Contra el vici de manar malament, hi ha la virtut de desobeir
Lluís Maria Xirinacs
L’estiu ha començat mogut. Tot i que les arribades han disminuït i que estem lluny de les grans xifres de 2015, més de 40.000 persones (que sapiguem, i sense contemplar les del desert del Sahel) han mort en intentar arribar a l’Europa promesa des de l’any 2000. Xifres que acullen històries de vida, com les 40 que Carola Rackete, capitana del Sea Watch 3, va desembarcar al port de Lampedusa ara fa menys d’un mes. I ho va fer sense permís, exposant-se a penes de presó i a multes, i sent, a més, objecte d’actituds racistes i masclistes com desitjar-li que “sigui violada per negres”. De la mateixa manera que ho fa l’Open Arms, quan surt a rescatar al Mediterrani amenaçat amb una multa de 900.000 euros, per què 682 vides assassinades o 32.134 arribades sense vies legals i segures en el que portem de 2019 no són prou motius per desobeir?
És llavors quan agafo les paraules de Henry David Thoreau, referent de la desobediència civil, sobre que la desobediència és el veritable fonament de la llibertat i que els obedients són, per força, esclaus. I penso en nosaltres, persones blanques occidentals travessades pels privilegis d’haver nascut on hem nascut, i em pregunto qui és l’esclau. Em responc que ho som aquelles que no sentim les cadenes de Rosa de Luxemburg perquè no ens hem mogut prou. I celebro i reivindico l’acció de Rackete i d’Open Arms per vetllar per ser fidels a la llei del mar, d’Elin Ersson en aturar un vol de deportació, d’Helena Maleno per avisar cada dia de noves pasteres a la deriva, de Cédric Herrou per ajudar a creuar fronteres, i de totes aquelles activistes que utilitzen i han utilitzat els seus privilegis per posar en qüestió les lleis migratòries i d’asil actuals, que obliguen les persones a jugar-se la vida en l’intent d’arribar a Europa i a malviure-hi un cop posen els peus. Unes 158 d’elles investigades o processades en onze països europeus des del 2015, segons un informe de la Plataforma social d’investigació sobre migració i asil (ReSOMA).
Potser podríem donar una Medalla d’or a una de les persones que van arribar amb l’Aquarius, desobeint un règim colonial on els nostres passaports ens obren totes les fronteres mentre les tanquem a qui busca refugi. Amb la seva acció de resistència migrant s’ho juguen tot
Em ve al cap el fil de Twitter de Daniela Ortiz, on ens fa un toc d’atenció: “todo mi rechazo a las narrativas que glorifican a los activistas blancos mientras niegan el carácter político de resistencia a las personas migrantes que desobedecen y desafían las fronteras impuestas mediante el cruce de éstas o la estancia sin papeles”. I em recol·loco. Doncs sí, potser podríem donar una Medalla d’or a una de les persones que van arribar amb l’Aquarius, desobeint un règim colonial on els nostres passaports ens obren totes les fronteres mentre les tanquem a qui busca refugi. Amb la seva acció de resistència migrant s’ho juguen tot, blanc o negre, vida o mort, jaque mate. Amb ella desafien un sistema capitalista basat en la lliure circulació de béns i no de persones. La “necropolítica”, on pel poder unes vides tenen més valor que unes altres, com diu el filòsof camerunès Achille Mbembe. Un capitalisme que alimentem cada dia quan consumim aliments, roba i energia; quan deixem que els nostres diners fomentin guerres, explotació i espoli; quan votem. Quan ens deixem governar per partits -també suposadament d’esquerres-, que no volen enfrontar-se a una llei d’estrangeria que condemna milers de ciutadans a no ser-ho; que desmantellen un dels millors serveis civils de rescat, com és Salvament Marítim; que es neguen a complir la sentència sobre l’acollida de persones refugiades; que amenacen en multar a qui vol vetllar pel dret a la vida; que pacten amb països com el Marroc per frenar la migració i utilitzen els fons de cooperació en aquest sentit; que es neguen a aplicar vies legals i segures; i que permeten pràctiques com els vols de deportació i l’existència de CIE.
I penso en el tuit del president del govern Pedro Sánchez del 20 de juny: “En el #DíaMundialDelRefugiado reivindicamos la necesidad de abordar este reto global desde la solidaridad, el respeto a los DD.HH. y el multilateralismo”. Implosiono. Quanta hipocresia amb tan pocs caràcters. I és que el joc va d’això, que el llop es vesteix amb pell d’ovella. Doncs potser les ovelles hem de recordar Rosa Parks: “com més cedíem i obeíem, més malament ens tractaven” i envoltar-nos de resiliència col·lectiva, apoderar-nos i construir lleis lliures d’injustícies, bevent de les moltes lluites pels drets civils i polítics que ens han precedit.
Mentre acabo aquest article, veig un tuit d’Helena Maleno avisant que almenys 218 persones s’estan jugant la vida al mar d’Alborán, m’arriba per whatsapp que hi ha hagut un incendi a Casa Àfrica i que 35 persones s’han quedat sense sostre, i recordo la notícia sobre un jove marroquí, un xaval de 18 anys, que va morir en un centre de menors d’Almeria; tenia signes d’asfíxia. Potser és hora de moure’ns per sentir les cadenes perquè #antespresasquecómplices, com cridàvem aquest passat dissabte als carrers de Barcelona.
