Històricament els estats colonialistes van utilitzar el desterrament penal per deportar a les seves colònies persones condemnades per tota mena de delictes. Va ser una mesura àmpliament aplicada per França i el Regne Unit a Nord-amèrica i Austràlia i a la Guaiana respectivament. La història espanyola també compta amb episodis massius d’aplicació d’aquesta mesura en forma d’expulsió, en aquest cas amb un component ètnic i cultural, sobre la població jueva, musulmana i gitana.
L’empresa d’Europa va ser l’explotació del Sud, dels suds, com a marc teòric i d’acció, des de la conformació dels estats nació i des que l’home blanc va exercir el seu poder sobre el racialitzat, i actualment no és diferent
L’empresa d’Europa va ser l’explotació del Sud, dels suds, com a marc teòric i d’acció, des de la conformació dels estats nació i des que l’home blanc va exercir el seu poder sobre el racialitzat, i actualment no és diferent. Si parlem de deportacions, parlem d’una part de l’engranatge racista i capitalista de l’Europa Fortalesa. Com va dir Franz Fanon, “Europa és, literalment, la creació del Tercer Mon”. Si no assumim que el sistema de deportació, els CIE, els CETI, i altres organismes tant governamentals com a no governamentals s’estan nodrint dels suds i de les persones a les quals estan espoliant i assassinant -des de fa centenars d’anys- no estarem sent honestos amb nosaltres mateixos quan denunciem l’Europa que maltracta refugiats i refugiades.
Actualment, a la Unió Europea la deportació representa una mesura de caràcter racista i xenòfob, ja que s’aplica de forma exclusiva sobre persones estrangeres. S’aplica per una infracció administrativa o com a mesura penal, però en cap cas recau sobre persones amb nacionalitat de l’Estat que les executa, ja que seria considerat una greu violació dels drets humans bàsics. Això col·loca totes les persones “deportables” en una categoria inferior, de segona, fora de l’empara d’aquests drets elementals. Hi ha un sector de la població sobre el qual pesa una amenaça de càstig per què és i no pel que ha fet. Sobre aquesta construcció l’Estat es permet disposar d’aquestes persones i extirpar-les dels seus projectes, comunitats i fins i tot de les seves vides.
El 22 de setembre de 1998, Semira Adamu, una jove nigeriana de 20 anys, va ser morta durant una deportació forçosa a Bèlgica. Després de ser conduïda a l’avió, asseguda i lligada de peus i mans, la Semira va començar a cantar ben fort per atreure l’atenció de la resta de passatgers. Davant d’aquesta situació, els agents de policia que la custodiaven la van intentar aturar pressionant-li el cap durant una llarga estona contra un coixí, fet pel qual va acabar entrant en coma i va morir hores després en un hospital de Brussel·les.
Arran de la mort d’Osamuyi Aikpitanyi es va elaborar un protocol policial on s’establia un límit a la violència que es podia exercir durant la deportació: “no comprometre les constants vitals del deportat”
El cas de la Semira no va ser el primer ni l’últim. A l’Estat espanyol, l’any 2007, Osamuyi Aikpitanyi, un jove nigerià de 23 anys, moria durant un vol de deportació forçada de Madrid a Lagos. Arran d’aquest fet es va elaborar un protocol policial on s’establia un límit a la violència que es podia exercir durant la deportació: “no comprometre les constants vitals del deportat”, és a dir: no es pot matar la persona. En canvi sí que autoritza la sedació forçosa o l’ús de cinta adhesiva i cinturons.
És una situació a què es podrien veure sotmeses totes les persones estrangeres que resideixen a l’Estat espanyol independentment dels anys que hi portin residint i que la seva situació administrativa estigui regularitzada. Per cometre un delicte menor, per perdre la feina, per no parlar castellà o català… podrien acabar tenint un expedient d’expulsió que en qualsevol moment, i en menys de 72 hores, els portaria a ser sedats o lligats en un avió cap a un país amb el qual podrien fins i tot no tenir cap lligam, com ha passat amb algunes persones que han arribat al territori quan eren nens i nenes.
La deportació forçada de persones també representa un negoci suculent per a algunes empreses. El Ministeri d’Interior té un contracte per valor de gairebé 12 milions d’euros amb les aerolínies Evelop Airlines i Orbest, propietat de Viatges Barceló, i Air Nostrum que es tradueix en més d’un centenar de vols de deportació anualment. Un altre agent clau en les deportacions és l’Agència europea de control de fronteres Frontex de la qual pengen empreses amb licitacions armamentistes, de seguretat i de control de fronteres que generen milions d’euros a l’any. Tot un negoci del terror molt rendible que, segons un treball d’investigació de la Fundació porCausa, a l’Estat espanyol representa: “350 empreses, 943 contractes públics i no menys de 1.000 milions d’euros”.
Les deportacions són l’última mesura repressiva d’un sistema global en què els drets bàsics i la llibertat de moviment són el privilegi d’una minoria
Durant els darrers anys els moviments socials contra els centres d’internament d’estrangers han aconseguit posar aquestes presons al centre del debat, de la denúncia i la condemna social. Però avui la realitat és que aquests centres podrien desaparèixer i el sistema de deportació continuaria funcionant sense gaires complicacions. Les deportacions són l’última mesura repressiva d’un sistema global en què els drets bàsics i la llibertat de moviment són el privilegi d’una minoria.
Per tot això és necessari que la denúncia i la condemna dels centres d’internament d’estrangers a què s’ha arribat s’estengui al conjunt del sistema de deportació. I el primer pas és, sens dubte, donar suport i acompanyar les resistències i lluites de les persones migrants que pateixen totes aquestes violències. Ara mateix, aquestes resistències són més fortes que mai: les veiem al Sindicat de Venedors Ambulants, a la Tancada per drets, a l’Escoleta Antiracista, a les vagues de fam del CIE, i en les persistents lluites migrants en totes les seves formes.
Esperem que un dia caigui aquest pseudo sistema d’apartheid racista europeu i això només ho aconseguirem amb el poder de la gent.
L’article de Tanquem els CIE és el primer d’una sèrie publicada a la ‘Directa’
