La caiguda dels estats socialistes europeus als anys noranta va tenir, indirectament, un gran impacte en la producció agrícola a Cuba. Alberto Quirino (Contramaestre, 1960) és llaurador, president de la Cooperativa de Crèdits i Servei Miguel Betancur del seu municipi natal i membre de l’Associació Nacional d’Agricultors Petits (ANAP). Ha estat fa poc a València per participar en una jornada d’intercanvi d’experiències sobre plataformes de venda directa i canals curts de comercialització, organitzada per CCPV-COAG i Mundubat. De família camperola des de sempre –els seus avis van obtenir les terres amb la Llei de Reforma Agrària (1959)–, té clar que només amb l’organització de qui treballa el camp es pot “satisfer les necessitats bàsiques d’aliments, que és la tasca fonamental de l’agricultura”.
La pandèmia va generar afectacions en l’economia cubana que s’han estimat en 288,5 milions d’euros entre abril i desembre de 2020, a causa de la pandèmia. Com s’han enfrontat a la covid-19 les llauradores cubanes?
Ha estat un any complicat. Va arribar la pandèmia i això va limitar una part de l’entrada de recursos indispensables per tot el cicle productiu de l’agricultura i de la ramaderia. La producció d’aliments és la tasca més important de la pagesia per al nostre poble. El govern cubà va decidir implementar 63 mesures amb un benefici directe per als camperols. Entre aquestes mesures hi havia la rebaixa del pagament de l’aigua i de l’energia elèctrica, i la creació d’una Banca de Foment Agrícola, on els productors poden treure crèdits amb interessos molt baixos. Tanmateix, nosaltres, com a llauradors, hem secundat molt el tema de la vacunació en els consultoris i hem aportat viandes per ajudar el personal sanitari.
Des de la desaparició de l’URSS, les transformacions agrícoles ocorregudes a Cuba han estat considerables. S’ha passat d’una agricultura industrial, que exportava la majoria dels seus productes, a una de subsistència interna per a les seues habitants. Com ha sigut aquest procés?
Quan va caure el camp socialista, va arribar el Període Especial. No estàvem gens preparats per a enfrontar-nos a aquella crisi. De sobte, no van entrar els productes de les repúbliques socialistes, ni exportàvem cap a elles. Arran d’això, la pagesia es va unir més. Vam haver de reinventar-nos i canviar la forma de treballar la terra. Abans del Període Especial, a la meua zona hi havia monocultiu de taronja. En un primer moment, el govern va decidir implantar fàbriques per la transformació del cítric. Però quan van emmalaltir els arbres i vam perdre una gran part de collita, vam adonar-nos que havíem de trobar alternatives al monocultiu. Vam començar a cultivar diferents tipus de fruites –la guaiaba, el mango…– i no només la taronja. També l’escassetat de dièsel i de plaguicides i fertilitzants van ser un problema. Així i tot, vam introduir la tracció animal i el biofertilitzant produït per nosaltres. Arran d’aquestes contramesures el país va millorar a poc a poc. El Període Especial va ser molt dur. Això no obstant, vam tindre l’oportunitat per girar més decididament cap a una agricultura ecològica i sostenible.
Què és el Programa Nacional d’Agricultura Urbana i com va sorgir?
El Programa d’Agricultura Urbana es desenvolupa com un sistema organitzat des de 1997, però va tenir els seus antecedents des dels finals dels anys vuitanta. Es va generalitzar l’organoponía al nostre país. En aquests trenta anys s’ha aconseguit estendre aquesta forma de cultiu a totes les ciutats, poblats i xicotets masos o als seus voltants. El concepte d’agricultura familiar, en el cas de Cuba, consisteix bàsicament en això. El decret llei 287 i, més recentment, el 300, han possibilitat el lliurament de terres estatals en usdefruit per fins agrícoles i la majoria d’aquestes finques es treballen amb el programa d’Agricultura Urbana. Són pareguts als horts urbans que he vist per València. Patis on la gent planta els seus vegetals i les seues hortalisses per a elles i el seu veïnat.
Què és l’Asociació Nacional de Petits Agricultors (ANAP) i com funciona?
El 1959, la llei de reforma agrària va confiscar totes les propietats de més de 400 hectàrees d’extensió i va lliurar la terra a molts llauradors. Després de la cessió, els mateixos camperols van buscar la forma d’organitzar-se. L’any 1961 es va fundar l’ANAP i a partir d’aquesta data es comencen a coordinar els treballadors per comunitats. Paral·lelament, es van organitzar les cooperatives de crèdit i servei. Una creació voluntària dels camperols que podien sol·licitar la mateixa incorporació a les cooperatives. Has de pensar que la sostenibilitat de l’agricultura cubana es garanteix, entre altres beneficis socials, per mitjà de l’estabilitat dels mitjans de treball i la seua utilització, la possessió legal de la terra i altres béns, accés a crèdits i mercats, la protecció de l’assegurança agrícola i la seguretat social. L’ANAP ajuda a realitzar de forma més eficient aquestes tasques. Tanmateix, una altra feina de l’associació és organitzar les fires i els mercats urbans setmanals amb les institucions. En aquests llocs s’ofereixen productes de proximitat i tothom pot anar directament a vendre-hi. És un esdeveniment popular on caben gastronomia, cultura, i fins i tot esport.
Com està organitzada la cooperativa Miguel Betancur?
“La cooperativa ajuda a programar la sembra i a evitar el monocultiu, que acaba amb el llaurador”
La nostra cooperativa es va constituir amb disset llauradors en 1972. Arran d’això es van sumar més camperols i ara en som 96. A Cuba, l’afiliació a qualsevol cooperativa és per voluntat pròpia, no n’has de formar part si no vols. De fet, hi ha camperols independents a l’illa. La realitat és que molts van decidir associar la seua terra per ser més forts a l’hora de produir, transformar i comercialitzar el producte. Totes les cooperatives estan organitzades en una junta directiva que es reuneix cada mes. Una de les tasques fonamentals és la venda de la producció de tot el gènere del camp. Perquè és complicat treballar la terra i vendre al mateix temps. Llavors, la cooperativa li presta servei en la preparació de la terra, en la gestió dels crèdits als bancs, en el tema de les assegurances i en la comercialització de les hortalisses. És un compromís amb els camperols. Tanmateix, la cooperativa ajuda a fer la programació de la sembra de l’any per evitar el monocultiu, que acaba amb el llaurador i, a la llarga, amb la cooperativa també. Una altra activitat de la cooperativa és coordinar-se amb les institucions. Al nostre municipi, la Miguel Betancur es reuneix amb els organismes institucionals per conéixer la quantitat de vegetals mínima per la supervivència de la població. Ara mateix s’ha d’arribar cada mes a trenta lliures [uns 13 quilos] de productes agrícoles, d’elles 25 d’hortalisses, dues de gra i tres de fruita. La cooperativa s’ocupa d’assolir aquesta demanda. Ara bé, nosaltres parlem amb els nostres afiliats i no és obligatori participar-hi, però en el cas de resposta afirmativa signem un conveni amb el treballador per satisfer aquesta demanda. Nogensmenys, tenim una responsabilitat social amb la nostra comunitat, on viuen més de 300 consumidors a qui nosaltres venem els productes a preu just.
Aleshores, no existeixen intermediàries entre el camperolat i els punts de venda a Cuba?
Sí que n’existeixen. El Ministeri d’Agricultura cubà gestiona directament el Grup Empresarial de Provisió, l’organisme que s’ocupa d’adquirir els productes agrícoles per compra directa o contractació i els distribueix i comercialitza. Però amb la Llei número 35 (2021) de la Comercialització de Productes Agropecuaris va haver-hi una flexibilització de la comercialització. En aquest moment nosaltres comercialitzem la venda directa al nostre consumidor. Amb els intermediaris el preu augmentaria un 20 %, més o menys. També es perdia molt producte, perquè, per carències logístiques, el Grup Empresarial no aconseguia comprar-ho tot al llaurador.
Com influeix el bloqueig estatunidenc?
“El bloqueig ha fet créixer l’ús de llavors locals per a construir la nostra sobirania alimentària”
A nosaltres ens afecta prou. No entren productes químics, o productes per millorar la sembra, ni la matèria primera per a la producció d’aliments per a la criança d’animals de granja com el porc o l’aviram. Tampoc entra tot el combustible que necessitem i hem de racionar-ho més. Però ho hem hagut de resoldre buscant solucions autòctones, per dir-ho així. S’ha sembrat en noves àrees, s’ha incrementat la sembra en les velles, s’ha incentivat el policultiu, s’ha augmentat la qualitat de l’ús de les llavors locals, tot per construir la nostra sobirania alimentària. Tots els llauradors cubans van ratificar el seu compromís amb la Revolució i per això en tots els territoris del país ha crescut la producció d’aliments malgrat el bloqueig. També s’ha aconseguit l’increment de la disponibilitat i la promoció de l’ús d’una gamma variada de biopreparats fabricats de forma artesanal en els 276 Centres de Reproducció d’Entomòfags i Enteropatogens (CREU) distribuïts per tot el país. Al mateix temps, s’ha estés la sembra de molta planta proteica per a alimentar els animals. S’ha vist que el iogurt de iuca per al porc, per exemple, és una solució que ha donat bons resultats.
I amb la ramaderia ha passat el mateix?
“Abans criàvem races selectes europees, però hem tornat al porc crioll, menys invasiu”
És clar. La plena sobirania alimentària passa, també, per canviar el tipus d’animal amb el qual treballa el ramader. Abans es criaven algunes races de porc selectes, d’origen europeu. Però des de fa uns anys ha tornat a aparéixer a les nostres granges el porc crioll de l’illa. Les altres races selectes són molt exigents i baixen els seus rendiments productius en sotmetre’s als sistemes d’alimentació de pinso no industrial. Al revés, el porc crioll, rústic i adaptat al medi cubà, és capaç de reproduir-se amb una alimentació com la canya de sucre o la iuca. És un animal menys invasiu i més resistent. El mateix passava amb les gallines que criàvem abans. Feien més ous, però eren més dèbils contra les malalties i a més necessitaven un pinso específic. Aleshores, hem tornat a tindre gallines fines cubanes, que són més fortes davant de les malalties. A Cuba, totes les persones tenen una cultura de criança d’animals, no només les ramaderes. Als patis de les cases, la majoria té pollastres, gallines i ànecs, perquè és part de la nostra cultura. A partir d’un problema hem pogut trobar una excel·lent alternativa en el nostre desenvolupament sostenible.
Com ha canviat l’illa amb la descentralització del poder duta a terme per Raúl Castro fa uns anys?
Ha canviat prou per a les cooperatives que han pogut tindre més autonomia. Per exemple, permetre la venda directa és una d’aquestes millores, perquè d’aquesta forma el producte és més fresc i més accessible. A més, les mesures estan afavorint el camí cap a una plena sobirania alimentària. Tant el govern com nosaltres sabem que per no podem deixar de produir i que el benestar del nostre poble passa per això. En aquesta direcció, s’ha autoritzat que particulars sacrifiquen animals de granja. Ara bé, si el productor demostra determinades condicions, pot matar fins a tres caps de bestiar en els escorxadors públics i vendre’ls a la seua comunitat.
Així i tot, l’illa té molts problemes d’abastiment?
Hi ha produccions que són deficitàries, no arribem a tot. Per exemple, la llet de vaca es pot donar només als nens o a la gent amb problemes de salut. I, sovint, la demanda és més del que estem produint. El 70 % de la nostra agricultura és de secà i això no ens permet abastir-ho tot.
A l’Estat espanyol hi ha un gran problema de relleu generacional en el sector agrícola. També passa a Cuba?
Hi ha camperols joves associats a la nostra cooperativa, sobretot fills dels llauradors que ja hi estan afiliats. La cosa no és tan dramàtica, perquè en la comunitat tenim tres finques escola d’agricultura i un politècnic agropecuari per als xavals. L’escola és de l’Estat, però, les cooperatives tenen una relació directa amb els instituts, tant en preparar alguna activitat dins de l’escola com en tallers pràctics.
En la vostra comunitat teniu una indústria xicoteta per a processar la fruita. De què es tracta?
La fàbrica naix gràcies a un projecte de l’ONG Mundubat. Es va engegar per treballar la fruita en excés que no podíem ni vendre ni conservar. Sobretot la guaiaba i el mango, que ara podem transformar en conserves. Ha sigut una garantia per a tota la zona, tant per a les camperoles, que no llancen res, com per a la resta de gent, que pot diversificar la seua alimentació. La fàbrica la gestionen directament les famílies de les nostres pageses. Filles, parelles, familiars que no es dediquen a cultivar la terra. Són de divuit a vint persones segons la temporada i, encara que hi ha alguna treballadora especialitzada que ve des de fora, la gran majoria d’obreres és de la comunitat.
Com ha sigut la teua experiència per la comarca de l’Horta?
És un camp diferent, amb una forma de cultiu molt peculiar, però m’he sentit acollit i cuidat. He vingut aquí per contar la nostra realitat i estic molt content perquè he trobat diverses persones que n’estaven interessades i diferents llauradores que creuen en la sobirania alimentària.
