Llicenciat en Història i doctor en Geografia, Miquel Flamarich ha trigat uns quants anys a completar aquesta voluminosa obra, amb un contingut que va molt més enllà dels termes municipals de la ciutat de Barcelona i del període comprés entre el 1975 –any de la mort de Franco– i el 2017 –data del referèndum per la independència de Catalunya–, perquè el que aquest autor proposa és, el que diu al subtítol del llibre: “Anàlisi crítica i municipalisme revolucionari al segle XXI”. Tota una tesi, amb la seva teoria confirmada i la seva hipotètica pràctica.
Flamarich viatja en el temps, remuntant-se als fets de la Comuna de París i de la Primera República espanyola, i en l’espai del mapa territorial barceloní per assentar els fonaments d’un profund estudi, que abasta 550 pàgines plenes de dades i informació ben documentades i millor valorades, fins a acabar definint el present d’una capital catalana que, malgrat els evidents avenços dels últims cinquanta anys, encara arrossega defectes procedents d’una dictadura que es nega a ser sepultada del tot.
Per això, l’autor dispara a tot i dret contra totes les mancances que es registren al Cap i Casal i contra tots els governs que l’han administrat des del 1979, començant pel trasllat a la ciutat de la reproducció del centralisme estatal, continuant per fets tan definitoris com les operacions especulatives derivades dels Jocs Olímpics del 1992 i el Fòrum de les Cultures del 2004 i acabant per la “falsa alternativa” que va suposar el govern d’Ada Colau.
‘Democràcia i ciutat‘ és un llibre molt ben vestit; tant que el capítol de la bibliografia arriba al centenar de pàgines. A més, compta amb un pròleg de Laure Vega i un epíleg de David Fernàndez (diputada i exdiputat de la CUP), tria que mostra per on van les intencions polítiques de l’autor
Nascut a la Barceloneta i resident a Gràcia, aquest professor universitari no només fa palès un complet coneixement de la seva ciutat i la seva legislació local, sinó que en lloc de limitar-se a denunciar les successives malifetes comeses pels diversos consistoris que l’han governat, també fa una sèrie de propostes que constitueixen tot un programa electoral alternatiu. Una proposta que, a més de defensar en termes generals la lluita de classes i l’alliberament nacional, a un nivell més concret, i entre moltes altres coses, posa un clar èmfasi en la necessitat d’apropar la capacitat de decisió al poble, a còpia de descentralitzar el poder per delegar-lo en els 73 barris que conformen la polifacètica fesomia barcelonina.
Democràcia i ciutat és un llibre molt ben dissenyat i vestit; tant que el capítol de la bibliografia arriba al centenar de pàgines. A més, compta amb un pròleg de Laure Vega (diputada de la CUP) i un epíleg de David Fernàndez (exdiputat de la CUP), una tria que ja demostra per on van les intencions polítiques de l’autor de l’obra. La primera redacta un text força erudit i dens, i el segon escriu un article de tipus més periodístic. Però tots venen a dir el mateix, ja que les seves respectives aportacions acaben –respectivament– d’aquesta manera: “Aquest llibre és una altra pedra en un camí d’arquitectura col·lectiva que acompanya processos polítics que es donen a Barcelona com es donen en qualsevol ciutat capitalista i que són l’esperança entre les dents de tots aquells que lluiten per la llibertat dels altres, que sempre és condició de possibilitat de la pròpia”, en el cas de Vega, i “aquest llibre opera com un antídot, neurona i memòria per saber què cal impedir, què cal reteixir i què cal fer per sortir-nos-en. A veure qui diu que és poc tal com estan les coses. Gràcies, Miquel” (Fernàndez).
I, ja posats, deixem que sigui el mateix Miquel Flamarich qui s’expliqui amb les paraules assenyades i també optimistes que tanquen el seu treball: “Tota ciutat (i tota nació) té dret a exercir l’autodeterminació, a endegar el seu procés constituent. Barcelona i Catalunya, també. La ciutat de Barcelona, que d’ençà dels seus orígens s’ha mostrat a sí mateixa, al país i al món, capaç de grans gestes, resistent i solidària, tindrà l’oportunitat de continuar sent un referent en la construcció democràtica del seu present i del seu futur”.
