El passat 14 de març va ser assassinat un líder comunal e integrant d’una associació camperola i ambiental (ASOCAM) al departament del Casanare, situat a l’est de Colòmbia. Aquest assassinat podria haver estat el de Jorge Madeiro (nom fictici), que des de fa més de sis anys hi treballa com a defensor de drets humans. El 2018 va començar a rebre trucades telefòniques intimidatòries en les quals se li exigia sortir del territori si no volia ser assassinat. Per aquest motiu, va decidir acollir-se a un programa de refugi temporal a Catalunya.
L’augment d’agressions contra líders i defensores de drets humans es dóna en mig d’una escalada de violència a tot el país. En els últims 15 anys, 598 han estat assassinades. En els primers sis mesos de 2018, 397 van ser víctimes d’algun tipus d’agressió que va posar en risc la seva vida. Tot i això, el govern colombià segueix sense reconèixer que es tracta d’una violència sistemàtica.
Jorge Madeiro és originari de Bogotà i resident de Casanare. És un de tants líders que s’ha vist obligat a deixar el seu territori per les amenaces rebudes. La paradoxa del seu exili rau en el fet de ser un defensor de drets humans desplaçat en temps de pau.
Ser defensor de drets humans a Casanare
“A Casanare és on hi ha més gent desapareguda, no sabem a on van quedar enterrats. Hi ha cementiris clandestins perquè hi va haver una disputa entre les bandes paramilitars de Martín Llanos, el Front 45, el 10 i el 28 de les FARC. Van ser moltíssimes víctimes de part i part”, explica Jorge.
La història d’aquest departament ha estat marcada per una doble problemàtica. Casanare, amb una alta taxa de pobresa, ha estat històricament invisible i oblidat per part de l’Estat. Les seves condicions geogràfiques i la seva riquesa en petroli i ramaderia el va fer estar en el punt de mira de grups armats il·legals. A partir dels anys 80, les guerrilles de les FARC i l’ELN van aconseguir un control important durant més de dues dècades. Posteriorment, grups paramilitars, amb Héctor Buitrago –alies Martín Llanos– al capdavant, van utilitzar l’assassinat selectiu i sistemàtic com a forma de control del territori.
El boom del petroli dels anys 90 va causar una escalada de violència, no només per l’arribada de més homes armats i per l’increment de les accions militars, sinó, sobretot, pel seguiment, senyalament i assassinat de líders camperols i comunals, on la pràctica de la desaparició forçada i el desplaçament es van convertir en un fet corrent per part de grups paramilitars.
“Tota aquesta situació és la que em va fer agafar coratge per no deixar el territori abandonat. Clar, amb por, no? Amb molta por perquè he rebut amenaces. Però segueixo en peu de lluita i enfortint a les meves comunitats. Haig de prendre mesures de protecció però és un orgull ser defensor de drets humans perquè la gent ha cregut en mi quan els he representat”, sosté Jorge.
Al drama que viuen les víctimes d’un familiar desaparegut se li suma la persistència de la violència. Els grups paramilitars de Llanos van ser dels pocs que no es van desmobilitzar i que han seguit operant a la regió. També altres bandes criminals com les Autodefenses Gaitanistes, la guerrilla de l’ELN i algunes estructures de les dissidències de les FARC. “Actualment, els hi puc dir que vindrà una disputa molt gran a Casanare. De fet, hi ha un grup guerriller actiu al costat de la capital, de Yopal, que és l’ELN i que té enfrontaments constants amb la Força Pública. A banda, en anar-se’n la guerrilla (FARC) dels territoris han arribat altres bandes a disputar-se el poder econòmic de les empreses petrolieres”, comenta Jorge.
La divisió i les accions dels grups armats il·legals van obligar a aquest líder social a sortir del país. “Vaig començar a rebre trucades intimidatòries. Sabien a què em dedicava i em deien que, si no marxava del territori, podia anar enllestint ‘la pijama de palo’. El taüt, la caixa de morts”
El descobriment de petroli anys enrere va brindar l’oportunitat d’obtenir beneficis materials amb els quals millorar l’economia de la regió. Tot i això, aquesta riquesa no es va traduir en major inversió social ni disminució de la violència. A més, l’explotació petroliera ha tingut greus conseqüències mediambientals a la regió. Jorge denuncia que ara es pretén accelerar les activitats petrolieres de sísmica, exploració i explotació a la serralada, on estan les fonts d’aigua dolça.
Una altra de les conseqüències habituals en el desenvolupament de projectes és la divisió de les comunitats. Segons explica Jorge: “El que passa és que hi ha comunitats que s’hi oposen i n’hi ha d’altres que sí que estan d’acord amb què entrin les empreses per a poder guanyar-se un sou”.
La divisió i les accions dels grups armats il·legals van obligar a aquest líder social a sortir del país. “Vaig començar a rebre trucades intimidatòries. Sabien a què em dedicava i em deien que, si no marxava del territori, podia anar enllestint ‘la pijama de palo’. El taüt, la caixa de morts. Vaig denunciar la situació a la Fiscalia, la Defensoria del Poble i la Personeria Municipal. Em vaig dirigir a l’organització de drets humans amb la que treballo i em van oferir un programa d’estada a Catalunya durant uns mesos. Ho vaig pensar i com que estava en risc, vaig marxar”, denuncia Jorge.
L’exili en temps de pau
El setembre de 2018, Jorge va arribar a Catalunya. Aquí s’ha dedicat principalment a estudiar. S’ha capacitat en seminaris de drets humans a la Universitat Autònoma de Barcelona, un fet molt important per a ell. “Estar aquí a Europa i arribar a trepitjar les portes de la universitat, amb altres persones de diferents nacionalitats, va ser molt emocionant perquè a Colòmbia no he tingut l’oportunitat d’estudiar”, explica. També s’ha dedicat a donar xerrades per a visibilitzar el conflicte colombià i ha seguit denunciant els riscos contra líders i els retards en la implementació de la pau. “Els programes d’acollida li salven la vida a un”, expressa. Tot i això, ser fora del seu país ha estat difícil per a ell. En sortir va haver de deixar la seva dona, els seus fills i la seva organització. Ara bé, Jorge diu que es queda amb els coneixements que ha après per a la seva vida personal i pel seu treball social. “Experiències molt bones i la sort d’haver tingut aquesta oportunitat perquè no tothom la té”, adverteix.
Després de sis mesos d’estar fora, Jorge ha de tornar. El seu retorn està poblat de dubtes, por i incertesa perquè que la situació de violència a Casanare ha empitjorat. A això se li suma la preocupació davant la inoperància de la Unitat Nacional de Protecció (UNP), entitat encarregada de coordinar i prestar seguretat a les persones que estan en risc. El novembre de 2018, segons el Ministeri de l’Interior colombià un total de 6.200 líders socials havien demanat seguretat a la UNP. D’aquesta xifra, només 3.733 van rebre protecció integral. I tot i això, entre 2016 i 2018, van ser assassinades 431 persones sota la protecció d’algun esquema de seguretat. La UNP ha estat en el punt de mira per desfalcs en els pressupostos i per vagues ocasionades al no pagar els salaris. Per a l’organització Somos Defensores, “la major preocupació és que amb 739 funcionaris de la UNP és quasi impossible ser efectius en la demanda de protecció estatal”.
El novembre de 2018, segons el Ministeri de l’Interior, un total de 6.200 líders socials havien demanat seguretat a la Unitat Nacional de Protecció (UNP). D’aquesta xifra, només 3.733 van rebre protecció integral. I tot i això, entre 2016 i 2018, van ser assassinades 431 persones sota la protecció
Jorge desconfia d’aquest mecanisme. Assegura que “tot i amb escoltes de la UNP, molts líders són assassinats. Els esquemes de seguretat no han funcionat i posar-se’n un és com posar-se en safata de plata”. Per aquest motiu, prefereix buscar altres alternatives com anar-se’n a Yopal, la capital, o canviar de departament. Amb tot, Jorge espera que s’emprenguin accions per fer efectiva la seva protecció i la d’altres defensors de drets humans. “Des del Ministeri de Defensa i el Govern Nacional s’ha de generar confiança, fer lleis que protegeixin als líders socials. També s’hauria de cobrir amb la Força Pública aquells territoris que estan abandonats”, recomana.
En un període marcat per un context de pau, els seus majors impulsors i defensors, especialment des dels territoris, han pagat el preu més alt. Faltarà veure si la resposta del govern al posar en marxa el Pla d’Acció Oportuna de Prevenció i Protecció per als Defensors de Drets Humans, Líders Socials i Periodistes (PAO) serà o no efectiu. Aquest ja ha estat molt criticat des de les organitzacions socials pel seu enfocament militar i no pas preventiu que ofereix.
