La fossa 94, situada al cementiri de Paterna (l’Horta), va arribar a albergar els cossos de 36 homes assassinats per la repressió franquista entre els dies 6 i 9 de novembre de 1939. El passat 1 d’octubre, a poc més de 300 metres del mur on van ser afusellats per les seues idees, va tenir lloc la cerimònia on les famílies van poder recuperar les restes de deu d’ells. Després de dècades de silenci forçós a causa de la dictadura franquista, les famílies dels represaliats podran ara donar descans als seus éssers estimats, lluny d’una fossa comuna.
El dia del lliurament de les restes dels represaliats, les famílies van aprofitar per agrair la feina feta a les institucions i col·lectius que han estat a càrrec de les tasques d’exhumació i identificació: la Conselleria de Transparència, Participació, Cooperació i Qualitat Democràtica de la Generalitat Valenciana, la Diputació de València i l’associació ArqueoAntro. Els treballs d’exhumació de la fossa 94 es van iniciar l’any 2018, impulsats per la Diputació i ArqueAntro, mentre que les subvencions de la Conselleria durant el 2021 i el mateix 2022 van permetre escometre la identificació de les restes, el que ha conduït a l’entrega de les restes de deu homes afusellats a les seues famílies.
La presidenta de l’associació de familiars de la fossa 94 té clar que la lluita per la reparació és conjunta: “Veure el dia del lliurament dels cossos l’alegria en les persones majors que encara busquen els seus pares no té preu, ho és tot”
La consellera que comanda la Conselleria de Transparència, Participació, Cooperació i Qualitat Democràtica, Rosa Pérez Garijo, destacava després de l’acte celebrat l’1 d’octubre la importància d’aquest “lliurament”, ja que representa “l’acumulació d’una lluita que han portat les famílies durant anys”. Per a Pérez Garijo es tracta d’un treball necessari, perquè existeix un deute pendent que tenien les administracions amb les famílies des de fa dècades. “És un treball que fem des de la Conselleria perquè les famílies ja han lluitat i patit molt i haurien de dedicar-hi el mínim esforç. Sempre demanarem perdó pels anys en què l’administració no va fer res”, conclou la consellera.
Carolina Martínez Murcia, presidenta de l’associació de familiars de la fossa 94 de Paterna, va agrair la feina feta per les institucions, especialment la Conselleria, “que és la que ens dona el suport i on acudim per aconseguir finançament per continuar la nostra tasca i que ens ha acompanyat durant tot el procés”. Moltes i molts familiars coincideixen amb les paraules de Rosa Pérez, en el fet que “al principi les administracions en lloc d’ajudar eren un escull”.
El director general de Qualitat Democràtica, Responsabilitat Social i Foment de l’Autogovern a la Generalitat Valenciana, Iñaki Pérez Rico, afegeix: “Estar al seu costat o ajudar-les a obtenir l’exhumació és necessari perquè han de tancar el dol intergeneracional, que s’hereta de mares a filles, a netes…”. Destaca la importància que “es vegen els crims que es van cometre fa vuitanta anys, de lesa humanitat; que es comente el que va ocórrer i, més que res, retornar les restes als seus éssers estimats perquè els enterren amb la dignitat que mai van perdre”.
“L’única forma de lluitar contra els franquistes”
La presidenta de l’associació de familiars de la fossa 94, Martínez Murcia, va aconseguir el passat 1 d’octubre recuperar les restes del seu avi, José Manuel Murcia Martínez, regidor d’Agricultura en l’Ajuntament d’Aiora (la Vall de Cofrents) durant la Segona República. Afiliat a la UGT, tenia 47 anys quan el van assassinar. Durant la cerimònia, la seua neta estava acompanyada pels seus fills i el seu marit, que van estar al seu costat en l’acte i durant tot el procés de recuperació. Per a Carolina Martínez, “l’aspecte més complicat és la burocràcia i, sobretot, trobar altres famílies. Costa molt de temps trobar famílies i poder tindre tot a punt”. Amb tot, una vegada recuperades les restes, va viure moltes emocions: “Una de les més fortes que vaig sentir va ser quan vaig pensar que ells haurien sabut que no els havíem oblidat, que volíem traure’ls d’ací”.
Martínez Murcia carrega a la seua esquena una lluita d’anys de recerca incansable de famílies, d’obstinada defensa de la dignitat de totes les persones assassinades pel franquisme. Encara que el seu anhel sempre haja sigut recuperar el seu avi, Carolina Martínez té clar que la lluita per la reparació és conjunta: “Veure el dia del lliurament dels cossos l’alegria en les persones majors que encara busquen els seus pares no té preu, ho és tot”. I recorda: “Els feixistes els volien ací, nosaltres vam dir que no, i hem aconseguit traure’ls. És l’única forma que tenim de lluitar contra els franquistes”.
Restaurar la dignitat
Amb el pas dels anys, són moltes les persones que han pogut recuperar ja el seu o la seua familiar. Una d’aquestes és Daniel Galán, qui no va dubtar a mostrar el seu suport aquest 1 d’octubre a Carolina i a totes les famílies de la fossa 94. Galán és el president de l’associació de familiars de la fosa 128 de Paterna, on van trobar les restes del seu avi. Era alcalde pedani per Esquerra Republicana a Fuentepodrida, una pedania de Requena. Tenia 53 anys quan se’l van emportar detingut. Era llaurador i va participar en la Reforma Agrària decretada pel govern de la Segona República, requisant terres del patró per al qual treballava, que era comte de Cirat (l’Alt Millars) i marqués de Ciriñuela (La Rioja). El seu suposat delicte, si es pot considerar com a tal, comenta Galán, va ser “mantenir-se lleial al govern de la República i ser un càrrec públic d’esquerres”.
“L’anhel que tenim tots i totes en comú és rescatar les víctimes de l’oblit i la indignitat d’una fossa comuna. Aquesta és i serà sempre la lluita”, reivindica. El net de l’alcalde de Fuentepodrida adverteix que no és una tasca senzilla: “Una de les dificultats és que la justícia negue la judicialització de la fossa al·legant que els crims han prescrit, quan les lleis internacionals que l’Estat espanyol subscriu diuen que la lesa humanitat és imprescriptible”. Daniel Galán es mostra molt orgullós del seu avi i dels valors que defenia: “La seua lluita, la dels nostres avis i les nostres àvies, no va ser en va. El món que ens van voler deixar en herència està venint a poc a poc”.
Les famílies recalquen que la unió i el “voler netejar el nom” de les persones víctimes de la repressió franquista és la qüestió més important. Haver aconseguit, braç a braç, com una gran família, fruit del suport i la cooperació; que els hagen tret de la fossa comuna “on mai haurien d’haver estat” i “poder recuperar-les per portar-les amb la seua dona, amb els seus germans o amb les seues filles”, on la seua família considere que han d’estar, és essencial per elles. Com ho és també que puguen “netejar el nom quan arribe la nova Llei de la Memòria Democràtica”, publicada finalment al BOE el 20 d’octubre. Quan una família recupera la seua persona estimada s’entrecreuen moltes emocions. Han passat nombroses traves burocràtiques i anys de lluita i insistència que es veuen recompensats perquè, després de dècades de patir la seua pèrdua en silenci, ja es pot reunir de nou amb les seues restes.
Una lluita que s’hereta
Una altra de les persones que va recuperar el dia 1 d’octubre el seu familiar, trobat a la fossa 94 de Paterna, va ser Carmen Domènech. Vicente Boscà era el seu avi, pare de la seua mare, Josefa Boscà, qui té ara 91 anys i que ha sigut un pilar per a Domènech: “Ella és qui m’ha informat i animat a buscar-lo”. Vicente Boscà “es va afiliar a la UGT i al Partit Socialista, on va formar part del comité”, comenta la seua neta. “En gener de 1937 es va allistar com a voluntari a guarda d’assalt. El van destinar a Lorca (Múrcia) i posteriorment a València”, on “va ser detingut i traslladat als jutjats d’Ontinyent (la Vall d’Albaida)” dos anys després. “El 7 d’agost va ser condemnat a mort i traslladat a la Presó Cel·lular de València”, relata la seua neta, i “també va estar empresonat a Sant Miquel dels Reis i a la Presó Model de València”, fins que “va ser assassinat el dia 6 de novembre de 1939”.
Per a la família de Carmen Domènech, segons detalla ella mateixa, l’alegria més gran que van tindre va ser “el dia que em va cridar Carolina Martínez per dir-me que s’havien identificat les restes de Vicente i, plorant pel carrer, vaig córrer a les 9 de la nit perquè ma mare i ma tia ho saberen. Veure-les el dia 1 d’octubre a Paterna paga la pena de tot allò que hem passat”, conclou.
Entre totes aquestes companyes, amigues i familiars, el dia 1 d’octubre estaven presents a Paterna diverses filles i un fill dels deu homes identificats. La lluita comença amb elles, perquè són les seues descendents directes i a qui es va perdent amb el transcurs del temps. La lluita de les seues àvies i dels seus pares és la que hereten i transmeten als seus descendents. Els seus pares tornen a casa, per això consideren que la seua sacrificada lluita ha tingut sentit i continua amb les noves generacions.
83 anys esperant el pare
El dia 1 d’octubre, una dona de 92 anys es va retrobar amb son pare, Juan Pérez. Quan el van afusellar, Vicenta Pérez Martí tenia 9 anys només: ha hagut de destinar 83 anys de lluita sense perdre l’esperança en cap moment per poder recuperar allò que queda d’ell. El pare de Vicenta era Juan Pérez Gavidia, nascut a Aiora (la Vall de Cofrents). Era obrer i va ser assassinat amb 34 anys “per ser polític i per arreglar coses que estaven molt malament”. Vicenta tenia una germana i un germà, ella era la major.
La dona no pot evitar les llàgrimes quan parla de son pare o del dia del lliurament. Ha passat molts anys de lluita i d’espera: “A mi em va semblar estupend perquè jo vaig aconseguir per fi que ell estiguera amb ma mare”, comenta. La seua esperança consistia que son pare descansara amb la seua mare: “És l’alegria més gran de la meua vida després de tindre als meus fills, que en tinc tres, i aquest procés em sembla estupend: per fi, després de 83 anys esperant açò. Ara el tinc amb ma mare i soc feliç”.
Un camí de suport mutu
Molt a prop de Vicenta, en el mateix moment que recuperava les restes del seu pare entre discursos i emocions, es trobava Nati Ferrero. Acompanyava la seua mare, Concepción Mollà Gandía, qui durant tot l’acte s’hi va mostrar emocionada, amb les llàgrimes presents. En el moment en què li anaven a fer entrega de les restes del seu pare, Vicente, Concepción va besar instintivament la seua foto i va somriure: per fi tornaria a casa amb la mare.
Vicente Mollà Galiana era d’Ontinyent (la Vall d’Albaida), treballava com a fuster i no passava dels 32 anys quan el van afusellar. Nati Ferrero, la seua neta, lamenta que “va ser acusat, falsa i desgraciadament, d’adhesió a la rebel·lió i condemnat a mort per això el 6 de juliol de 1939, quan ja havia finalitzat la Guerra Civil”. Va deixar “vídua a la seua dona i òrfena de pare a la seua única filla, de 3 anys”, Concepción, “a qui a penes va tindre temps de conéixer”.
El passat 1 d’octubre una dona de 92 anys es va retrobar amb les restes de son pare, Juan Pérez. Quan el van afusellar, Vicenta Pérez Martí tenia 9 anys: ha hagut de destinar 83 anys de lluita per poder recuperar allò que queda d’ell
Per a Ferrero, el camí recorregut ha sigut molt dur: molts moments de neguit en què la presidenta de l’associació de familiars de la fossa 94, Carolina Martínez, insuflava ànims, estava al seu costat, els assegurava que tot anava a eixir bé, que simplement anaven trobant alguns obstacles, però que els anaven a superar. Nati i Concepción han recorregut, com tota la resta de famílies, tant les que han pogut recuperar els seus éssers estimats com les que no, un llarg itinerari burocràtic i emocional: “Al final de tota aquesta lluita ens quedem que, per fi, hem pogut fer realitat el somni de ma mare, que encara ho ha vist, i de la meua àvia: que el meu avi poguera tindre un enterrament digne”.
I conclou: “En la làpida que hem fet per al meu avi hi ha inscrita una frase que ell va dir al seu moment: ‘Cap home hauria de ser empresonat per les seues idees polítiques’ [“Ningún hombre debería ser encarcelado por sus ideas políticas”, en castellà, tal com es pot llegir a la làpida]. Evidentment, encara no l’havien afusellat; en aquest cas la frase hauria de dir ‘Cap home hauria de ser assassinat per les seues idees polítiques’”.
Sentiments contradictoris
L’associació de familiars de la fossa 94 forma part de la Plataforma de Familiars de les Fosses de Paterna, de la qual és presidenta Amparo Belmonte. La seua família va recuperar el passat mes de març el seu avi matern, José Orts Alberto, assassinat pel feixisme franquista i soterrat a la fossa 120 de Paterna.
Orts “era regidor d’Hisenda a l’Ajuntament de Meliana (l’Horta) i sembla que formava part del comité roig de Meliana. Treballava com a xofer i a més era pintor”, explica Belmonte. “El 23 d’octubre de 1940, als seus 43 anys, José va ser acusat de rebel·lió a la causa”, de rebel·lar-se contra la dictadura feixista de Franco, “i, posteriorment, enviat a ser afusellat”.
La presidenta de la Plataforma de Familiars de les Fosses de Paterna considera que aquesta lluita és intergeneracional: “La nostra àvia sempre havia volgut que el seu marit tornara a Meliana. Nosaltres vam complir el seu desig”
Amparo i la seua germana Asun Belmonte coincideixen a dir que aquesta lluita per la reparació és intergeneracional: “La nostra àvia sempre ha volgut que el seu marit tornara a Meliana. Ella, amb els seus escassos mitjans, ho va intentar, però va morir sense aconseguir-ho. Nosaltres vam agafar la seua lluita, ho vam parlar en família i vam decidir complir el desig de la nostra àvia i, per tant, el de la nostra mare, ja que els seus germans ja havien faltat”. Han viscut moments dolços i altres gens agradables: “La cosa més bonica és que ma mare, aquella xiqueta a qui li van furtar son pare, hi va estar present durant tota l’exhumació. Van ser moments agredolços: estàvem contentes, ho estàvem aconseguint, però, alhora, estàvem horroritzades per la crueltat patida per aquestes persones. Va haver-hi moments molt durs, com quan vam llegir el certificat del metge forense quan van declarar-lo mort. L’havien rematat amb un tir al cap; i, efectivament, vam veure el tir quan vam tindre el seu crani a les nostres mans”.
Fa uns mesos que ambdues i la seua mare, Amparo Orts Granell, van portar a José amb la seua dona, un desig que el feixisme els va impedir complir en vida: “La nostra lluita ha sigut molt llarga, però estem molt contentes del final: ara el nostre avi i la nostra àvia descansen junts”. Les germanes Belmonte valoren el complex procés pel qual ha passat la seua família. “Per a nosaltres açò ha sigut un moment molt emocionant. Som tres germanes, la nostra mare i el nostre pare, qui sempre ha estat en tot. Cada vegada que es feia realitat era com anar confirmant aquella crueltat, que semblava de pel·lícula. Hem passat per la ràbia, per la incertesa, per l’angoixa, per la incredulitat, per la llàstima i, al final, per l’alegria d’haver-lo trobat”, puntualitza Asun Belmonte.
