A les actuals vagues educatives del País Valencià i de Catalunya es poden identificar molts trets en comú amb la vaga indefinida de 2013 a les Illes Balears. Per exemple, el moviment assembleari com a motor, llarga durada del conflicte, accions en horari lectiu, grans mobilitzacions, caixes de resistència… Però hi ha un altre element en el qual cal fixar-se: la manca de voluntat negociadora per part de les administracions. Això ja va passar a les Illes en 2013 i va tenir un final fatal. Anem per parts.
Més enllà d’excuses de mal pagador —el que tenim a educació és herència del govern anterior i…—, el que és cert és que les reivindicacions que mouen les actuals vagues són conseqüència d’anys i anys de no posar solucions als principals problemes de l’escola pública i això és responsabilitat de la classe política de tots els colors.
Que avui ens trobem amb dues vagues amb reivindicacions similars als dos costats del Sénia, una davant un govern del PP (amb suport de Vox) i una altra amb un del PSC (amb el suport d’ERC i Comuns), és molt simptomàtic.
El que tenen al davant les conselleries d’Educació del País Valencià i de Catalunya és un col·lectiu de treballadores i treballadors organitzats, amb una indignació gegantina i que està disposat a jugar fort
La pèrdua de qualitat de l’educació pública i les dificultats amb les quals ens trobem a les aules no són qüestions prioritàries. La responsabilitat de bregar amb tot això es descarrega en els claustres de les escoles i instituts, especialment en els dels centres públics, ja que als tres territoris tenim un model d’escola segregador amb la doble línia pública i privada concertada. La classe política té altres prioritats perquè, en aquest món on vivim, l’educació ha deixat de ser important. De retruc, el professorat ha perdut molt de reconeixement social i aquesta manca de valoració arriba també a l’administració, que ens té com un col·lectiu dòcil i conformista. Potser en això tinguen part de raó, però l’administració és per natura conservadora i li costa veure segons quins canvis.
En aquest sentit, el que tenen al davant les conselleries d’Educació del País Valencià i de Catalunya no és el mateix de sempre, sinó un col·lectiu de treballadores i treballadors organitzats sense compromisos ni deutes pendents, amb una indignació gegantina i que està disposat a jugar fort.
Així, en el context dels actuals conflictes, el desinterés de les administracions per arromangar-se i fer front als problemes reals de l’Escola i el menyspreu cap al professorat han dut a les conselleries a una manca de voluntat negociadora per resoldre les vagues educatives dels dos territoris.
Si el govern va pensar que havia vençut, en aquell moment va signar la seua sentència de mort. El malestar que havia generat la seua supèrbia i el seu poc compromís per l’educació i la resolució del conflicte esdevingué social
Aquesta manca de voluntat negociadora ja la vàrem viure el 2013 a les Balears. El Govern de José Ramón Bauzà ens menyspreava i esperava que el conflicte educatiu s’acabés pel nostre esgotament. Els alts càrrecs de la Conselleria d’Educació van teatralitzar una negociació d’unes setmanes que mai va arribar a cap lloc. Després de tres setmanes de vaga, les assemblees van valorar que calia fer un canvi d’estratègia. Si el govern va pensar que havia vençut, en aquell moment va signar la seua sentència de mort. El malestar que havia generat la seua supèrbia i el seu poc compromís per l’educació i la resolució del conflicte esdevingué social, amb la superació de l’àmbit de la comunitat educativa; la determinació de guanyar el torcebraç havia crescut encara més. La marea verda, a pràcticament dos anys de les eleccions, es convertia en un fibló que els punxava gairebé cada setmana, mentre la consellera Camps i el president Bauzà es convertien en una caricatura, fins i tot dins el seu entorn.
Ben segur que la idea de l’esgotament era l’única carta del president Bauzà, però el moviment que va créixer el 2013 va aguantar el torcebraç fins a les eleccions de 2015 i el va guanyar.
Aquesta és una història particular i no s’ha d’interpretar com a una proposta per reconduir les vagues de Catalunya i del País Valencià. En tot cas és un avís per navegants que hauria de posar en alerta a la classe política.
Si estan pensant a esgotar els i les vaguistes econòmicament o si estan pensant que aquestes vagues no tenen recorregut perquè s’acosta el final de curs… Que no es confonguen. La ràbia pot ser benzina pel moviment docent i per la resta de la comunitat educativa
Si estan pensant a esgotar els i les vaguistes econòmicament o si estan pensant que aquestes vagues no tenen recorregut perquè s’acosta el final de curs i l’estiu… Si per això senten que tenen les de guanyar… Que no es confonguen. La ràbia que poden arribar a provocar pot ser benzina pel moviment docent i per la resta de la comunitat educativa. Pot donar-li ales per transformar el conflicte de maneres diverses i creatives, i així, personificant tanta irresponsabilitat, la seua popularitat, la seua credibilitat i la seua imatge pot caure per terra molt més del que pensen. Pérez Llorca, Illa, Ortí o Niubó, desestimant una negociació sincera, poden acabar fotent-se un dolorós tret al peu. A més, en el cas de Catalunya, ERC i Comuns també es poden veure perjudicats per la seua poca influència en la resolució d’aquest conflicte.
José Ramón Bauzà va guanyar les eleccions el 2011 amb els millors resultats de la història del PP a les Illes Balears i les va perdre amb els pitjors resultats que mai ha tingut el PP illenc.
Bauzà sempre ens va acusar de fer una vaga política, però com que no volen negociar, va ser ell qui va convertir el nostre conflicte laboral en una càrrega política. Sembla que qui assessora Illa o Pérez Llorca no ha comptat amb això.
