Vaig viatjar en una furgoneta amb un balancí a l’inici de l’estiu de 1979 i vaig deixar Vallecas. Tinc doble nacionalitat: vallecana i santsenca. Tinc setanta-tres anys. No hi ha un únic motiu pel qual vaig migrar a Barcelona, a Catalunya. Vaig venir a treballar a Pepetuelo, una escola bressol de Canyelles; li havien posat el nom del gat del barri. En un any els vaig assegurar que parlaria català. La meva parella, l’Emili, era nascut aquí, i vam arrelar al barri de Sants, un barri on de seguida em vaig involucrar.
Quan em van detenir, jo era secretària de la Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya. A la meva infantesa sempre havia sentit parlar de política: el meu pare era mutilat republicà, la meva mare va estar a la presó. A casa sempre hi venia molta gent dissident; vaig aprendre de seguida que fora de casa aquelles persones eren cosins, tiets, nebots, i que les persianes s’havien de tancar per escoltar Ràdio Pirenaica. La meva vida ha estat travessada pel compromís.
“L’any 1979 vaig venir a treballar a Pepetuelo, una escola bressol de Canyelles; li havien posat el nom del gat del barri. En un any els vaig assegurar que parlaria català”
Els darrers anys he fet un procés de reflexió sobre la meva migració i crec que la necessitat de distància també va ser un altre motiu pel qual vaig marxar. L’any 1976 vaig passar cinc dies de tortures a la Direcció General de Seguretat a Madrid. Estava embarassada de la meva primera filla, la Patrícia. Vaig sortir molt malament d’aquelles tortures, d’aquell empresonament. Vaig agafar una infecció greu, van haver de provocar-me el part abans d’hora i la nena va morir al cap de dos dies. Tinc tres fills: la Patrícia, l’Eloi i en Guillem. La Patrícia va morir a causa de l’estat en què em van deixar. Fins fa poc no podia parlar d’això. No era un silenci, era un buit que tenia.
Mai m’he considerat una víctima del franquisme, soc una resistent. Ens van aplicar la llei antiterrorista amb l’excusa d’allargar els interrogatoris. Els meus companys van estar una setmana tancats. Després de les tortures, un jutge del TOP (Tribunal de l’Ordre Públic) va decretar presó i vaig estar quatre mesos tancada a la presó de Yeserías. Vaig sortir molt tocada. Saps què? Vaig patir més pels meus companys, per la meva parella, per aquells dies de més que van aguantar els cops i les vexacions, que per mi mateixa. La infecció va ser fatal i va afectar el meu embaràs. Només sap què és això qui ho ha passat. Ho he parlat amb moltes persones del País Basc que han patit tortures.
El febrer passat vaig tornar a Madrid, a Vallecas. Vaig parlar amb la llevadora que em va atendre; em va assegurar que la meva filla no hauria sobreviscut. El pare dels meus fills em va acompanyar i em va confirmar que no va ser un nadó robat. Tenia un dolor que no marxava. Aquell estiu de 1978, a la furgoneta, vaig passar-me el viatge plorant.
Sempre que explicava la meva vida no podia parlar de la meva filla. Ara tindria quaranta-nou anys. Quan el febrer passat vaig tornar a Vallecas, vaig omplir aquell forat. Tinc un net i dues netes —el Nahi, la Duna i la Riu— que em fan molt feliç. Tenim un vincle molt especial. Ara he portat la Patrícia a la meva vida, aquí. Puc dir que tinc dos fills i també una filla que va morir: la Patrícia. I me’n sento molt orgullosa d’haver-li posat nom.
“Què puc dir de la Transició? És la mateixa dinàmica de sempre dels socialistes: ‘no fem més perquè si ho fem vindran els altres’. Sempre amb l’amenaça, sempre tapant”
Què puc dir de la Transició? És la mateixa dinàmica de sempre dels socialistes: “no fem més perquè si ho fem vindran els altres”. Sempre amb l’amenaça, sempre tapant. El que abans era el TOP ara és l’Audiència Nacional.
Molts dels torturadors, com el que em va torturar a mi, Billy el Niño, van morir a casa seva, ben tranquils. Ara, amb Irídia, hem presentat una carta sota el paraigua de la campanya “Mai és tard per fer justícia, però ha de ser ara”. Som un centenar de persones detingudes per la policia franquista que ens adrecem al Tribunal Europeu de Drets Humans i al Comitè contra la Tortura de Nacions Unides perquè investiguin les tortures comeses durant el franquisme i la Transició. Pretenem posar fi a més de cinquanta anys d’impunitat.
Ara, a Madrid, em queda el meu germà i molts amics. El meu pare va morir l’any 1980, i la meva mare va venir a Catalunya quan es va fer gran i va morir aquí. Es va involucrar en l’Associació de Dones del 36, un col·lectiu de dones que van sobreviure a la Guerra Civil i que van passar per camps de concentració i presons.
La meva mare va estar empresonada dels 17 als 25 anys. La van condemnar a pena de mort juntament amb les seves dues germanes. Tres anys després les van indultar, però van continuar a la presó. Es deia Victoria Carrasco Peñalver. És molt important reivindicar els cognoms de les mares, saps?
He dedicat la meva vida a l’educació, més de quatre dècades. He treballat des dels divuit anys. Tot va començar en una cooperativa anomenada IN-PE, a Madrid. Durant aquella època, als anys setanta, es va treballar moltíssim per a transformar l’educació infantil. La majoria d’escoles eren privades, algunes es deien “sense ànim de lucre”. La meva parella un cop arribada a Catalunya, el pare dels meus fills, també era educador. Va treballar a Torre Baró amb la Carmen, la dona del Manolo Vital que vam conèixer a la pel·lícula El 47.
“He dedicat tota la meva vida a l’educació. Els infants et diuen constantment el que necessiten; les problemàtiques o les mirades erràtiques les posem els adults”
De seguida em vaig implicar a la Coordinadora d’Escoles Bressol de Catalunya, la Coordinadora de “guarderies”, i em vaig vincular a l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Es treballava, sobretot, perquè els centres fossin de titularitat pública i deixessin enrere la part més assistencial. Al principi, eren llocs on els treballadors deixaven els seus fills perquè els “cuidessin”, però a poc a poc es va intervenir amb una mirada pedagògica, on les necessitats dels infants estiguessin al centre. Hem evolucionat molt en aquest àmbit, però encara queda molt per fer. La màxima era: els infants mereixen respecte. Quan parlo de respecte, parlo de mirar-los com a persones, de tenir-los en compte, de pensar en les seves necessitats i de fer-ho amb una mirada oberta. Els infants et diuen constantment el que necessiten; les problemàtiques o les mirades erràtiques les posem els adults.
T’has preguntat alguna vegada a quina edat camina un nadó? He vist nadons que han caminat als nou mesos i altres que han caminat al cap de trenta mesos. Un nadó pot menjar pitjor o millor, però el que és important, on hem de posar el focus, és que tingui accés al menjar. La criatura menjarà el que necessiti. Hem evolucionat, però els infants continuen sent els mateixos. Un nadó, què necessita? Mans. Això es tradueix en més recursos. Com és possible que les escoles bressol es contemplin des dels zero anys? El que vull dir és que la societat necessita que l’Estat i les empreses comencin a adaptar les feines a les necessitats de les famílies. La conciliació no és igual per a tothom, perquè cada persona té una feina diferent i situacions molt complexes. I els permisos de maternitat i paternitat no poden ser com els actuals; han de tenir més durada. L’escola bressol és necessària, però sobretot hi ha d’haver més espais familiars.
A Sant Andreu de Palomar hi vaig estar uns anys i després vaig treballar vint anys a la Pau, a l’Espanya Industrial, al barri, i en acabat em van cridar per a un dels projectes de la meva vida a Sant Adrià de Besòs. Vaig tenir la sort i el privilegi de configurar un projecte pedagògic des de zero: l’escola Josep Miquel Céspedes, més coneguda com a Céspedes. Aquest home era molt reconegut i implicat al barri. Va morir i va deixar l’encàrrec que cerquessin una persona especialitzada per executar el projecte. Cada dimarts anava a veure les obres del projecte on treballaria. Va ser un privilegi. Aquells anys van ser molt convulsos: hi va haver moltes retallades a l’educació, era l’època del Tripartit. Per a mi, una bressol, qualsevol equipament públic, no ha d’estar pensat des de l’estètica, sinó des de l’ètica. Què s’hi farà? Quines són les necessitats? L’arquitectura ha de ser una extensió de la comunitat. Fins i tot, vaig proposar que el carrer, les rajoles, s’estenguessin fins a dins de l’escola. També van proposar que les famílies no haguessin ni tan sols de trepitjar l’escola, i a mi això em semblava fatal… L’arquitecte municipal em va escoltar. El meu plantejament era una escola bressol amb espais familiars, amb comunitat educativa. Un cop al mes ens reuníem per parlar de pedagogia.
El meu activisme ha girat molts anys al voltant dels moviments de renovació pedagògica i també he estat vinculada al Centre Social de Sants, al grup de dones feministes. Recordo un viatge a Granada, a un congrés feminista: vam omplir un tren sencer, érem 3.000 dones. També he estat molt implicada a l’AMPA de Barrufet, on van estudiar els meus fills. Per a mi, la lluita pels drets dels infants i el moviment feminista han definit el que soc.
“Dono suport i faig acompanyament a mares i infants que han patit violència de gènere. Crec que la violència contra les dones i els infants és una de les problemàtiques més greus de la nostra societat”
Dono suport i faig acompanyament a mares i infants que han patit violència de gènere. Crec que la violència contra les dones i els infants és una de les problemàtiques més greus de la nostra societat. Bé, n’hi ha tantes… Ara, al barri, tenim molts desnonaments. Saps què? La Pepi, la veïna que van desnonar, ja ha tornat al barri. Quina bona notícia! Intento ser positiva, vull parlar en positiu, pensar en tot el que hi ha per fer… No és només a Sants: la ciutat pateix una turistificació extrema, una pressió; serà una ciutat on les veïnes no podrem caminar. Prefereixo no caure en el pessimisme, perquè aquest pla ha vingut donat des de les administracions. El 15 de juliol vaig estar a la concentració davant de la comissaria de la Via Laietana i vaig sentir que comentaven que des de l’Ajuntament es volia proposar una cohabitació entre l’espai de memòria i la Policia Nacional. Tu t’ho creus?
De veritat, crec que les administracions —totes les administracions— no han fet un procés de reflexió envers els espais públics, envers la memòria… Com ho faran, doncs, amb els habitatges? La problemàtica de l’habitatge és molt estructural, igual que la revisió dels espais de memòria. És evident que no s’ha fet res en clau de reparació a les “víctimes del franquisme”. La violència que patim, les tortures, encara hi són. I això s’ha de dir: és molt estructural.
El barri ha canviat molt. Tenim tanta sort de viure en un barri com aquest: compromès, cooperatiu, divers… Viure al costat de La Comunal és un regal. Sants, per a mi, és vida. Quan vinc a la Directa o a La Ciutat Invisible, molts em coneixen com la mare de l’Eloi, però crec que tinc un lloc al barri. Fa molts anys que hi visc i, des que estic jubilada, he pogut fer-hi molta vida activista. Cada cop que hi ha una vaga, una manifestació, hi vaig.
