De vegades, la vida et porta a llocs on mai no pensaves que podries estar. En altres ocasions, el que fa és portar-te a casa preguntes que, per estar tan amagades darrere de les pancartes i els diaris, mai t’havies plantejat que podrien existir. Un altre bosc que no ens deixa veure les fulles. Jo, dins de les meues limitacions, d’espai i de temps bàsicament, em considerava un home llegit; no sóc capaç de recitar les obres de Kant de memòria ni les capitals de tots els stans de l’Àsia més propera. Però més o menys aconseguisc ubicar les coses una vegada sentides. Em considerava una persona molt crítica, molt curiosa i sempre prove de comprendre com a certs personatges se’ls pot capgirar el cap per fer bestials barrabassades o de quines pols venen aquests fangs. Dic considerava perquè aquesta setmana, com es diu ara, la vida m’ha fet un Saule, o una caiguda de cavall de qui acabaria per ser Sant Pau. No sé si he aprés moltes coses, el que sí que he fet ha estat obrir molts nous arxius en el meu coneixement, ara s’hauran de contrastar; però, almenys, les preguntes han entrat en mi i m’han fet qüestionar tòtems o axiomes que tenia per intocables…
Comencem pel fàcil: dic crosta d’ametlla perquè visc a una terra que no escapa dels monocultius. Si anem a la costa, parlem de turisme; si parlem del camp litoral, parlarem de la ferida taronja, però si ens centrem en l’interior de les comarques de Castelló (sense arribar a les neus) cal que parlem d’ametlles. Els nostres pares en referir-se a la cabuderia d’algun personatge o a la seua rudesa recorren a la crosta de coco, però no cal dir que ací de palmeres o cocoters no en tenim (els margallons no en fan, de cocos). “Crosta” perquè envolta i protegeix, “ametlla” perquè és inapel·lable la seua omnipresència i “ignorància” perquè és el que ens domina quant cultures que només coneixem per referències se’ns planten al davant i ens interroguen.
Sabeu el que són els pogroms?, i el kosher? Sabeu d’on ve la paraula asquenazita? Sabeu que hi ha un poble que viu en l’any 5.780? Amb totes aquestes pistes moltes ja us haureu situat, per als qui no: he de reconéixer que no les havia sentit mai. Bé, el kosher sí, i pensava que era només un tipus de vi, i els asquenazites també, però no hauria estat capaç de dir que és una rama d’una ètnia amb la qual compartim molta història i amb la qual no deixem de dissentir, perquè percebem i la intuïm com a protagonista d’una de les tragèdies contemporànies que més atenció acaparen dins dels moviments socials de mena internacionalista.
Pel principi, pogroms. Perquè ens entenguem: el més famós és La nit dels vidres trencats, del 9 al 10 de novembre de 1938 quan, amb suposada espontaneïtat i en resposta a l’assassinat d’un general nazi (assassinat a la vegada en resposta d’un altre pogrom a 20.000 jueus alemanys que van ser deportats a Polònia) va començar l’ofensiva més sagnant dels nazis cap als jueus del centre d’Europa. És a dir, pogroms són moviments, diuen que espontanis, que persegueixen i executen. Els pogroms comencen a estar documentats des del 1096 (en la primera croada) i fins a la meitat del segle XX es van repetir amb assiduïtat, quasi sempre amb els jueus com a principals víctimes, encara que també altres minories van ser perseguides: gitanos, armenis, kazakhs, alemanys i ucraïnesos a Polònia, a Galítsia… Al segle XIV hom també va acusar els jueus de provocar la pesta negra (causada pel bacteri Yersinia pestis) contaminant pous d’aigua; a finals del segle XIX i principi del segle XX, se’n van tornar a produir a Odessa i altres parts de la Rússia central intentant exterminar –almenys fer fugir– els jueus que allí habitaven.
El que més m’ha cridat l’atenció del jueus és el seu insignificant nombre de població, que no es correspon amb la presència constant als mitjans i amb la influència que tenen en la geopolítica mundial i en l’economia. En aquests moments, són uns catorze milions de persones, si fa o no fa la mateixa quantitat de gent que habitem els Països Catalans
Una altra cosa que he aprés aquests dies és que aquells jueus eren (i són, que encara en queden) asquenazites —és la paraula en hebreu antic per anomenar Alemanya— i que aquests ara viuen sobretot a l’altra banda de l’Atlàntic: l’Argentina, el Brasil, els EUA majoritàriament i el Canadà. Les altres dues branques són els sefardites, els quals van habitar la península Ibèrica fins a l’any 1492, i els mizrahim, que van romandre més prop del seu lloc originari, l’Orient Mitjà: Jordània, Iraq, Palestina, Egipte… El que més m’ha cridat l’atenció a banda de la seua capacitat de resiliència, any darrere any, persecució darrera persecució, és el seu insignificant nombre de població, el qual per a res es correspon amb la presència constant als mitjans i amb la influència que tenen en la geopolítica mundial i en l’economia. En aquests moments, són uns catorze milions de persones –si fa o no fa la mateixa quantitat de gent que habitem els Països Catalans– i això fa plantejar-nos molt seriosament, com és possible que siguen la sal de totes les salses? Allò del poble escollit m’han explicat aquests dies que es diu perquè és a ells, a Moisés concretament, a qui van triar per a donar-los les taules dels manaments. Però es que si tenim una mínima idea del que va ser la vida de Jesús, com va ser perseguit i com sacrificat “pel bé de tota la humanitat”; com no s’han de sentir així d’importants, sobretot els ortodoxos i els més agressius dels sionistes, enfront de la resta de la humanitat?
M’explicava la senyora Fridman, la persona amb qui convivim aquests dies i a qui no pare de preguntar i interrogar, que si hi ha una característica que els defineix com a poble és la vocació d’estudi i la capacitat de sacrifici per a formar-se intel·lectualment. Vista la història i els terribles episodis als quals han estat sotmesos, no em queda el menor dubte. Són un poble molt especial, segur que també ara en part globalitzats i, en molts casos, despersonalitzats, però atesa la seua endogàmia i la seua tendència (molt natural, d’altra banda) a la defensiva, mantenen més lligams entre ells i han protegit els seus teixits d’una manera per a mi molt envejable. Per exemple, Fridman es va fer la prova de l’ADN als Estats Units d’Amèrica bàsicament per una hipòtesi que després va resultar incerta en aparença: en la seua família hi ha una llegenda que diu que una avantpassada va ser violada pels mongols quan encara vivien per l’estepa russa, això era una taca vergonyosa per a la família i ella volia acarar-s’hi (oi que ens resulta incomprensible?!), Doncs bé, va resultar que no, que la seua genètica diu que Fridman és un 99% asquenazita i un 1% grec balcànic. Com et quedes? Normal, no? Què sabem la majoria de nosaltres de les nostres famílies si ens remuntem més enllà de la Guerra Civil?!
Ara ve quan la maten (perdó per la gracieta, que no en té cap) i ens toca parlar de sionisme. D’entrada, només el meu plantejament la va fer plorar: el que ens passa a molts (gairebé tots, si pensem una mica) és que no podem dissociar Israel, o judaisme, de sionisme, no podem comprendre com els jueus de bé (que a més a més diuen tenir per bandera la democràcia i la justícia social) no poden fer res per parar la massacre, com no poden parar l’apartheid, com no són capaços d’empatitzar amb els palestins després del que han viscut ells. Ací es mostrà impotent, té família a Canaan, sionista a sobre, i l’únic que aconsegueix explicar-me té a veure amb la por. Els mecanismes de defensa del poble jueu d’Israel els porten a lluitar per a sobreviure per damunt de totes les coses, per damunt, ara ja, de les utopies dels quibuts i també per sobre del laborisme de Rabin o Peres… Ja em va xocar que tingués la necessitat, des del primer moment, de conéixer-nos, de fer-nos saber que era jueva, per si de cas teníem problema en què ho fora.
No hem estat en eixa pell i caldrà que fem un esforç extra per a intentar ajudar, perquè la situació a Palestina un dia tinga alguna mena de normalitat. La majoria d’aquella gent va arribar a Palestina fugint, foragitats per uns i altres, després han estat moneda de canvi i també colònia del capitalisme més salvatge, potser caldrà algun dia que canviem la manera de mirar-nos-els. Els qui veiem de lluny la por i tenim la possibilitat de la perspectiva haurem de ser capaços de fer-los entendre que no són els nostres enemics en condicions normals; que clar que també tenen dret a l’existència, però caldrà que aprenguen la convivència i la tolerància. Per a això caldrà que es deixen de veure com a víctimes, ja no deixarem que els perseguisquen, perquè un poble amb aqueixa història mereix ser respectat. Jo, d’entrada, estic encuriosit, he de comprendre algunes coses que a hores d’ara em semblen inversemblants i anacròniques, crec que començaré per fer-me també l’estudi de l’ADN, tant de bo, com deia aquell, siga un moro-jueu que viu amb els cristians.
