L’oposició al franquisme havia mantingut quinze anys de lluita armada contra la dictadura. Les guerrilles no arrelaven i petites partides de combatents malvivien a les muntanyes sense capacitat de condicionar la vida urbana. En realitat, tan sols la guerrilla llibertària aconseguia colpejar, mes rere mes, l’àrea metropolitana de Barcelona. Així i tot, la propaganda armada no arribava a mobilitzar la gent.
La proximitat amb la frontera francesa permetia disposar d’una rereguarda relativa gràcies al fet que l’Estat francès no podia exercir la repressió desitjada contra els ibèrics que havien participat activament en la lluita contra l’ocupació nazi a França.
Per un cantó, els sectors estalinistes tenien el suport material de la Unió Soviètica i els estats satèl·lits. El seu objectiu era la vaga general pacífica, que es va convocar el 18 de juny de 1959 i va resultar un fracàs total, malgrat els mesos de preparació.
Per l’altre, els llibertaris, que ha- vien somiat i preparat un aixecament popular a Barcelona pel Nadal de 1949, tan sols havien vist la llum amb la rebel·lió de la vaga dels tramvies de Barcelona del març de 1951, un moviment ciutadà de resposta a l’apujada del preu dels bitllets. Una rebel·lió que va arribar a boicotejar el transport públic i a bolcar algun tramvia i que va provocar diferents enfrontaments amb morts.
L’oposició al franquisme havia mantingut quinze anys de lluita armada, però les guerrilles no arrelaven i petits grups de combatents malvivien a les muntanyes
La dècada dels cinquanta s’havia tancat amb dos esdeveniments ben importants per la història del règim. La inauguració d’El Valle de los Caídos l’1 d’abril de 1959 i la visita del president nord-americà Eisenhower a Madrid el desembre d’aquell mateix any.
També el 1959, l’equip de l’anarquista Francesc Sabaté, cap de guerrilla conegut com a Quico Sabaté, preparava un cop per trencar el desànim i l’aïllament de les preses polítiques que s’havia de fer efectiu a principis de 1960. No ho van aconseguir, però van estar molt a prop de desencadenar uns esdeveniments que haurien tingut una repercussió espectacular.
El quasi segrest dels germans Creix
El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Aquell dia, els germans Creix, caps de la brigada politicosocial franquista, seien a taula per celebrar la diada, aliens a un pla preparat des de feia mesos per Quico Sabaté. L’objectiu era segrestar els comissaris Antonio Juan Creix i Vicente Creix, negociar i canviar-los per preses polítiques que estaven tancades a la Model de Barcelona. Després de vint anys de lluita armada, Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial.
El cop d’efecte no va tenir lloc: l’escamot guerriller procedent de la Catalunya Nord va ser localitzat quan passava la frontera l’últim dia de l’any. Rodejat en un mas entre Banyoles i Girona, el dia 3 de gener, la Guàrdia Civil va cosir a trets tots els membres de l’escamot, Francisco Conesa (39 anys), Roger Madrigal (27 anys), Antoni Miracle (29 anys) i Martín Ruiz (20 anys). Quico Sabaté, una vegada més, es va escapolir del setge.
Per poc. Després d’una persecució de dos dies i un desplegament policial i militar espectacular, el llegendari guerriller va ser abatut a Sant Celoni, a primera hora del matí del dimarts 5 de gener. Havia creuat el riu Ter, segrestat un tren i baixat a l’entrada de Sant Celoni. Un itinerari descrit amb detall a diferents llibres.
Ferit per tres bales, buscava un metge i el suport de diferents persones col·laboradores de la guerrilla. Un sometent, mobilitzat per capturar-lo, li va disparar gairebé a l’encreuament del carrer Santa Tecla amb el carrer Major, aleshores carrer José Antonio. Ja mort, un membre de la benemèrita Guàrdia Civil va descarregar el seu subfusell sobre la cara del guerriller i el va desfigurar totalment. A causa d’això, ni Maria Sabaté, la germana petita, ni el seu pare no van reconèixer el cadàver posteriorment.
Aleshores, Francesc Sabaté i Llopart estava a punt de fer 45 anys. Nascut al barri de la Torrassa de l’Hospitalet de Llobregat, va seguir els passos de tants companys i companyes de la seva generació: l’activisme anarcosindicalista, compartit amb els seus germans Josep i Manuel. Després de vint anys de lluita armada, havia esdevingut un mite per les classes populars, per la seva capacitat de disfressar-se, de sorprendre i d’eludir el setge i la repressió policials.
La família Creix
Els que havien de ser protagonistes d’aquest cop fracassat comandat per Quico Sabaté, revelat per primera ve- gada, eren els temuts germans Creix. El comissari Antonio Juan Creix tenia 46 anys, quasi un any més que Quico Sabaté. Era fill de Vicente Juan de Soto, oficial de l’exèrcit. Julián, el germà gran, va ser metge voluntari de la División Azul, formació militar espanyola enviada al front nazi contra Rússia. El germà petit, José Maria, havia mort a la batalla de l’Ebre, lluitant al bàndol feixista. Vicente, el tercer, va seguir els passos policials d’Antonio Juan i també va adoptar el cognom de la seva mare, Antonia Creix Co.
Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest
Vicente Creix vivia discretament a Sarrià. No feia molta vida pública, excepte al bar Víctor del passeig de la Bonanova, on petava la xerrada amb falangistes i el capellà de la parròquia. Al capvespre, quan arribava a Sarrià, aparcava el seu cotxe als baixos del carrer Major de Sarrià 151. Sabia que, a peu pla, era vulnerable a un atemptat i el seu pas era observat per una colla de confidents i espietes. Vivia sobre can Burrull, la ferreteria del número 83 del carrer Major. Hi vivia amb el seu fill d’un matrimoni trencat i amb una altra dona, figura que aleshores s’anomenava despectivament una amistançada (dona que viu amb un home sabent que és casat). Carmen Lluís era una sarrianenca filla dels porters del Palau Reial, de can Güell. Curiosament, Carmen havia conegut Vicente Creix quan va anar a la comissaria central de la policia nacional de la Via Laietana per defensar el seu germà, que era buscat per activitats antifranquistes.
L’operació a Sarrià
El cas és que, aquell dia de Reis de 1960, els dos germans Creix, amb les parelles Carmen Lluís i Àngela Comamala i la mainada respectives, es van reunir per dinar i celebrar el dia a casa de Vicente, a Sarrià.
Quico Sabaté coneixia bé els carrers i els racons de Sarrià. Tenia in- formació de molts dels confidents policials franquistes, que no eren pocs. El senyor Lluís de l’Horta, Luis León (1889-1980), era el masover de la Quinta San Isidoro, on ara hi ha la Creu Blanca, al passeig Reina Elisenda. Vivia en una casa d’aparença rural amb la seva filla Elvira, la nora i dos néts. Els altres dos fills del senyor Lluís havien marxat a Mèxic.
La pagoda, una torre senyorial amb uns jardins molt extensos, estava buida i el senyor Lluís era qui s’encarregava del manteniment dels jardins i l’hort i de la vigilància. Quico Sabaté, sovint, entrava a Barcelona per la Riera Blanca, camí del barri de la Torrassa de l’Hospitalet on havia nascut i on encara vivia la seva família, i feia parada a la caseta del pou de la Quinta San Isidoro, on canviava de roba. La Riera Blanca naixia a can Caralleu i moria al mar. En aquells temps, no era fàcil aconseguir vehicles i s’anava a peu a tot arreu.
El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular
El pla del segrest és fàcil d’imaginar. Els dos ostatges havien de baixar el carrer Major, creuar el passatge Mallofré, el carrer Setantí i el carrer dels Senyors per arribar a la Riera Blanca, on la foscor els engoliria. Els guerrillers havien de conduir els dos segrestats a La pagoda, on hi havia un amagatall preparat.
Sabem que Quico Sabaté havia ex- plicat els plans de segrest a José A. R., masover de la granja de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, a la Catalunya Nord, però es fa difícil pensar la possibilitat d’arribar-hi. Conservant els ostatges a Sarrià, permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest.
Donada la data del cop, la imaginació pot fer pensar que els tres guerrillers eren els tres Reis d’Orient. Si més no per les persones preses a la Model, el segrest hauria estat un autèntic regal de Reis. Fins i tot els podem imaginar disfressats de Reis d’Orient o amb alguna de les seves indumentàries. Els podem imaginar trucant a la porta per anunciar la nova reial: l’arribada d’un regal ben especial.
Tot era possible gràcies a les col·laboradores dels guerrillers que vivien a la mateixa finca i havien vist que Vicente Creix era un aficionat als pessebres. A finals de novembre, ajudava un veí a fer-ne un. El pessebrisme es convertia en una activitat relaxant i amable després d’un dia atrafegat de paperassa, pallisses i tortures a la comissaria de la Via Laietana.
La caiguda de Creix, “confesado y comulgado”
La llarga carta manuscrita on el comissari Antonio Juan Creix explica, en primera persona, tota la seva trajectòria policíaca és la base del llibre La carta (Debate, 2010). El periodista Antoni Batista hi explica la trajectòria del cap de la brigada politicosocial. “És una biografia de la repressió”, va declarar el periodista. El manuscrit, datat el 14 de setembre de 1974, és una carta adreçada a l’aleshores governador civil Rodolfo Martín Villa, on el comissari relata la seva vida professional i criminal. Una missiva que representa una dolguda resposta a la seva depuració com a cap de la repressió més significat, que calia deixar de costat per inservible, al final de la dictadura.
En la relació d’activitats de de- sarticulació de grups d’oposició descrites a la carta, hi ha un paràgraf que diu: “Tiroteos y captura de los grupos Sariego, hermanos Sabater, Facerías, ‘los Primos’, ‘los Culebras’ y otros, siempre voluntario, y con riesgo de mi vida. Muchos días salía confesado y comulgado a turnos de servicio, pues no sabía si me tocaría caer como a tantos otros compañeros”.
No va ser el cas, no va caure. Creix, sense saber que les guerrilles preparaven la seva captura i la del seu germà, es considerava intocable. Sabia massa i el van embolicar en allò en què el franquisme era expert: un presumpte cas de corrupció, de desviació de diners policials a la residència fa- miliar a Sevilla, on Juan Antonio Creix va acabar la seva vida professional. En l’actualitat, Rodolfo Martín Villa podria ser processat per la justícia argentina arran de la demanda contra la impunitat dels pinxos de la dictadura.
Article publicat a la Directa núm. 343. Subscriu-t’hi.
