El passat 5 de setembre el Jutjat de Primera Instància número 5 de Madrid va fer pública una condemna a Uralita SA que l’obligava a indemnitzar amb 1,7 milions d’euros a catorze veïnes i veïns de Cerdanyola del Vallès i Ripollet (Vallès Occidental), responsabilitzant-la de les patologies i defuncions ocasionades per la negligència d’aquest fabricant de materials per a la construcció.
Es tracta de la segona sentència d’aquestes característiques, pionera en el reconeixement dels malalts ambientals, persones que han desenvolupat Patologies Relacionades amb l’Amiant (PRA) pel fet de residir dins l’àrea d’influència de la fàbrica que Uralita va tenir a Cerdanyola entre els anys 1907 i 1997. La primera sentència data del desembre de 2016 i va marcar un abans i un després en el reconeixement de les víctimes ambientals.
Tal com es menciona a la sentència judicial, Uralita SA va ignorar la seva responsabilitat en la protecció de la salut dels seus treballadors, obviant tot un historial científic que assenyalava, des d’inicis del segle XX, que l’amiant era perjudicial per a la salut
L’amiant és un mineral fibrós de magnesi i ferro, pràcticament indestructible i incombustible. Aquestes qualitats el van convertir en un material altament rendible i popular per a les empreses de la construcció. Però la inhalació de partícules d’amiant comporta una sèrie de malalties respiratòries de diversa gravetat i càncers, la majoria dels quals es desenvolupen després d’un període de latència d’entre deu i quaranta anys. La malaltia més comuna associada a l’exposició a l’amiant és l’asbestosi, afecció que genera problemes respiratoris per l’allotjament de fibres d’amiant als pulmons. L’exposició a l’amiant, que incrementa el risc de desenvolupar càncer de pulmó, també pot generar un mesotelioma pleural, un tipus de càncer de pleura, amb un període de latència d’entre 20 i 40 anys i d’una gran malignitat.
Tal com es menciona a la sentència judicial, Uralita SA va ignorar la seva responsabilitat en la protecció de la salut dels seus treballadors, obviant tot un historial científic que assenyalava, des d’inicis del segle XX, que l’amiant era perjudicial per a la salut. Les primeres descripcions de l’asbestosi se situen l’any 1900 a Normandia, de la mà del doctor Auribalt i, el 1907, del Doctor Murray a Londres. Respecte al mesotelioma pleural, va ser el doctor britànic W.E. Cooke qui el va documentar per primera vegada l’any 1924, després de realitzar una autòpsia a una treballadora de 33 d’anys d’una fàbrica tèxtil. Finalment, el 1955, el doctor anglès R. Doll va relacionar de forma definitiva i concloent l’exposició a l’amiant amb el càncer de pulmó. A Espanya, el doctor López Areal va diagnosticar la primera asbestosi el 1953 a Bilbao.
Uralita i Cerdanyola del Vallès: una relació amb història
Manuel Teruel Gómez, obrer d’Uralita SA, va ser el primer mort per amiant reconegut legalment. La seva defunció es va produir el 15 de març de 1977 i, malgrat això, no va ser la primera que es va produir des de l’arribada d’Uralita SA a Cerdanyola i Ripollet. La història d’Uralita SA comença el 1907, quan els germans Roviralta, empresaris barcelonins, van decidir instal·lar l’empresa a Cerdanyola del Vallès, concretament a la carretera de Barcelona. En aquell moment Cerdanyola era un poble dispers i agrícola, amb 928 habitants i dedicat al conreu de la vinya i del blat.
El municipi va créixer demogràficament amb l’arribada d’una gran quantitat d’immigrants procedents de municipis d’Almería i Córdoba, les quals venien a treballar a la indústria de l’amiant o en el conreu de la vinya. L’any 1930 Cerdanyola tenia 3.026 habitants, dels quals 700 eren treballadores d’Uralita SA. El sindicalisme anarquista, molt potent dins Uralita SA, va organitzar nombroses vagues i protestes durant el període republicà. Totes elles van ser reprimides de forma violenta. Després del cop d’estat feixista de juliol del juliol de 1936, les milícies de la CNT-FAI van col·lectivitzar la fàbrica sota el nom d’Uralita Empresa Obrera Colectivizada.
Amb la dictadura, Uralita SA va passar a mans del financer mallorquí Joan March, conegut com “el banquer del règim”. va coincidir amb el període de major producció d’ l’amiant, entre els anys 1960 i 1984. A partir de 1976, un Consell d’Administració de dotze persones, presidit per Juan March Delgado i amb Javier Godó i Muntañola entre elles, dirigia l’empresa
Amb la dictadura franquista, Uralita SA va passar a mans del financer mallorquí Joan March i Ordinas, popularment conegut com “el banquer del règim”. La seva figura és recordada com la d’una de les persones més riques d’Espanya, contrabandista marítim i element essencial per a la victòria del bàndol feixista. Els seus diners van pagar l’avió Dragon Rapide amb el qual Franco va arribar a la Península, van subvencionar el material de guerra dels sollevats i va pagar el petroli del productor Texaco i camions de la marca Ford per al bàndol vencedor. Aquest suport va ser recompensat pel dictador Francisco Franco, qui va permetre a Joan March expandir el seu negoci durant la dictadura, amb el grup March com a principal accionista d’Uralita SA, però també participant en empreses com Transmediterránea, San Miguel o FECSA. Respecte a Uralita SA, l’etapa March va coincidir amb el període de major producció i utilització de l’amiant, entre els anys 1960 i 1984. A partir de 1976, un Consell d’Administració de dotze persones, presidit per Juan March Delgado i amb Javier Godó i Muntañola, editor de La Vanguardia entre elles, dirigia l’empresa.
La connivència amb la dictadura franquista va ser el que va permetre a Uralita SA ignorar deliberadament les seves responsabilitats envers el col·lectiu treballador, famílies i habitants de Cerdanyola i Ripollet. Els testimonis coincideixen en assenyalar nombroses irregularitats de l’empresa, algunes com la utilització de sacs d’amiant sense aïllament, neteja de la fàbrica amb escombres i ventiladors i l’absència de màscares. L’absència de taquilles o dutxes impedia que el personal es deslliurés de l’amiant en acabar el seu torn.
Aquestes negligències comportaven que les persones que conformaven la plantilla arribessin a casa completament cobertes de pols blanca, essent les parelles i filles les qui rentaven i espolsaven la roba, exposant-se a l’amiant i a les seves conseqüències. Però aquest no era l’únic problema per les famílies i els veïns de Cerdanyola i Ripollet: els residus generats per la fàbrica no es tractaven o de cap manera i la contaminació afectava els dos municipis limítrofs. Ja des d’inicis de segle es va protestar per la contaminació de les rieres del poble que abastien els horts i, coincidint amb el període franquista i de major producció d’amiant, la pols blanca envaïa tot l’aire en un parell de quilòmetres a la rodona. A més, els residus com tubs i plaques de fibrociment eren utilitzades (sovint a petició dels veïns) per asfaltar els carrers de fang de Cerdanyola, triturant-les amb piconadores. Les que no s’utilitzaven amb aquesta finalitat eren abandonades en descampats propers i els infants, completament ignorants dels perills de l’amiant, hi jugaven freqüentment, trencant-les, posant-les a la via del tren o construint barraques.
Durant els primers mesos de 1977 van sortir a la llum 220 casos d’asbestosi, 72 dels quals amb incapacitat laboral permanent. Era la primera xifra de víctimes de l’amiant i, a finals d’aquell mateix any, de les prop de 5.000 treballadores d’Uralita SA, un terç van ser diagnosticades amb asbestosi
Paral·lelament a aquests incompliments, els serveis mèdics d’Uralita SA, liderats pel doctor Jorge Permanyer, rebien tot tipus d’elogis i felicitacions per part dels organismes oficials. El 1969 l’Instituto Nacional de Previsión va qualificar de “buena” l’activitat dels serveis mèdics i, el novembre del 1970, el seu director va enviar una felicitació efusiva a Permanyer per les condicions sanitàries de l’empresa. També el 1973 el Ministerio del Trabajo va enviar una carta agraint les facilitats donades a un grup d’estudiants de metges d’empresa. Un any més tard, el mateix ministeri i la Oficina del Plan Nacional de Higiene y Seguridad en el Trabajo, van felicitar el cap dels serveis mèdics d’Uralita SA per executar correctament les seves funcions pel “bé de la medicina d’empresa”. Novament, l’octubre del 1976 els mateixos organismes van qualificar de “buena” el resultat d’una inspecció i confiaven que “en el futuro continuarán en la misma línea de conducta en bien de la medicina de la empresa y en beneficio de la salud de los trabajadores”.
Davant d’aquest silenci sistemàtic, les persones treballadores d’Uralita SA van sol·licitar a l’Hospital Clínic revisions mèdiques davant la ineficàcia dels serveis de l’empresa. Arran d’aquestes visites, durant els primers mesos de 1977 van sortir a la llum 220 casos d’asbestosi, 72 dels quals amb incapacitat laboral permanent. Era la primera xifra de víctimes de l’amiant i, a finals d’aquell mateix any, de les prop de 5.000 treballadores d’Uralita SA, un terç van ser diagnosticades amb asbestosi.
El nou context democràtic no va comportar canvis profunds en la gestió de les PRA per part d’Uralita SA. De fet, Josep Tarrés, pneumòleg i metge del CAP de Cerdanyola del Vallès especialitzat en les PRA, afirma haver rebut visites de representants d’Uralita SA indagant sobre les seves investigacions. També es mostra descontent amb els polítics escollits en democràcia, els quals sempre van considerar les seves investigacions i denúncies com a “tejemaneces comunistas”. Malgrat el degoteig d’afectats, Uralita SA no va abandonar el municipi fins a l’any 1997.
L’amiant: un problema de passat, present i futur
La prohibició de produir i comercialitzar amiant va imposar-se per llei l’any 2001 a Europa i el 2002 a l’Estat espanyol. Un informe de gener del 1999 de la Comissió Europea va concloure que, entre els anys 2000 i 2030, unes 500.000 persones moririen a Europa a causa de l’exposició a l’amiant. D’aquestes morts, unes 50.000 es produirien a l’Estat. Un altre informe de l’Asociació de Víctimes de l’Amiant estimava que fins al 2010 a Espanya es produirien uns 1.500 morts anuals de persones exposades a l’amiant. Continuava comptabilitzant que, entre els anys 2010 i 2035, en serien unes 2.300 i acabava calculant que, entre el 2025 i el 2040, les morts anuals serien unes 700. Aquestes xifres indiquen que l’amiant continua essent un greu problema de salut pública d’abast internacional.
En l’actualitat, països com Rússia, Canadà, Kazakhstan, Brasil, Xina i Colòmbia continuen produint i exportant amiant a països emergents o en vies de desenvolupament com l’Índia, Indonèsia, Sri Lanka, Uzbekistan, Tailàndia, Bangladesh o Pakistan.
