“El seu cantussol de melodies escoceses podia escoltar-se acompanyant hores difícils i monòtones en les trinxeres, així com les proclames polítiques que cridava a les línies enemigues. Potser és casualitat, però durant aquell període van ser molts els feixistes que van desertar de les files de Franco” (Bob Edwards, membre de l’ILP Contingent i company de Smillie a les trinxeres)
Com totes les històries plenes d’idealisme i fraternitat, la meua és també una història plena d’amor per la vida i la lectura, en el seu sentit més ampli. Des de sempre m’ha apassionat la lectura i és així com vaig arribar a conèixer la figura de Robert Ramsay Bob Smillie, fa ja molts anys. Va ser a través d’Homenatge a Catalunya de George Orwell, un llibre que em va fascinar des del primer moment i que sens dubte va ser el meu primer contacte amb l’experiència dels voluntaris internacionals en la Guerra d’Espanya. El fet que part de la seua trama se situés a Osca, en el front d’Aragó, em va fer sentir encara més pròxima, ja que sóc néta de l’exili aragonès i la guerra i l’exili van marcar profundament a la meua família paterna.
Si bé el coneixement i interès real sobre la Guerra Civil continua sent una assignatura pendent per a moltíssima gent, el tema dels voluntaris internacionals és encara més desconegut, sent una altra de les raons per les quals em vaig involucrar fa moltíssim temps en la recuperació de la seua memòria.
En 1936 i després de les notícies del cop feixista a Espanya, el jove Smillie va decidir abandonar la seua prometedora carrera en la Universitat de Glasgow per a venir a lluitar contra el feixisme a una terra que ni tan sols coneixia, per pura solidaritat i internacionalisme
D’aquesta forma, va ser l’obra d’Orwell la que em va acostar a la figura de Bob Smillie, un activista i polític escocès de l’Independent Labour Party (ILP), nét de Robert Smillie Sr., un reconegut sindicalista miner i també fundador de l’ILP. El jove Bob Smillie es va involucrar intensament en la lluita obrera, unint-se oficialment al partit del seu avi en 1935. En 1936 i després de les notícies del cop feixista a Espanya, el jove Smillie va decidir abandonar la seva prometedora carrera en la Universitat de Glasgow per a venir a lluitar contra el feixisme a una terra que ni tan sols coneixia, per pura solidaritat i internacionalisme. Va arribar com a ajudant de John McNair, delegat internacional de l’ILP a Espanya, però aviat va decidir implicar-se activament en la lluita. Així, Smillie va deixar les oficines del POUM en les Rambles de Barcelona -on es trobava la delegació oficial de l’ILP britànic- per a partir al capdavant d’Osca, al costat del Contingent de l’ILP, en el qual també es trobava George Orwell.
La història d’Smillie és captivadora, sobretot la intrepidesa i la passió amb què Orwell el descriu, “el més valent dels voluntaris”, així com les declaracions d’alguns dels seus companys de trinxera, que més tard vaig poder llegir en altres publicacions. També la força de la seua visió humana i poètica, enmig de la barbàrie de la guerra, ben sintetitzada en aquesta cita de Christopher Hall: “Quan John McNair va visitar Smillie en les trinxeres, li va preguntar quin de totes les guàrdies li agradava més. Smillie va contestar que preferia la de les 5 a 7 del matí perquè així podia veure en la distància la llum del començament del dia reflectida a les muntanyes del Pirineu”.
Els fets de Barcelona
Seria precisament el seu carisma i el seu absolut lliurament a la revolució el que marcaria la seua destinació tràgica. Després d’un permís a finalitats d’abril de 1937, en el qual pensava tornar al seu país per a una gira de propaganda donant suport a la revolució espanyola, arriba a Barcelona en el moment de màxima tensió entre les forces partidàries de la revolució –POUM i CNT– i les forces afins a l’esquerra comunista/estalinista. Els anomenats Successos de Maig de 1937 van convertir a la ciutat en un autèntic camp de batalla entre els partidaris de la Revolució i les forces oficials, uns fets que Orwell retrata magistralment en Homenatge a Catalunya. Precisament el 10 de maig, Bob sortiria de Barcelona de camí a Figueres per a travessar la frontera i allí és on seria detingut per les autoritats republicanes. La versió oficial va resoldre el tema afirmant que tot es devia a un problema administratiu, però el fet que fos traslladat a València, llavors capital de la República, va ser el primer senyal que una cosa estranya ocorria.
Després de localitzar el dossier de presó de Bob el novembre passat a València, algunes preguntes han deixat de ser un misteri. En aquest dossier es reflecteix clarament que Bob va entrar a la presó el 12 de maig i que la seua detenció es va dur a terme per la Direcció General de Seguretat. No hi ha ni rastre de raons lligades mancant papers en regla o similar, es parla clarament dels Successos de Maig. També hi ha constància que la seua ordre de detenció anava lligada a la d’un altre home, Domingo Aliaga, acusat també pels Successos, la qual cosa prova definitivament que la seua detenció no va ser un fet casual. Bob començaria a ser interrogat pels Serveis Especials que jutjaven els Fets de Maig el 2 de Juny de 1937. Pocs dies després començaria a queixar-se de molèsties abdominals, i moria l’11 de juny, oficialment per peritonitis. Ràpidament els rumors van començar a circular i molts dels seus companys van sostenir que la seua mort no va ser un fet casual i que algun tipus de negligència havia d’haver ocorregut. En aquest sentit i amb la informació trobada fins ara, és clar que efectivament ni la seua detenció va ser casual ni la seua mort pot resoldre’s com un fet circumstancial.
Homenatge necessari
Després de més de vuit anys investigant sobre aquest tema i també per la meua implicació en la recuperació de la memòria dels voluntaris internacionals, vaig pensar que d’alguna manera la memòria de Bob havia de ser restaurada, més encara a la ciutat de València. En qualsevol cerca o llibre, sempre el tema fonamental apareixia centrat en les causes i el sensacionalisme de la seua mort, més que parlar de la vida d’aquest jove que ho va deixar tot enrere per a venir a lluitar contra el feixisme. És per això que aquest homenatge, celebrat a València el passat 14 de maig, va voler celebrar sobretot la vida de Bob Smillie, la seua implicació en la causa antifeixista, la seua confiança en la revolució com a eix de l’emancipació dels treballadors i abans de res, l’impacte que la seua defunció va tenir en la seua família.
Durant l’homenatge, les intervencions de Christine Wallace i Robert Smillie, familiars de Bob, van ser fonamentals per a fer-nos una idea de l’impacte que va suposar en la família la pèrdua d’un ésser tan volgut. També la intervenció en la distància de Kane Smillie. El discurs de Frank Casey, escultor escocès i autor de la placa d’homenatge que ja és patrimoni de la ciutat, va ser també emotiva. Seguiria David Connolly, president de l’actual ILP, ara una fundació i no ja partit, qui va fer un retrat del Bob més polític, relacionant les lluites antigues amb les actuals, en un context en el qual el feixisme torna a ressorgir amb força. També Richard Blair, fill de George Orwell, va realitzar una intervenció emotiva, en la qual no van faltar les paraules d’elogi del seu pare cap a la figura de Bob.
El tancament magistral de l’acte va ser l’actuació del cantautor valencià Ona Nua, l’emotiva interpretació del qual ens va deixar a tots emmudits. Dues peces senzilles i apropiades, una d’elles, “Fills del poble”, cançó de profunda significació anarcosindicalista i que vaig triar per ser una de les preferides de Bob. I el poema musicat Homenatge anònim XV de Vicent Andrés Estellés, al qual Josep va saber posar la intensitat, cadència i emoció necessàries per a tancar un moment tan especial.
El record de persones com Bob Smillie, joves que ho van deixar tot enrere per pura solidaritat i idealisme, és més necessari que mai
Encara avui, dies després de l’homenatge, trobo difícil definir amb paraules totes les emocions viscudes en aquell dia. Per descomptat tot això no hauria estat possible sense la inestimable ajuda i col·laboració dels meus amics, així com de tot el personal del Cementiri, als qui estic profundament agraïda.
Només ens queda recordar i deixar-nos inspirar, més encara en un context com l’actual. El record de persones com Bob Smillie, joves que ho van deixar tot enrere per pura solidaritat i idealisme, és més necessari que mai. Tal com McNair afirmaria després de la seua mort “El seu nom i el seu exemple mai seran oblidats. Els companys es deixaran inspirar per ell durant els pròxims anys. Li honrarem com algú que va donar la seua vida per la classe a la qual pertanyia, sempre al servei dels treballadors del món”.
Gràcies, Bob.
