Al replà hi ha una velleta coberta de pols. És una capa fina, que roman inalterable malgrat el bellugueig del balancí que la distreu. Costa distingir-la darrere l’abric, la bufanda i la resta de capes de roba que embolcallen la seva fragilitat. Costa distingir-la, però fa dies que alimenta aquella estampa sedentària.
A pocs metres de la velleta, aixoplugat en un pàrquing d’última generació, descansa un cotxe de color lluent. De vidres lluents. De parabrises lluents. No hi ha dia que el seu propietari no li dediqui tota mena d’atencions. Que si un cop de mànega. Que si pessigolles amb l’aspirador. Fins i tot li posa música, com si esperés que el cotxe, en qualsevol moment, obrís els ulls, entusiasmat.
El propietari, la velleta i el cotxe dibuixen un triangle isòsceles. Sempre hi ha un costat més curt, també més precari, que els altres dos. La velleta no sap què és un triangle isòsceles. Només sap que fa dies que el propietari, després de mesurar la pressió dels pneumàtics del cotxe, li deixa un bol de farinetes sobre la falda i torna a casa per llegir l’últim número d’una revista d’automobilisme.
Un dia, mentre el propietari caminava per la vora, el balancí de la velleta va començar a patir convulsions. Es movia amb vigor cap endavant i cap enrere, com si estigués en trànsit. El propietari, palplantat i amb la caixa d’eines a les mans, va fixar-se en la velleta.
Va deixar la caixa d’eines a terra i, amb el tarannà d’un cirurgià, va treure un tornavís per examinar-li les arrugues, que formaven mil turons al seu rostre. En cada vall, partícules de pols acumulades. Fent vida en un cos latent. Després va manipular la clau anglesa per apujar-li les parpelles i descobrir uns ulls grisos com la pols. Uns ulls orfes d’altres ulls.
La velleta va passar a comunicar-se a través de sons guturals.
I el propietari, que fins aleshores se’l veia convençut de reparar la velleta amb la caixa d’eines, va pensar que amb el cotxe tot era més fàcil. Que les persones haurien de tenir caragols per collar o dipòsits de gasolina que reomplir. I que les màquines eren simples i els humans volgudament complexos.
—Marxem!
El propietari va agafar la velleta en braços i va pensar que no pesava gaire més que la caixa d’eines. La va acomodar com va poder al seient del copilot, que mai havia actuat com a tal. I després es va dirigir a un hospital.
Els seients estaven folrats de pell. El canvi de marxes convidava a la luxúria. I els pedals sabia greu trepitjar-los de polits que gastaven. Calia comptar amb la complicitat d’un microscopi per trobar qualsevol indici que contradigués la seva pulcritud. D’aquest homenatge a l’asèpsia, fins aleshores, només n’havia participat el propietari.
Amb el cotxe en marxa, es van invertir els papers. La velleta va deixar de tremolar. I el propietari, veient que la pols trobava un nou ecosistema on allotjar-se, va haver d’agafar el volant amb més força perquè no se li escapés. La velleta li va posar la mà esquerra sobre la seva cama dreta per donar-li pau. Va girar el cap per mirar-lo, per fixar-s’hi en realitat,
i es va sentir amb més forces que mai per verbalitzar.
—S’hi està bé aquí, fill. Recordo quan et vaig ensenyar a conduir. Estàvem asseguts com ara. I sembla mentida que sigui el mateix cotxe.
El fill va fer una ganyota. Aprofitant la gentilesa d’un semàfor, va treure un drap de la guantera, el va passar de males maneres pel mirallet i el va llençar sobre la falda de la velleta.
—Et vaig criar sola. Eres tu o el cotxe.
La mare tenia més paraules, però el fill només veia dagues i ho va fer saber a tothom accionant el clàxon. Una premuda. Insults d’anada. Dues premudes. Insults de tornada. El mirallet el va descobrir amb una vena hormonada travessant-li el front i unes celles que aviat no donarien l’abast com a parabrises de la suor.
El dilema va obrir-li una esquerda i la guantera, que s’havia quedat oberta, va salpebrar la ferida. En un altre semàfor, va veure com sobresortia una fotografia seva de petit, a la falda de la mare. Una falda on ara deixava draps bruts i bols minsos de farinetes.
El fill va estacionar el cotxe de seguida que va poder. El cinturó li feia nosa i va tractar d’arrancar-lo com si volgués assotar-se. Va ser més senzill posar el cap contra el volant per ofegar el plor d’impotència. I d’una escudella de sentiments més. Després va disparar escopinades de forma indiscriminada per tot el cotxe i, en acabat, va treure’s les sabates per refregar les soles contra la lluentor que ara el violentava.
