Amb sol primaveral, el pati del Centre Social Autogestionat Can Vies va ser l’escenari elegit per celebrar les jornades de presentació l’Escola Popular de Sants el primer cap de setmana d’abril. Quatre primaveres enrere, un grup de veïnes havia començat a fer assemblees per intentar donar resposta a diferents necessitats vinculades a la criança de moltes famílies amb situació de vulnerabilitat que vivien a aquest barri de Barcelona. La majoria d’aquestes famílies hi participaven o s’havien vinculat gràcies al Grup d’Habitatge de Sants (GHAS). Era precisament a través d’aquesta estructura popular on, a banda d’haver trobat un espai d’assessorament i resistència en la lluita per l’habitatge digne, també havien forjat un entorn veïnal no institucionalitzat des d’on vincular-se amb el barri, enfortir la comunitat amb altres veïnes i fer front a necessitats bàsiques de forma col·lectiva.
Amb la intenció de cobrir aquesta necessitat tan concreta, i inspirant-se en el model iniciat per l’Escoleta Popular de Manresa fa uns anys, en octubre de 2018 naixia l’Escoleta Popular de la Bordeta (Barcelona), amb seu als baixos de l’edifici okupat a la plaça de Joan Corrades que també duu el nom del barri, el bloc La Bordeta, avui dia propietat de la Sareb. En principi, l’escoleta començava la seua activitat diària de vesprada per acompanyar amb els dubtes acadèmics a nens i nenes de famílies precaritzades que no podien accedir a les acadèmies privades de repàs. A poc a poc va anar esdevenint també un espai de crítica i reflexió sobre la realitat que les envoltava i des d’on agafar consciència del passat popular i comunitari del barri gràcies a les pedagogies crítiques.
Socialitzar aprenent
“Després dos anys de projecte amb les criatures i de fer vincle amb els pares i mares, ens vam adonar que les famílies també tenien necessitats molt concretes amb relació a la formació en llengües, com ara l’alfabetització, o poder mantenir converses bàsiques en català o en castellà, i alhora trobar un àmbit de relacions informal fora de les assemblees del GHAS”, comenta Sara Carbonell, participant en el projecte, que també relata com es va anar forjant una Escola Popular d’Idiomes, que des de fa un any ofereix grups d’aprenentatge de català i castellà autogestionats. Mònica de la Torre, una de les dinamitzadores del grup de català, ens comenta que en aquests espais no només es treballen les llengües: “Les classes, a banda de llocs on aprendre català o castellà, també són espais de socialització molt necessaris, on podem parlar de com estem o celebrar victòries de forma col·lectiva com, per exemple, que s’ha aturat un desnonament o que una de les alumnes ha obtingut els papers, o també per fer una ruta i conéixer la memòria històrica del barri i passar la tarda mentre els infants estan a l’escoleta”.
L’Escola Popular de Sants ha sorgit de la unió de l’Escoleta Popular de la Bordeta i l’Escola Popular d’Idiomes
La presentació en comunitat de l’Escola Popular de Sants del 2 d’abril esdevenia la unió entre aquestes dues iniciatives populars –l’Escoleta Popular de la Bordeta i l’Escola Popular d’Idiomes. La vintena de persones que integren el col·lectiu gestor i tota la xarxa de famílies i infants no es van quedar soles a la presentació a Can Vies sinó que, per donar-los la benvinguda, hi van assistir, a banda de moltes veïnes i diferents col·lectius del barri, persones vinculades a altres escoles populars, entre les quals representants de l’Escola Popular de Balàfia (Lleida) o l’Escola Popular Ca Saforaui (Gandia).
La primera, ubicada al barri de classe treballadora de la capital del Segrià que li dona nom, també va nàixer fa quasi dos anys arran de necessitats que es detectaven des de la Biblioteca Anarquista Maria Rius i la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH) de Lleida, i en l’actualitat ha arribat a crear una xarxa de vora 150 persones –entre famílies i infants– on s’ofereixen de forma autogestionada classes de repàs escolar enfocades amb pedagogies crítiques, classes de llengües per persones adultes, classes d’àrab per a infants i una ludoteca que funciona durant les assemblees d’habitatge. La segona, ubicada també a un barri popular de Gandia (la Safor), fa ja vuit anys que va començar la seua activitat formativa per a infants i persones adultes en situació de precarietat de l’entorn i, segons explica Ausiàs Galbis, membre del col·lectiu, va ser un procés orgànic en paral·lel a l’obertura del centre social en un barri on vivia un sector molt oprimit de la ciutat que tenia unes necessitats molt concretes: “Des del principi, el nostre objectiu va ser participar en aquest procés d’autoempoderament per mitjà de la formació, perquè estes persones esdevingueren subjectes polítics de canvi conscients de la seua realitat”, de manera que es van crear espais formatius d’aprenentatge i esport adreçats a infants, joves i persones adultes. “Tant les menors com les adultes s’adonen gràcies a aquests espais de les injustícies i opressions estructurals que pateixen, així com de la importància de crear comunitat i vincle per fer-los front”.
Ja són vora d’una quinzena d’escoles autoorganitzades les que avui s’estenen pels Països Catalans. Algunes d’elles també es van aplegar el mes d’octubre al Centre Social Can Sanpere, a Premià de Mar (el Maresme), per crear una Xarxa d’Escoles Populars des d’on mancomunar experiències i recursos, coordinar-se i alhora acompanyar processos de creació de noves estructures d’educació popular. “Un dels principals reptes que tenim és mantenir la continuïtat i la força d’aquests projectes en el temps i que no caiguin en la institucionalització, cobrir entre totes i en comunitat cada cop més necessitats bàsiques i poder replicar aquestes estructures populars arreu del territori”, es conclou des de l’Escola Popular de Sants. “La precarietat amb la qual vivim fa que les nostres necessitats canvien i no sempre ens puguem vincular de la mateixa manera”.
Autonomia i pedagogia
Les escoles populars no són un fenomen nou ni espontani, sinó una xarxa de projectes cada cop més estesa. Moltes s’inspiren en experiències pedagògiques vinculades a moviments revolucionaris o populars.
A l’Estat espanyol, els entorns obrers urbans de principis del segle XX ja van gestar el creixement d’una xarxa d’espais de formació al marge de les institucions formals. Biblioteques, grups artístics o teatrals, escoles racionalistes, aules nocturnes d’alfabetització i lectura i ateneus obrers vinculats als sindicats representaven un aposta per la cultura, l’educació i la propagació d’idees i coneixements com a eines d’emancipació social. Alhora, complien una funció comunicativa i propagandística entre les classes populars, estenent la consciència col·lectiva en la posterior revolució social de 1936.
Les universitats lliures sorgides en protesta contra el pla Bolonya el curs 2008 són un altre precedent de formació autoorganitzada
Un altre exemple més recent foren les anomenades universitats lliures o populars, nascudes de les lluites contra la imposició del pla Bolonya a l’Estat espanyol, ara fa quinze anys. Els moviments estudiantils s’oposaven a la privatització de l’ensenyament i la dependència cap a sectors empresarials que condicionarien els programes acadèmics. Aquella resistència, que va aglutinar bona part de les estudiants en manifestacions i ocupacions d’aules, va fer ressorgir projectes d’autoaprenentatge col·lectiu fora de les institucions. Algunes d’aquelles experiències autogestionades, de curta, però intensa vida, foren la Rimaia I i la Rimaia II (a Barcelona), la Universitat Indignada de Palma, la Universitat Pirata de Viladecans, la Uni Lliure Oriol Caballero de Vallcarca (Barcelona) o la Universitat Lliure de Benimaclet, aglutinades al voltant de la Xarxa d’Universitats lliures (XULL).
Fora dels Països Catalans també han sorgit una munió de projectes inspiradors per al moviment de la formació autogestionada, com per exemple la Universitat autònoma indígena intercultural del Cauca o el CIDESI a San Cristobal de las Casas (Chiapas, Mèxic). Aquesta universitat de la terra aposta per un sistema d’aprenentatges integral, enfocat a les membres de les comunitats adherides a l’Exèrcit Zapatista per l’Alliberament Nacional (EZLN). Disposa d’espais de residència, un auditori amb capacitat per a mil persones i sales per a formar en mecànica, salut i multitud d’oficis.
Formació als moviments socials
A Catalunya hi ha exemples vius d’aquesta herència de pedagogia i autonomia. Des de fa més de deu anys, els informes, cursos i formacions del Seminari d’Economia Crítica Taifa contribueixen a la creació del pensament crític en l’economia política i a imaginar alternatives per a una societat no capitalista.
Avui operen una quinzena de projectes als Països Catalans, alguns dels quals s’han unit en una Xarxa d’Escoles Populars
Un altre projecte es manifesta cada quinze dies a la biblioteca crítica El Sotrac, a l’interior de Centre Social Okupat La Cinètika (a Sant Andreu de Palomar, Barcelona). S’hi celebren les trobades de la seua Escola d’Economia Crítica. Es tracta d’una proposta horitzontal amb “l’objectiu d’aprendre coses útils per al nostre dia a dia, sigui per tràmits burocràtics o per a destruir el sistema i pensar com generar alternatives”, s’explica des del col·lectiu impulsor.
Tornant al barri de Sants, hi destaca la Universitat Popular Autogestionada (UPA). Sorgida a l’escalf de la cooperativa La Ciutat Invisible, la UPA pretén ser un espai d’aprenentatge mutu per als moviments socials de base. Des del seu naixement, el mes de novembre, s’hi han dut a terme mòduls d’ecologia política, estudis urbans i se’n prepara de forma imminent d’“estudis antiracistes”. “En un context de privatització dels sistemes educatius orientats a les dades i la rendibilitat, aquí volem que tothom pugui accedir a uns coneixements crítics amb la realitat del capitalisme i orientats a la transformació social”, s’assenyala des de la comissió tècnica del projecte, l’òrgan que s’encarrega de coordinar les decisions que es prenen en les assemblees generals, un procés obert a alumnes, simpatitzants i sòcies. I es conclou: “aspirem a anar més enllà de l’aspecte tècnic i teòric, trencant la dicotomia entre qui fa i qui pensa”.
