Després d’un mes de vaga indefinida en l’ensenyament públic valencià, el conflicte continua marcat per les mobilitzacions i la negativa del professorat a acceptar l’acord de la Conselleria d’Educació, amb Maria del Carmen Ortí al capdavant. En l’última votació, promoguda pels sindicats i la Coordinadora d’Assemblees Docents, un 87% dels més de 30.000 docents que hi han participat rebutja el preacord i un 71% opta per suspendre l’aturada, però continuar les protestes arreu del territori. Conxa Delgado Amo és membre dels Moviments de Renovació Pedagògica. Docent d’educació infantil, primària i secundària, ja jubilada, va viure en primera línia la històrica vaga educativa del 1988, amb la qual el professorat va conquerir millores en les ràtios i drets laborals i lingüístics.
Quin era el context social i polític que va precedir l’esclat de la vaga educativa de 1988?
En aquella època governava el Partit Socialista. Amb un govern suposadament d’esquerres, pensàvem que entendrien i acceptarien les nostres reivindicacions i que, per tant, una aturada indefinida no seria necessària. Malauradament, no les van entendre i vam decidir anar a la vaga.
Quines eren les vostres reivindicacions? Han canviat molt des de llavors fins ara?
“Sempre hem reivindicat que és tan important una mestra del 0-3 com una professora de la universitat”
Hi havia una reivindicació salarial important, perquè en aquella època cobràvem molt poc. De fet, molts professors havien de compaginar la docència amb altres feines extres. No obstant això, n’hi havia moltes altres relacionades amb la dignificació de la professió. Sempre hem reivindicat que és tan important una mestra del 0-3 com una professora de la universitat. Fins i tot, més encara, ja que una mestra acompanya durant els primers anys de vida. És per això que defensàvem un cos únic, demanda que no vam aconseguir. Pot ser que siga una utopia, però pense que hi hauria d’estar present, perquè l’educació abraça diverses etapes i totes són importants. També demanàvem una reducció de les hores lectives i les ràtios —he arribat a tenir més de 40 alumnes en una classe d’infantil—, l’estabilitat dels interins i substituts o la regulació de la responsabilitat del civil, ja que un mestre era responsable dels danys que poguera sofrir un alumne en les activitats fora de l’aula i havia d’assumir els possibles costos legals.
A partir dels anys seixanta i setanta, els Moviments de Renovació Pedagògica van agafar més força. Reivindicàveu un ensenyament més participatiu i transformador, per mitjà de metodologies actives i arrelades a les realitats socials del moment. Fins a quin punt penseu que s’ha aconseguit introduir aquest enfocament a les aules hui dia? I amb quins esculls es troba el professorat per a aconseguir-ho?
L’escola ha canviat moltíssim des que vaig començar a treballar fins ara. Els Moviments de Renovació Pedagògica defensàvem la incorporació de moltes metodologies que ara ja estan presents a les aules, sobretot, en primària i infantil; secundària és una altra història, tot i que també s’hi estan produint canvis. La LOGSE va tenir en compte les nostres propostes i el llenguatge que gastàvem els moviments i, d’ençà de la llei, s’hi han incorporat, però no s’ha insistit en la formació del professorat perquè prenguera consciència de les noves metodologies, i això era fonamental.
Gran part de l’èxit de la vaga de 1988, que va durar més de vint dies, va ser pel moviment de base que es va articular als centres? Quin paper van jugar llavors i estan jugant ara?
Sense el moviment de base, les lluites no són possibles. En aquella època, i ara també, van ser fonamentals les assemblees de centre i comarques, ja que són les que busquen estratègies per a continuar al carrer i tenir presència als mitjans, com amb l’acampada educativa o la dimissió dels equips directius. És cert que els sindicats fan una funció molt rellevant i cal estar sindicada, perquè és el lloc al qual pots traslladar el que penses a fi que després els representants sindicals seuen amb la Conselleria a negociar. La unitat sindical també és imprescindible. En la vaga del 88 va haver-n’hi molta, tot i que CSIF i ANPE també se’n van despenjar.
La vaga indefinida va suposar la dimissió del llavors ministre d’educació espanyol Josep Maria Maravall. Creus que l’actual pot acabar amb el mateix desenllaç, amb la dimissió d’Ortí?
“La vaga educativa serveix per a ser conscients del poder que tenim col·lectivament i saber que som capaços d’aconseguir el que volem”
Les circumstàncies són diferents, però tot dependrà de la pressió que hi haja. La consellera està jugant la carta del desgast i del fet que estem a final de curs, però el professorat pot aguantar amb la cerca de noves estratègies. No sé si Ortí dimitirà o no, però estic segura que el professorat en vaga està donant una lliçó de vida molt important a tota la societat. Cada dia ixen al carrer a reivindicar amb alegria, energia i molta música, i no només ho fan els mestres, sinó també la gent jove. Aquest moviment servirà perquè eixes persones que potser no tenien tanta consciència ara la tinguen a l’hora de defensar els nostres drets. Per això, crec que ja hem guanyat moltes coses. La vaga educativa serveix per a ser conscients del poder que tenim col·lectivament i saber que som capaços d’aconseguir el que volem, que és la dignificació de l’educació pública.
Pel que fa a les vostres reivindicacions, quins avanços o triomfs es van aconseguir acordar perquè finalitzara la vaga indefinida?
Es va aconseguir dismiuir les ràtios i hores lectives, la responsabilitat civil, un augment del sou i, fins i tot, que es reconegueren les tutories. Al capdavall, es van asseure els fonaments perquè després els sindicats pogueren continuar treballant-hi. És cert que hem tingut èpoques d’endarreriment, com l’actual, però espere que es puguen asseure els fonaments perquè la Conselleria complisca amb les seues responsabilitats.
La vostra generació va ser pionera en la introducció del valencià a les aules després del franquisme. Com ho recordeu?
Soc castellanoparlant, de pare andalús i mare castellana, i vaig començar a parlar valencià amb 22 anys. El meu primer contacte amb el valencià va ser amb una criatura de 2 anys valencianoparlant que em va motivar a estudiar la llengua. Quan arribes al col·legi, els infants i les famílies et parlen en valencià i, si reivindiquem una escola reglada al medi, hem d’aprendre el valencià. La nostra generació va aconseguir reintroduir la llengua pròpia i un reconeixement perquè tant el professorat com les famílies ho vam demanar. No es tracta d’una qüestió ideològica, sinó de respecte cap a les persones valencianoparlants. Hem de respectar i potenciar la llengua.
Una de les reivindicacions de la vaga educativa és l’ensenyament en valencià, després de l’aprovació de l’anomenada llei de “llibertat educativa”. En les meses de negociació, però, la Conselleria d’Educació no ha tingut en compte aquesta demanda. Per què penseu que ha de ser una línia roja per als sindicats i assemblees docents?
Perquè és obvi, no em plantege cap altra possibilitat. Els nostres xiquets i xiquetes parlen en valencià i l’haurien de conèixer perquè forma part de la cultura. Les famílies ho saben i ho van demostrar quan van votar en la consulta lingüística. La defensa de les línies en valencià i la immersió han costat molt d’esforç, perquè abans no hi havia cap reconeixement ni materials didàctics en valencià. Ens hem hagut d’enfrontar a situacions molt dolentes, però gràcies al professorat i les famílies, hem aconseguit reintroduir-lo i no podem tirar enrere.
Al País Valencià, les negociacions es troben encallades. Quina valoració fas de la postura de la consellera d’Educació, Maria del Carmen Ortí, fins al moment? Creus que utilitza l’estratègia del desgast i la criminalització del col·lectiu?
“És evident que la Conselleria sap que el temps juga en contra dels docents, però estic segura que buscaran altres vies de protesta”
Totalment. El professorat ha perdut molts diners i comença a haver-hi un sentiment de desmotivació i tensió, sobretot, perquè hi ha companys que no han fet vaga. És evident que la Conselleria sap que el temps juga en contra dels docents, però estic segura que buscaran altres vies de protesta. La comunitat educativa està coneixent qui és la consellera i quina actitud té i això, tard o prompte, perjudicarà l’administració. Amb tot, qui ha fet vaga ja ha guanyat, perquè el fet de compartir els problemes i les experiències, de crear un vincle i fer escola també és una victòria i deixa una empremta.
Com vau viure, durant la vaga de 1988, la relació o les negociacions amb l’administració pública?
Va ser molt diferent. En aquella època, tot i les dificultats, no s’alçaven de la taula. Va ser una vaga molt llarga i dura, però ningú s’alçava perquè hi havia una voluntat d’arribar a un acord. Ara no la tenen, per això s’alcen, se’n van o convoquen les reunions de manera telemàtica. Un professor no pot alçar-se i marxar d’una reunió amb les famílies, no? Doncs la consellera tampoc. Les vagues són molt educatives perquè mostren com l’administració deixa de fer la seua funció i la societat s’organitza per a denunciar-ho.
Per a tu, quin sentit té l’educació pública? Què representa per a una societat?
“El professorat té dret a cobrar un sou digne i això seria una mostra del valor que té o hauria de tenir aquesta professió”
És un dret que tenim totes les persones. Si hi ha gent que vol portar els seus fills a la privada, doncs que pague, però hem de tenir la millor educació pública, perquè s’ho mereixen els nostres xiquets i xiquetes. El professorat té dret a cobrar un sou digne i això seria una mostra del valor que té o hauria de tenir aquesta professió per a una societat. Tenim una Constitució que diu que l’educació és una obligació per tothom, doncs defensem-la.
Als anys 80 es lluitava per dignificar la professió i l’escola pública en un Estat postfranquista. Hui dia, amb un creixement de les inversions en l’escola concertada, de les retallades en la pública, i també dels discursos sobre la lliure elecció de centre, penseu que l’administració està desmantellant la pública i el seu sentit transformador? Amb quin objectiu?
L’administració actual intenta desmantallar tots els serveis públics, és la seua línia política i a l’educació és evident. Per què? Sempre dic que l’escola pública és el lloc on les criatures van, estan i viuen. És el lloc on poden créixer sense pressions, junt amb les companyes i les mestres; el lloc que acull, cuida i fa persones, activa la curiositat i ensenya a resoldre conflictes. Tot això cal cuidar-lo i només ho fa la pública.
Sostenir una vaga durant més de vint dies l’any 1988 va ser un repte humà i econòmic. Què voleu transmetre a les docents mobilitzades i a les que no?
“Encara que la negociació coste, sé que guanyarem, tal com vam guanyar en la nostra època”
Que continuen, que tinguen força, que estan demostrant una il·lusió i unes ganes contagioses, i que l’escola pública no es ven, es defén. La llavoreta que vam plantar nosaltres està germinant ara. Sentim un orgull profund per tot el nostre alumnat que està lluitant. Si no poden sostenir la vaga, doncs que organitzen accions fortes, com l’acampada, les marees verdes o els concerts de músics al carrer. Hem d’estar presents i la gent ha de saber que el professorat estima l’escola pública i que volem el millor per a les nostres criatures. Encara que la negociació coste, sé que guanyarem, tal com vam guanyar en la nostra època.
Partint de la base que l’educació pública és un bé comú que cal defensar col·lectivament, què transmetríeu al conjunt de la societat?
L’educació pública està en males condicions, per tant, la societat hauria de reivindicar que els nostres impostos es destinen als serveis públics, com l’ensenyament. De totes maneres, la gent que té fills o filles té molt clara la situació. Sap que quan plou, han de posar un poal per a les goteres; sap que tarden mesos a enviar professorat substitut o sap que les finestres no tanquen bé i els seus xiquets estan en perill. Les famílies en són conscients, i per això la Conselleria té difícil guanyar la batalla.
