La migració de l’anomenada segona onada del segle XX a Catalunya, que coincideix amb els anys de la dictadura de Franco, va esdevenir un contingent de població amb un doble vessant: treballant, per una banda, per construir les infraestructures impulsades pel ‘desarrollisme’ franquista, i alhora filant xarxes comunitàries i polítiques sòlides i transformadores. Una mica més endavant, entre els anys setanta i vuitanta, les dictadures americanes van forçar noves migracions, que es convertirien també en veïnatge a Catalunya. Durant les dècades següents, les portes s’obririen a persones arribades de tots els racons del món, sobretot dels que apunten cap al sud.
L’escriptor Francesc Candel, el gran retratista de la segona onada, en novel·les, cròniques i articles periodístics –però, sobretot, en l’emblemàtic assaig Els altres catalans (Edicions 62, 1964)– també es va aproximar als nous i més complexos moviments migratoris, en una seqüela d’aquell volum, titulada Els altres catalans del segle XXI (Planeta, 2001, coescrit amb Josep Maria Cuenca). Aquesta conversa forma part de la sèrie “(Nos)altres, els catalans”, que recull veus en primera persona que ens ajudin a fer memòria col·lectiva de les migracions a terres catalanes. En aquesta ocasió recollim la de Juan Manuel Villarreal Tolchinsky, veí i activista argentí-català del barri barceloní del Raval, on va aterrar als anys noranta.
Soc fill de montoneros, una guerrilla marxista peronista argentina urbana. Vaig néixer el 74, a Buenos Aires. El meu pare, Miguel Francisco Villarreal, més conegut com a Chufo, va ser segrestat i assassinat el juliol de 1978. La meva mare, Silvia Tolchinsky, va estar segrestada i desapareguda durant quasi mil dies. Vam haver d’exiliar-nos i vam fer molts tombs. Vam passar per l’Estat d’Israel, perquè tenim avantpassats jueus i oferia residència a persones d’origen jueu. No teníem gaires opcions.
La meva mare va voler marxar de seguida. Jo soc antisionista, per descomptat. Vam arribar als Països Catalans a finals dels vuitanta, i als noranta ens vam establir a Barcelona. La meva família i jo vivim al Raval que, per mi, és casa meva. És el lloc on he posat les arrels. El meu fill és ravalero. Com deia Goyeneche, al tango Balada para un loco sobre Buenos Aires, el Raval té un “jo què sé” que no es pot explicar fàcilment. Fa poc, quan el meu fill havia d’entrar a l’institut, em vaig plantejar marxar del barri. Però ell em va dir clarament que volia quedar-se. Va ser una decisió instintiva, però per a mi molt significativa. El Raval forma part d’ell també, encara que no sé si per sempre.
“Al Raval hi ha hagut moviments molt transformadors, conformats per gent molt compromesa, intel·ligent, creativa, amb molt de sentit de la comunitat”
Porto 30 anys en contacte amb el batec del barri. Al principi de viure aquí, vaig estar molt lligat a la Casa de la Solidaritat, el 95 va néixer H.I.J.O.S. Barcelona (Hijas e Hijos por la Identidad y la Justicia contra el Olvido y el Silencio), una agrupació que lluita per la memòria, la veritat i la justícia pels crims comesos en la dictadura argentina. Vaig estar molt implicat en la Soli; m’encarregava de portar la secretaria, d’organitzar activitats… Allà vaig conèixer dones molt potents: l’Eli, la Cristina, La Negra Lili… Vaig viure un activisme molt intens. Tenien ideologies molt diferents. Vam començar a fer xarxa amb la Claca, CoSoFam o Retruco.
Em vaig moure molt políticament i sempre relacionat amb temes de memòria. Recordo molt el suport que ens va donar El Lokal, els col·lectius anarquistes, La Hamsa. El Raval per a mi també ha estat un lloc on han transitat persones molt interessants i hi ha hagut moviments molt transformadors, com el moviment okupa. Barrilonia o RuinaAmalia, l’okupació del Cinema Princesa… tot ha estat conformat per gent molt compromesa, intel·ligent, creativa, amb molt de sentit de la comunitat.
Recordo molt les tancades del 2001 i de 2004. Jo feia l’acompanyament de les persones migrants i vam viure molta por. Recordo l’agressivitat del sistema contra les persones sense papers. El 2004, va haver-hi tancaments a la Casa de la Solidaritat, a l’Església del Pi, a la Catedral, va ser una tancada molt dura, va haver-hi violència policial. Hi havia molta diversitat racial i això generava molta tensió perquè hi havia maneres molt diferents de veure la vida i jo no em sentia amb veu perquè estava en una posició molt diferent.
“Recordo molt les tancades del 2001 i de 2004. Jo feia l’acompanyament de les persones migrants i vam viure molta por. Recordo l’agressivitat del sistema”
Com a migrant he après molt de companyes que m’han ensenyat que l’accent, el país d’on vens i el color de la pell són eixos de discriminació.
Un altre col·lectiu en el qual he estat involucrat és El Cooxino, una cooperativa de consum a la Casa de Soli, que ja deu tenir uns 15 anys. La vam començar a muntar a partir de les festes alternatives del Raval. Jo crec que va ser una eina poderosa.
Un dels problemes més greus que hi ha ara mateix al Raval és el turisme massiu. Ha rebentat el barri. Tot i que, de turisme, sempre n’hem tingut, el barri era barri. Saps el que vull dir? És un barri que té vida. Sí, no ho nego.
Però, quan parlo del turisme, el separaria en dos tipus: hi ha un turisme de conèixer, d’aprendre, de passar i no distorsionar. I després hi ha un altre turisme, el de consum; aquell al qual no li importa el carrer; ni les voreres ni els veïns. Només ve a consumir.
Ara mateix al barri trobes establiments on et prens un cafè i val quatre euros. Avui tots els centres de totes les ciutats del món són iguals. Com deia l’altre dia l’Ana Polo, en un pòdcast que escoltava, “estic farta de les empanades argentines”. He de dir que jo també. Hi ha moltíssimes botigues d’empanades argentines a Barcelona! I cap no és bona, perquè són totes iguals. Em va fer gràcia…
“A dia d’avui els centres de totes les ciutats són iguals. Com deia l’Ana Polo en un pòdcast que escoltava l’altre dia: ‘estic farta de les empanades argentines’. He de dir que jo també”
A partir del 2001, va haver-hi la intenció d’obrir eixos urbans grans al barri i vam tenir una lluita molt intensa contra un carril urbà, un carril ràpid, des de la rambla del Raval fins a la zona de Sant Antoni. Vam dir que no volíem un model turístic on es prioritzava l’entrada per via ràpida al Raval Central. Aquell eix amenaçava l’essència del Raval, el seu cor.
L’Antonio, un veí, deia de broma que aquest carril permetria buidar els pisos dels veïns més de pressa per a les ambulàncies i els cotxes funeraris. Al Raval sempre l’han volgut transformar, sempre han volgut ficar-hi cullerada, des del Maragall fins a l’actualitat. És una zona on es nota amb més intensitat l’especulació.
Jo em considero argentí català. Vaig tenir un cunyat que va marcar molt la meva vida. Es deia Jordi Garcia Orellana. Un home brillant. Va conèixer la meva germana a Menorca, i van compartir 35 anys junts fins que, de manera sobtada, ell va morir. La seva pèrdua va ser un cop molt dur, però també una empenta per estimar encara més la nostra cultura, la nostra llengua i tota la diversitat que configura Catalunya.
“La pèrdua del meu cunyat va ser un cop molt dur, però també una empenta per estimar encara més la nostra cultura, la nostra llengua i tota la diversitat que configura Catalunya”
Ell era un apassionat de Menorca, dels talaiots, de les taules, de la història d’aquesta illa, de la Tàrraco romana… I tot això, sense adoctrinar ni imposar mai res. Ell només vivia amb autenticitat.
Viatjava pel món, estimava les cultures, però sempre deia amb orgull que era català. Gràcies a ell, jo també em sento català, etnològicament català, i també del Raval, on he crescut i he viscut bona part de la meva vida.
El meu fill, per exemple, és d’origen alemany per part de mare, català per naixement i argentí per culpa del seu pare, jo mateix. Aquesta barreja, aquesta complexitat, també forma part de la nostra identitat.
