aig pujar al bus sense saber si encara em quedaven viatges al bitllet o si, per mala sort i passatgera recurrent, ja els havia esgotat tots. La sort va estar del meu costat; no obstant això, no vaig tenir temps de veure el saldo restant i supose que la pròxima vegada hauré de tornar a encomanar-me a ella.
Dins feia fred. L’aire condicionat corria entre la meua brusa de lli ocre i vaig deduir que en un parell de dies tindria faringitis aguda. Encara així no em vaig moure, vaig preferir quedar-me dempeus, plantada com un pi, davall de l’eixida d’aquell aire gèlid.
Em vaig quedar immòbil mirant pel finestral del conductor. Davant anava un cotxe fúnebre amb un taüt al maleter: una caixa simple, tancada, amb un mort dins. Vaig imaginar una persona tombada, un home amb poc pèl i els ulls tancats. Pell ataronjada de maquillatge comprimit i mans quietes, quasi trencadisses.
No havia vist mai un mort real en la meua vida i em va matar la curiositat per saber com seria qui reposava dins. Vaig pensar què suposaria conduir aquell cotxe, carregar el mort a l’esquena durant el dia, passejar-lo per la ciutat, portar-lo a la seua destinació, com un taxi sense cobrar tarifa.
Continuaria conduint, escoltant Mecano en la ràdio. Llavors la veuria a ella caminant pel carrer i, com va dir Estopa, “por la raja de tu falda yo tuve un piñazo con un Seat Panda”. El taüt s’obriria i el mort eixiria rodant per la carretera, i el meu cos descompost ocuparia lloc entre el taüt i el seient de davant.
Llavors hauria vist dos morts en un mateix acte.
Jo, que mai n’havia vist cap.
