Dijous 28 de setembre de 2023. Un ampli dispositiu policial, format per Mossos d’Esquadra, Policia Local, i Policia Nacional realitza una batuda multitudinària al passeig Pere III de Manresa, en ple centre neuràlgic de la ciutat, amb els carrers plens a vessar. Trenta joves i adolescents són objecte de l’escrutini policial que, amorrat a dispositius mòbils identifica i deté a alguns dels menors, presumptes participants d’una baralla que obrí portades i titulars d’informatius. Tot davant de més d’un centenar de persones que observa amb estupefacció l’espectacle punitiu. Al llarg de les següents dues hores, se succeiran noves detencions de xiquets i xiquetes a diverses cases de Manresa, amb tota la indiscreció necessària –talls de carrers de pel·lícula inclosos, trucades als intèrfons de les veïnes, trompades a les portes– perquè no passessin desapercebudes.
Aquesta exhibició de la força pública tenia un rerefons clarament polític, ja que, una vegada arribats a seu judicial, moltes de les detencions van quedar sense efecte. Com manifestaren algunes de les advocades i reconegueren, fins i tot, alguns policies, haurien pogut citar els menors tranquil·lament perquè es presentessin a declarar, com és habitual en la gran majoria de baralles sense lesions ni danys significatius.
Les quatre creus que han condemnat socialment aquests xiquets i xiquetes són clares. Que fossin joves racialitzats, en primer lloc. Si haguessin estat joves de casa bona, “otro gallo cantaría“
Les quatre creus que han condemnat socialment aquests xiquets i xiquetes són clares. Que fossin joves racialitzats, en primer lloc. Si haguessin estat joves de casa bona, “otro gallo cantaría“. Que la baralla tingués lloc al centre de la ciutat i no en un barri de la perifèria urbana, on el què succeeix no compta. Que es gravés amb telèfons mòbils, amplificant-ne la difusió; i finalment, que coincidís amb un context de percepció d’inseguretat incrementada a consciència i amb forces polítiques i mitjans deleroses de treure’n rèdit polític i econòmic.
I és que la fal·lera per la seguretat ha estat un artefacte llancívol utilitzat exhaustivament durant l’última campanya electoral, també a la ciutat de Manresa, emmarcada dins de l’actual cicle reaccionari. Als –per desgràcia– ja acostumats i previsibles crits d’una extrema dreta envalentida que han aconseguit esgarrapar tres regidories a la ciutat, s’hi han afegit partits suposadament d’ordre com Junts per Catalunya, que han optat per participar en la carrera alarmista contra l’ocupació, l’incivisme i la delinqüència. Tot plegat amb l’objectiu de recuperar la centralitat política i defensar els interessos dels de sempre. També s’han apuntat al carro uns mitjans de comunicació que han apostat per titulars sensacionalistes, clickbaits i notícies sucosament tendencioses i mancades de cap context.
La centralitat de la inseguretat en el debat públic té un impacte directe en la vida de moltes veïnes de la ciutat, que veuen amb preocupació com cada vegada són més estigmatitzades
Tanta centralitat política i mediàtica a la inseguretat ha ofert un caldo de cultiu immillorable per a difondre discursos punitivistes i d’odi en una ciutat que té unes xifres i dades delinqüencials força per sota de la mitjana catalana. I aquesta centralitat política i mediàtica de la inseguretat en el debat públic ha tingut i continuarà tenint un impacte directe en la vida de moltes veïnes de la ciutat, que veuen amb preocupació com cada vegada són més estigmatitzades. Com se’ls hi vulneren cada cop més drets. Com cada cop se les mira amb més recança.
La contrapartida a tota aquesta realitat és que Manresa també compta amb un moviment popular prou organitzat, que ha denunciat les detencions, ha acompanyat les famílies, ha aconseguit situar el problema en l’estructuralitat i ha respost amb una convocatòria que tingué ampli suport i que va trencar amb el suposat consens social. Un fals consens que clamava per una resposta curtterminista i merament policial, punitiva i de control. D’entre tots aquests col·lectius que es troben al peu del canó, podríem parlar de A l’aguait, per la seva idiosincràsia particular.
Vam crear A l’aguait de la certesa (àmpliament contrastada) que els discursos al voltant de la seguretat prendrien cada cop més protagonisme fruit de l’actual cicle reaccionari. Per això, ens centràrem a plantejar mirades alternatives sobre la visió reduccionista i estatista de la seguretat hegemònica que confon seguretat amb seguretat ciutadana i que, per tant, es limita a proposar una resposta policial i punitivista a qualsevol conflicte social, relacional o de convivència que es pugui arribar a produir.
És indestriable la seguretat amb la vida digna, tot partint de la idea que oferir més drets i llibertats i més certesa material és la millor forma d’aconseguir societats més segures
Des de A l’aguait, creiem que és indestriable la seguretat amb la vida digna, tot partint de la idea que oferir més drets i llibertats i més certesa material és la millor forma d’aconseguir societats més segures, no només per a algunes, sinó per a totes. També defensem que contra la visió esbiaixada i alarmista de la seguretat que pot conduir a l’aïllament social i la reclusió a casa per la por a les altres, hem de contraposar polítiques comunitàries que impliquin crear espais de trobada amb el diferent, recuperant l’espai públic com a espai de vida per sentir-nos segures. Alhora qüestionem l’estament policial com a ens generador de seguretat, recordant que la seva principal funció és la de reproduir les desigualtats socials vigents. Apostant perquè hi hagi una progressiva despolicialització de les societats, al mateix temps que s’incrementen les eines de prevenció, mediació i justícia restaurativa dels conflictes, que en lloc d’enfocar-se en la venjança posin el pes en la justícia social i la reparació.
