Sempre m’esperava a fora. Sol. Les llargues esperes a l’exterior del local eren sufocades a base de distraccions estúpides: fumant, escalant fanals, escopint coloms, fumant, insultant àvies, quequejant els desconeguts, menjant burilles, arrossegant els peus, fent-me el mort, creuant passos de zebra… Com que el local no es buidava fins a hores intempestives, la meva espera acabava semblant un espectacle circense en hores baixes. Quan algú es reia de mi, l’agredia ferotgement: “AIXÒ NO HO FAIG PERQUÈ T’HO PASSIS BÉ, SUBNORMAL! ESTIC FENT TEMPS”.
Quan l’última ànima sortia, comprovava que el lloc, el Bingo Cardús, era completament buit. Entrava fent la croqueta. Allò per mi era la felicitat. El paradís fet moqueta, taules rodones i cadires circulars amb reposabraços circulars. No haureu vist mai ningú besar el terra d’un bingo amb l’ànsia i la passió que el besava jo en aparèixer a la sala. Perquè allò meu no era una entrada, no, allò meu era una aparició! “JA SOC AQUÍ!”. Quina sort que no hi hagués ningú i l’eco somort i suat del tuguri només fes els cors amb un únic rot.
El rot era de la senyoreta que venia cartons, cantava números i fumava per l’entrecuix. Tot alhora. Fumava d’amagat per normativa, però la fumera pujava de Venus al cel. Al cielo con ella.
“35”, “42”, “61”, l’emoció prenia la metxa, “12”, “22”, “27”, i la cosa s’animava, “56”, “81”, “74”. Era la persona més excitada de la sala, també l’única, “19”, “32”, “78”. Em sabia guanyador i així actuava, “89”, “72”, “35”, “LÍNIA!”. I rodolava per terra mentre corejava el meu nom fins a la mestressa de trista figura.
Tanmateix, en aquells moments, ella ja no era aquella mundada i xarona encarregada de bingo. Era una diva, una cantant d’orquestra de festa major, una deessa. I m’esperava. I com m’esperava. La màgia del bingo, companys, això només podia estar passant en aquell bingo! D’altra banda, passava cada vegada que hi assistia. “I’M THE FUCKING KING!”. “Línia correcta”. “YES!”. La luxúria em tornava anglosaxó.
La festa continuava i dret sobre de la taula amb la camisa desbotonada celebrava cada número que sortia. El tingués o no el tingués. Em sentia un guanyador. I coincidia amb el fet que segur que ho seria. Per estadística. Però no era el més important
La festa continuava i dret sobre de la taula amb la camisa desbotonada celebrava cada número que sortia. El tingués o no el tingués. Em sentia un guanyador. I coincidia amb el fet que segur que ho seria. Per estadística. Però no era el més important. Camisa treta, pantalons a mitja cama i pell empastifada de Bitter Kas (a falta de xampany, bo és tot el que faci bombolletes), vaig treure el penúltim número. “GAIREBÉ BINGO!”. Era una broma que solia fer en aquelles circumstàncies. “MELISA, QUE VENGO!”. No em demaneu explicacions per la meva alegria poliglota.
Un número. Em quedava un número i tenia la intuïció, la clarividència, que la propera bola era la bona. La meva. La va treure, se la va col·locar bé a la mà i…
Un home armat amb una metralleta, jo suposo que carregada fins al capdamunt, va entrar al local i va començar a disparar al crit “ODIO EL BINGO!”. Deixà el local ametralladíssim (i no sé si és una paraula correcta, però no trobo paraula millor per descriure tal rebentada). Les làmpades d’aranya de plàstic van caure a terra, la moqueta escompixada va patir baixes, les parets pareixien una congregació de glory holes lil·liputencs… “ODIO EL BINGO! I MERDA COSTA-GAVRAS!”.
La Melisa va morir. Va morir de l’ensurt. La caiguda del cadàver garratibat a terra va fer rodolar la piloteta per terra, piloteta que arribà i es frenà davant del meu cos, el meu cos viu, però molt espantant. En veure-la vaig comprovar que… No, no era la bola que necessitava. No tenia bingo. Així que enfollit pel coitus interrumpus, em vaig aixecar, foll, amb un esperit brasiler que em posseïa quan la cosa no anava bé
i que em feia caminar desesperat, però movent molt la cintura. “MELISA, NO MORIS, MELISA, ARA NO. HAS DE CONTINUAR CANTANT, MELISA. HAS DE CONTINUAR CANTANT”.
Vaig castigar el seu cos com a excusa: el vaig sacsejar, el vaig colpejar, el vaig remenar, el vaig llençar, el vaig estomacar, el vaig treure a ballar… I el vaig estimar. El vaig estimar molt. “T’ESTIMO, MELISA, HÒSTIA, ÉS QUE T’ESTIMO!”. Després de tot aquest absurd, no era tan difícil entendre que la meva passió pel bingo solitari era un crit d’amor cap a ella, no? Una dansa d’aparellament molt estranya, però una dansa al final. “MELISA, SIGUE CANTANDO! OBRIGADO”. Ja no sabia ni què deia. Em van detenir l’endemà quan vaig intentar casar-me amb un cadàver mort que continuava fumant per l’entrecuix. Encara fumava dos paquets al dia. Ai, vaig estar tant a punt de ser tan feliç…
