Prové d’una família obrera que durant la dictadura va patir la repressió. “El meu pare, de tendència anarquista, va passar vuit anys entre diversos penals, camps de concentració i de treballs forçats”. Pilar Rebaque explica que, a causa d’aquest passat, va prendre consciència fins a implicar-se en el moviment estudiantil, en defensa de les dones i, enmig d’un context de lluita antifranquista, a ser detinguda i torturada a la comissaria de la Via Laietana per manifestar-se contra el procés de Burgos. Més tard, i arran del seu pas pel bufet de Magda Oranich, Marc Palmés i Jordi Oliveras, va aprofundir en l’ofici d’advocada i, l’any 2002, amb el seu company Pep Cruanyes, va crear la Comissió de la Dignitat, una plataforma que, al costat d’altres entitats, ha pres la iniciativa perquè la Prefectura Superior de la policia espanyola situada a la Via Laietana de Barcelona esdevingui un espai de memòria democràtica.
El desembre de 1970, amb tan sols 18 anys, vas ser arrestada per participar en una manifestació a Barcelona contra el procés de Burgos, el consell de guerra que jutjava setze persones acusades de pertànyer a ETA. Què en recordes?
Em van agafar quan ja havia acabat la manifestació. Era l’única noia entre un nombrós grup de nois i, després de conduir-nos amb una tocinera [com aleshores anomenaven les furgonetes de la policia] a la comissaria del carrer del Doctor Dou, ens van portar fins a Via Laietana, que és on es feien els interrogatoris. Vaig estar dos dies allà, durant els quals em van preguntar si coneixia algú i què m’havia encabotat a assistir a la marxa.
Què els vas respondre?
Vaig optar per mantenir-me íntegra i dir-los que, si havia sortit al carrer, era perquè el consell de Burgos atemptava contra els drets fonamentals. No vaig dubtar a expressar-me així. I certament no els va agradar: vaig rebre bufetades, empentes i cops amb una guia telefònica.
En quina mesura el fet de ser dona va influir en el tipus de vexacions?
Del tot. En vaig parlar fa poc amb Blanca Serra, Carme Travesset i altres companyes que van passar el mateix tràngol. Coincidíem que la tortura s’associa a un dany físic, però per a les dones també implica altres abusos. En el meu cas, mentre estava dempeus, els policies se m’apropaven i m’etzibaven a la cara qualificatius com “guarra”, “puta” i altres grolleries. Tenia una sensació de fàstic, por i repugnància. Eren el dimoni.
Què creus que perseguien?
“No suportaven trobar-se una noia que contrastava amb el paper servil que el règim li atorgava”
No suportaven trobar-se una noia que contrastava amb el paper servil que el règim atorgava a les dones. Els revoltava la meva opinió, d’aquí que aprofitaven per humiliar-me. Quan anava al lavabo, per exemple, deixaven la porta oberta perquè un agent em pogués mirar, i per aconseguir una compresa, trigaven hores i hores. Et feien sentir bruta i degradada.
Per aquells fets, vas romandre 33 dies a la presó de dones de la Trinitat Vella. Va ser alliberador sortir de Via Laietana?
Gens ni mica. Com que depenia de les Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey, una congregació a qui Franco havia encarregat la gestió del centre, vam rebre insults i menyspreus de tota mena. Ens van aïllar perquè, segons deien, érem dones esgarriades que podíem influenciar la resta de recluses. No obstant això, vam seguir amb les reivindicacions i, per superar el fred, vaig dedicar-me a fer mitjons de ganxet, cosa que no he tornat a fer. No m’hi he vist en cor.
Quines seqüeles et va deixar aquest periple?
Vaig perdre el curs acadèmic i, a causa de la situació viscuda, vaig contraure amenorrea [absència de la menstruació]. Perquè, fora d’això, vaig continuar implicada en els ambients de protesta. Al cap d’un temps, vaig entrar a treballar d’advocada i, gràcies a això, vaig observar la impunitat que l’Estat aplicava contra els sectors dissidents i la manca de depuració de les estructures policials i judicials del franquisme.
L’any 2002 vas crear la Comissió de la Dignitat, i al cap de tres anys vas organitzar la primera roda de premsa per exigir que la comissaria de la Via Laietana es convertís en un espai de memòria. Què n’esperes, d’aquesta demanda?
Ho veig complicat perquè, si bé el Congrés dels diputats va acordar el 2017 que l’edifici sigui declarat bé cultural d’interès i esdevingui un centre d’interpretació de la repressió, l’Estat no té voluntat de fer-ho efectiu. Sap que Via Laietana simbolitza el domini sobre els catalans.
