix, estan copades per gent que pertany al PP o a Vox, o almenys, que simpatitzen amb aquests partits”, exposa Rocamora, qui descriu que actuen com a “grups de pressió” per “mobilitzar el professorat, els pares i, fins i tot, els alumnes de centres catòlics, privats o concertats” per “influir en l’agenda política”. “Utilitzen –continua– suposades teories de complot contra l’espanyol. Saben que les llengües són la pedra angular de les identitats nacionals; per tant, si et carregues la llengua, et carregues la identitat”. Joan Carles Queralt, de la Coordinadora Obrera Sindical (COS), sindicat que ha iniciat una campanya per denunciar els atacs contra la llengua, comparteix aquesta visió i assegura que busquen “pressionar i mediatitzar qualsevol mínim avanç del català”, per mitjà d’uns mitjans de comunicació “que utilitzen pel seu compte”.
Mai ha viscut al País Valencià, però dicta quin ha de ser el model lingüístic a les escoles del territori. Es tracta de Gloria Lago, la presidenta de l’associació Hablamos Español, grupuscle ultraconservador que ha assistit jurídicament la família d’Oliva en el cas del col·legi Mediterrani. Inscrita en el Registre Nacional d’Associacions el 20 de setembre de 2017, uns dies abans de la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya, es defineix com a una associació “apartidista sense ànim de lucre, creada per persones de diferents territoris de l’Estat espanyol” per a “defensar els drets lingüístics dels hispanoparlants”. Lago, qui també va representar Galicia Bilingüe, va afirmar en una entrevista a El Español: “No crec que una llengua siga una riquesa en si mateixa. Ni tan sols és cultura”.
Un altre rostre visible de l’entitat monolingüista i ultraconservadora és el tresorer, Ernesto Ladrón de Guevara. Va militar històricament a la vella guàrdia del partit socialista del País Basc, i en partits com Unitat Alavesa i Innovació Democràtica –escissions del PP–, així com en el Fórum de Ermua, creat en 1998 arran de la mort del regidor del PP Miguel Ángel Blanco en una acció d’ETA. Ací, va coincidir amb altres representants del PSOE, així com amb personatges com el periodista i tertulià Hermann Tertsch, actual eurodiputat de Vox. A més a més, la seua darrera publicació Educación y nacionalismo. Historia de un modelo, va promocionar-se en la Fundació Denaes, el laboratori d’idees de la formació d’Abascal.
Va rebre el suport de membres del PP, Ciutadans, Vox i d’altres organitzacions d’extrema dreta, com El Galeón d’Elda, que actua com a delegació d’Hacer Nación a Alacant, projecte neofeixista de l’Estat espanyol
Hablamos Español ha convocat diverses manifestacions com a mostra de rebuig a la llei de plurilingüisme del govern valencià. Una de les més significatives es va organitzar al Baix Segura, a Oriola, on es van congregar milers de persones contra la “tirania” d’aquesta llei. Aquest acte, segons l’informe Dels ‘neocón’ als neonazis, va rebre el suport de membres del PP, Ciutadans, Vox i d’altres organitzacions d’extrema dreta, com El Galeón d’Elda, que actua com a delegació d’Hacer Nación a Alacant, projecte neofeixista de l’Estat espanyol. Així mateix, fa un poc més d’un any, va presentar al Congrés dels Diputats espanyol la seua segona iniciativa legislativa popular (ILP) i, darrerament, l’ha proposada a les Corts Valencianes, amb el suport d’organitzacions com el grupuscle neofeixista Valentia Forum. Mostra d’açò és la recollida de signatures des del Casal Romeu, la seu de Valentia Forum al barri d’Orriols, per on han passat personatges vinculats a l’extrema dreta, com Alejandro Esteve, expresident de les joventuts del Grup d’Acció Valencianista (GAV) i un dels tres condemnats a un any i tres mesos per l’assalt i robatori del Casal Jaume I de Russafa.
En el recent informe Dels ‘neocón’ als neonazis, coordinat pel periodista valencià i expert en extrema dreta Miquel Ramos, s’analitza en detall la retòrica d’aquesta organització, que consisteix a presentar els castellanoparlants com a víctimes d’una sèrie de discriminacions en els territoris amb dues llengües cooficials. Aquest marc victimista utilitza, alhora, les mobilitzacions en defensa del dret a l’autodeterminació dels pobles “com a trampolí”, exposa Rocamora. “Connecten el seu relat amb un discurs que cada vegada té més presència als mitjans, la política o la societat: l’adoctrinament independentista”, matisa.
Unes altres organitzacions contràries a la immersió lingüística, de caràcter ultracatòlic i conservador, s’organitzen sota l’aparença de federacions de pares i mares. És el cas de la Confederació Catòlica Nacional de Pares de Família i Pares d’Alumnes (CONCAPA). Membre de l’ultraconservador Fòrum de la Família –on han participat organitzacions cristianes integristes com Hazte Oir i ha estat presidit per figures com Benigno Blanco (exsecretari d’Estat durant el govern de José María Aznar) o Mariano Calabuig (actual president i membre del grup parlamentari de Vox a Madrid), al País Valencià està encapçalada per Julia María Llopis, qui ha ocupat diversos càrrecs públics a l’Ajuntament d’Alacant. Fa poc, el secretari tècnic de la confederació a les comarques del sud, Rafael Araujo, va participar en una taula rodona en defensa de l’espanyol a la Universitat d’Alacant, on també va assistir Macarena Olona Choclán, portaveu i secretària general de Vox en el Congrés.
Altres organitzacions contràries a la immersió lingüística, de caràcter ultracatòlic i conservador, s’organitzen sota l’aparença de federacions de pares i mares
En 2017, any de formulació de noves mesures a favor de la normalització, CONCAPA va fundar la Plataforma per la Llibertat Lingüística en Educació, formada, entre altres, per la Federació d’Associacions de Pares i Mares d’Alacant, Idiomes i Educació –nascuda com a oposició al decret de plurilingüisme– o l’Associació per a la Defensa del Castellà. El primer president d’aquesta última, tal com va revelar el setmanari El Temps, va ser Juan Francisco Ferris Vidal, exvocal de la Junta Municipal de Marítim de l’Ajuntament de València pel Partit Popular i, en 2015, número tres de la candidatura de Vox a la ciutat de València, número 14 de la llista a les Corts per la demarcació de València i el número set de la candidatura al Congrès. Ferris Vidal, segons la mateixa publicació, va passar a formar part de l’autodenominada “associació cultural” Defenem València, una de les organitzacions que va participar en la contramanifestació il·legal del 9 d’octubre i a la qual pertany un dels investigats, Francisco Moreno Moreno.
Magistrats contra la llengua
El decret 9/2017, pel qual s’establia el model lingüístic educatiu, fixava un únic programa d’educació plurilingüe amb tres grans nivells (bàsic, intermedi i avançat), els quals tenien especificada la quantitat d’hores que s’havien d’impartir en valencià, castellà i anglés. Sense apostar per la immersió lingüística, la Conselleria d’Educació buscava incentivar l’ensenyament en llengua pròpia. Tanmatiex, va xocar amb organitzacions ultraconservadores, l’extrema dreta i, fins i tot, la Diputació d’Alacant –en eixe moment presidida pel popular César Sánchez, esquitxat per adjudicacions polèmiques–, que van interposar diversos recursos contra un decret que consideraven una “discriminació per als alumnes que escullen el castellà”, un argument que va ser acceptat pel TSJCV.
Boix explica que és “totalment legítim” que les organitzacions civils puguen qüestionar una normativa. “Un govern ha d’assumir que les seues decisions poden anar als tribunals, que són una eina més”, remarca. No obstant això, posa en dubte algunes de les decisions judicials preses durant el procés previ al dictat de la sentència contra el decret de plurilingüisme, i que poden indicar l’existència d’un clar biaix ideològic. En aquest cas, per exemple, un indicador es troba en la facilitat amb la qual el TSJCV accepta la legitimitat de sindicats de professors, a qui “no els afecta directament la normativa”; o de la mateixa Diputació d’Alacant, que “no té competències en qüestions lingüístiques”. “La qüestió és si, a partir d’ara, s’accepten sempre els recursos que interpose un govern municipal o una diputació en qualsevol assumpte”, recalca. Amb tot, recorda que la sentència del 2010 sobre la reforma de l’Estatut de Catalunya marca un abans i un després: “Fins aleshores, s’entenia que s’havia de donar un ús preferent al català, però aquesta sentència va dictaminar que, en cap cas, es podia acceptar la preferència del català, la qual cosa va deixar un marge interpretatiu als jutges”.
Boix posa en dubte algunes de les decisions judicials preses durant el procés previ al dictat de la sentència contra el decret de plurilingüisme, i que poden indicar l’existència d’un clar biaix ideològic
Fa just un any, el 15 de juny de 2020, el català tornava a rebre un altre cop per part dels tribunals, amb l’anul·lació d’onze articles del decret que instaurava el català com a llengua vehicular en l’administració valenciana. El TSJCV i el Suprem negaven, així, que el valencià i el català foren dues denominacions d’una mateixa llengua. Intersindical Valenciana, sindicat que va interposar un recurs davant el Tribunal Suprem, qualifica les sentències “de polítiques més que no jurídiques”. “Posen en evidència la manca de rigor jurídic”, van criticar a través d’un comunicat. En la mateixa línia s’expressa l’expert en dret administratiu, per a qui el biaix ideològic que vehicula aquests veredictes “està situant els jutges en un lloc on no els toca”. “Està provocant –continua– que estiguen prenent decisions que, segons la Constitució, són responsabilitat dels poders públics”, al que Vicenta Tasa, professora de Dret Constitucional a la Universitat de València i experta en drets lingüístics, respon: “El problema és polític i s’haurà de respondre políticament, no judicialment”.
Si posem el focus en els togats que signen una bona part de les sentències contra la normalització del valencià, no és gens complicat esbrinar el biaix ideològic del qual parla Boix. Des de l’any 2017, Edilberto José Narbón Lainez, Manuel José Domingo Zaballos i Miguel Ángel Olarte Madero són els magistrats que integren la secció quarta de la sala del contenciós administratiu del Tribunal Superior de Justícia. El primer, en una entrevista concedida al diari ABC en l’any 2005, ja va deixar molt clara la seua postura respecte a la unitat de la llengua. A una pregunta sobre una sentència del TSJCV que permet a la Universitat de València emprar en el seu estatut el terme català, Narbón va contestar el següent: “La Universitat, des del punt de vista científic, pot pensar que el valencià i el català són la mateixa llengua, però jurídicament, els estatus de la universitat haurien d’ajustar-se a l’Estatut valencià i parlar de llengua valenciana per evitar conflictes”.
Contra la llengua i el territori
Edilberto José Narbón Lainez i Manuel José Domingo Zaballos són dos dels noms que apareixen entre els jutges que han avalat el model urbanístic depredador i especulatiu al País Valencià. En 2007, Ecologistes en Acció d’Alacant celebrava la suspensió cautelar de la construcció d’un projecte urbanístic impulsat per l’empresa Colinas Golf, propietat d’un amic de Ricardo Romero de Tejada, secretari general del PP de Madrid entre 1996 i 2004; en la serra d’Escalona d’Oriola (Baix Segura). Des de l’organització ecologista, exigien l’anul·lació definitiva del pla, en representar “l’impacte ambiental més gran que sofreix la serra”.
Narbón també es va mostrar a favor de continuar amb un altre dels megaprojectes urbanístics més polèmics del País Valencià, el pla Rabassa, que consistia en la construcció de 13.500 habitatges en les llacunes de Rabassa d’Alacant
La suspensió cautelar suposava un primer pas en aquesta direcció. Tanmateix, tan sols deu dies després de la decisió del TSJCV, el tribunal valencià rectificava l’auto i anul·lava la suspensió, sota l’argument “d’una sèrie infortunada de circumstàncies informàtiques”. Ambdues decisions, la suspensió i la rectificació posterior, estaven dictades per Narbón, com a president, en aquell moment, de la secció número 1 del TSJCV; i els magistrats Juan Luis Lorente Almiñana i Carlos Altarriba Cano. “No existeixen precedents en els últims 25 anys d’una actuació judicial com aquesta […], ja que un auto aclaridor no pot canviar el sentit del ja emés, sinó puntualitzar o aclarir certs aspectes”, explicava Ecologistes en Acció a través d’un comunicat, on titllaven la decisió “d’un autèntic escàndol judicial”.
Narbón també es va mostrar a favor de continuar amb un altre dels megaprojectes urbanístics més polèmics del País Valencià, el Pla Rabassa, que consistia en la construcció de 13.500 habitatges en les llacunes de Rabassa d’Alacant. El 30 de maig de 2013, el TSJCV tombava aquest pla, tot i els vots en contra de dos magistrats, un d’ells, Narbón. De la mateixa manera, en l’any 2004, Narbón i Domingo, qui entre el 1948 i el 1999 va ocupar el càrrec de secretari adjunt de l’Ajuntament de València i de vicesecretari general de la Diputació de València, van avalar la prolongació de l’avinguda Blasco Ibáñez fins al mar, el que suposava la destrucció de 1.651 habitatges i la desfiguració total del barri mariner del Cabanyal. El pla, finalment, va ser aturat pel Ministeri de Cultura espanyol, que va qualificar el barri de conjunt històric protegit.
Un projecte lingüístic que no arriba
“Hi ha hagut una involució dels drets lingüístics. Normatives que, en els anys huitanta, es van aprovar, ara, no serien tan fàcils de tirar-les endavant. Estem en una fase de qüestionament dels drets lingüístics”. Així de contundent es mostra Manuel Carceller, portaveu de Plataforma per la Llengua al País Valencià, qui admet que, des de l’entrada del govern del Botànic, la situació “ha canviat completament”, però “s’ha de continuar treballant en la línia de la promoció lingüística en tots els àmbits, en el públic i, sobretot, en el privat”. Per a fer-ho, Carceller defensa la inclusió del valencià en sectors com el del consum, la publicitat, l’hostaleria o les indústries, on hi ha un fort predomini del castellà. Segons dades de l’enquesta “Coneixement i ús social del valencià”, de l’any 2015, en els sectors d’indústries, construcció i serveis, només entre un 31,7% i 33,4% sap parlar “perfectament” la llengua pròpia.
Segons dades de l’enquesta “Coneixement i ús social del valencià”, de l’any 2015, en els sectors d’indústries, construcció i serveis, només entre un 31,7% i 33,4% sap parlar “perfectament” la llengua pròpia
Des d’organitzacions com la Coordinadora Obrera Sindical i El Tempir consideren que, tot i les decisions judicials contràries a la normalització de la llengua, el govern del Botànic té “molt de marge” per blindar la protecció del català. En primer lloc, Escribano defensa el desenvolupament d’un projecte lingüístic territorialitzat. “Tot projecte de país ha de tenir un projecte lingüístic, i no el tenen. En el primer acord del Botànic, no hi ha cap mesura escrita a favor de la promoció del valencià, i no ho van fer per no irritar a la dreta”, subratlla. En segon lloc, Queralt exigeix una nova llei d’ús “sense exempcions i amb garanties”. “En les lleis actuals ja hi ha moltes exempcions i el que cal és ser valents”, conclou.
Des de l’àmbit judicial, Boix aposta per “blindar una sèrie d’elements a les normes bàsiques estatals” perquè les competències lingüístiques estiguen en mans dels governs autonòmics; una postura que comparteix Tasa, qui defensa que una de les solucions principals als atacs de la dreta i l’extrema dreta contra la llengua és la reforma de la Constitució espanyola: “Ha de reconéixer la pluralitat lingüística igualitària […], trencar radicalment amb qualsevol idea de jerarquia lingüística i posar al centre de les polítiques públiques i l’acció jurídica la protecció i promoció de les llengües minoritàries per damunt de la majoritària”. I conclou: “Mentre que això no passe, tindrem un conflicte greu en termes polítics, jurídics i judicials, i això mai és bo”.
