Així, talment com sonen les campanes ara, encara me’l veig estirant la corda i dient veus Marieta? S’ha d’estirar fort, ben fort. I, clonc! Veus Marieta, tres vegades i amb força! I jo assentint tot i el girament de cap de tant de soroll.
El dia que ens casàvem va pujar tota la comitiva al campanar i el meu home hi va estar ben bé una hora tocant les campanes. Que ho escolti tothom! Que sàpiguen que ens hem casat, Marieta! I vinga repic de campanes. Jo estava feliç d’estar-me de núvia, no et pensis, però hauria preferit sentir-ho des de baix, com un repic feliç que s’emporta l’aire, i no des de dins, com un tro eixordador que enceta la tempesta. Que ho escolti tothom, Marieta!
Aquella mateixa nit vam instal·lar-nos a la casa del costat de l’església on el meu home s’havia fet posar un rellotge de sorra per poder controlar el temps que tenia entre hores. La primera hora que va anar a tocar després del casament van ser les dotze de la nit i em va fer anar amb ell. Em va agafar de la mà i em va dur corrents escala amunt fins a les campanes. Clonc, clonc, clonc… Ja veus Marieta, amb força, mira, mira! Clonc! En arribar a la dotzena campanada, el meu marit va dir: I una més per tu, Marieta! I va picar una tretzena. Clonc!
L’endemà, en llevar-me, el meu marit ja no era a casa i vaig posar-me a organitzar el rebost fent una llista de tot el que em caldria comprar. Abans de sortir cap al mercat vaig veure que al rellotge de sorra s’escolava el darrer polsim i vaig esperar que sonessin les campanes. Van picar les nou i de cop: Una més per tu, Marieta!, vaig sentir de lluny, i clonc! Em vaig posar tota vermella. Del portal del costat, una dona va sortir corrents, aferrant-se el mocador al cap. Sí que m’he llevat tard avui! Ja se m’han fet les deu!, em va dir. I jo vaig abaixar el cap i vaig ajuntar les mans en senyal de disculpa que, com pots pensar, ella no devia saber interpretar. Més endavant, vaig ensopegar amb una fila de nens que corrien en adonar-se que feien tard a escola. Vaig pensar a girar cua i tancar-me a casa, responsable com em sentia de les presses del poble.
A les deu va tornar a passar: deu campanades i de cop, una més. Per tu, Marieta!, podia sentir dins el meu cap, i el poble continuava descol·locat. El correu semblava haver arribat una hora més tard i els visitants que venien d’altres pobles no s’entenien amb els qui els esperaven.
Quan va arribar el meu home per dinar, vaig posar-li el plat a taula i em va mirar amb uns ulls que em van fer esgarrifar de tan profunds que em semblaven. Marieta, quin plat, quin goig, no puc esperar a dir-ho a tothom. I jo que ja no volia fer res per por que ell ho anés a picar.
En tornar al campanar per tocar les tres de la tarda, va picar una campana més per mi i una més pel meu dinar. Per la millor cuinera del poble! Marieta! I clar, ja et pots imaginar, en lloc de les tres, de cop eren les cinc. I jo, que era al terrat estenent la roba, vaig veure unes dones corrent, un home que picava a l’altre perquè s’aixequés de pressa de la migdiada, i els nens, de nou, corrent cap enfora de l’escola i el professor corrent darrere desorientat. Per què havia de saber tothom de mi i del meu dinar?
Al vespre jo ja tenia una esgarrifança per tot el cos i el meu home m’ho devia notar perquè em va agafar i em va dir: Vine. I em va agafar fort i em va fer seva, i de cop les campanes semblava que picaven dins meu, amb força, com el batall pica contra el llavi de la campana. Així, Marieta, amb força! I el meu home, vermell, empenyent, i jo, blanca, contant campanes. A la darrera es va separar de mi perquè s’escolava el darrer polsim del rellotge de sorra i va sortir corrent cap al campanar. Vaig quedar a llit bategant al ritme que m’havia posat a dins el meu home i de sobte s’hi van compassar les campanes: una, dues, tres, deu, onze, dotze, tretze, catorze, vint, quaranta…
Com un repic a sometent, tot el poble va saltar del llit i va baixar a la plaça. El meu cos no deixava de bategar i les campanes m’exposaven. Em semblava que a cada campana el meu marit explicava el que havíem fet, a cada campana queia un tros de les parets de la nostra cambra i em veia nua, davant de tot el poble. I les campanes clonc i clonc. I el poble què passa?, què passa? I el meu marit Marieta, Marieta! I jo córrer que córrer, sense mirar enrere.
El que va passar després m’ho ha explicat la meva mare quan ve fins aquí a veure’m i a portar-me dolços. Es veu que el meu home no va deixar de tocar en tota la nit i al capdavall van pujar a buscar-lo i se’l van trobar cridant el meu nom. El van fer portar davant d’un jutjat de guàrdia.
Quan el van tancar, el poble es va quedar sense campanes, però diuen que a les lleixes de la cel·la, el meu home continua tocant rigorosament cada hora les campanes i que sempre n’afegeix una més. I una més per tu, Marieta, diuen que diu. I jo, ja veus, ara em faig dir Maria.
