Després de complir setanta anys des que Europa fos alliberada del feixisme, avui tornem a sentir unes veus que ja crèiem oblidades i que ho recorden. Els moviments d’extrema dreta estan en auge en gran part del continent i han aconseguit desplaçar als partits tradicionals a posicions cada vegada més properes a les seves, introduint elements de xenofòbia i altres formes d’intolerància en el debat públic.
Des dels anys 80, Europa ve patint un desplaçament a la dreta per dos motius: la “inseminació de la dreta clàssica” per l’anomenat neoliberalisme, que ha donat lloc al seu torn al neoconservadorisme, en un context d’inseguretat i incertesa creixent; i la incapacitat de l’esquerra per donar resposta al desemparament de les classes mitjanes i populars enfonsades per la crisi.
Com a conseqüència de la globalització neoliberal i la crisi econòmica que va començar el 2008, la mala gestió que n’han fet els governs i la crisi dels refugiats, que ha estat utilitzada pels grups ultradretans com els bocs expiatoris, s’han anat desplegant tots els tòpics del discurs d’aquests moviments, que han provocat en molts ciutadans europeus un creixent sentiment antimmigració, un desig de tancar fronteres que comporta un rebuig als tractats de la Unió Europea (UE), un auge del sentiment identitari i una voluntat de buscar refugi als Estats nació.
Malgrat que continua sent un dels països més competitius de la UE, a Holanda el consum s’ha reduït, el creixement ha arribat a un punt mort i l’atur juvenil està al voltant de l’11%
Holanda, França i Alemanya celebraran eleccions en els pròxims mesos, amb l’extrema dreta a l’alça. Malgrat que continua sent un dels països més competitius de la UE, a Holanda el consum s’ha reduït, el creixement ha arribat a un punt mort i l’atur juvenil està al voltant de l’11%. En aquesta situació, el pròxim 15 de març se sotmetrà al primer examen. Es creu que el Partit per la Llibertat (en neerlandès Partij voor de Vrijheid, PVV) duplicarà vots i que àdhuc podria vèncer, però no podrà governar si no aconsegueix una aliança que avui sembla difícil. Gràcies a l’acció dels partits d’extrema dreta, Holanda manté ara una de les polítiques més estrictes de la UE en polítiques migratòries.
Un sentiment en alça: l’antiimmigració
A Holanda la desconfiança cap als musulmans no és una cosa nova, el sentiment antiimmigració està latent des de fa anys, però els efectes econòmics, socials i polítics abans esmentats ho ha fet aflorar amb força. A més, a l’agenda electoral del 2017, ara es troba l’efecte del terrorisme.
L’historiador Xavier Casals, expert en el tema, informa que de la mà de Pim Fortuyn, el 2002, va emergir a l’escenari holandès una dreta populista “dura”, sense vincles amb la ultradreta i que es va presentar com una opció protestatària i, alhora antiimmigratòria, crítica amb l’islam i partidària de no acollir més immigrants, però no tant des d’una perspectiva xenòfoba lepenista, sinó d’una altra més propera al xovinisme del Benestar (que afirma la prioritat dels autòctons en les prestacions de l’Estat). Entre la ciutadania, la seva popularitat no va fer sinó augmentar i els sondejos li atorgaven enormes expectatives d’èxit. A les eleccions locals del 6 de març del mateix 2002, el seu partit va aconseguir la victòria (prop d’un 35%) en la important ciutat de Rotterdam. Faltaven nou dies per a les eleccions generals quan Fortuyn va rebre sis trets al cap, el coll i el pit que li van produir la mort.
De la mà de Pim Fortuyn va emergir una dreta populista “dura”, sense vincles amb la ultradreta i que es va presentar com una opció protestatària i, alhora, antiimmigratòria
Però la repercussió de l’assassinat va anar més enllà de les eleccions, ja que es va posar fi al tabú holandès de no parlar sobre la immigració i la integració de l’Islam, que va passar a convertir-se, tal com clamava Fortuyn, en un tema rellevant en els debats polítics, i els partits tradicionals van adoptar punts de vista més severs sobre les polítiques d’immigració.
El Partit per la Llibertat
Quatre anys després de la mort de Fortuny, el 2006, Geert Wilders li va prendre el relleu en fundar el Partit per la Llibertat d’extrema dreta. El polític de Podem, Miguel Urbán, afirma en un llibre publicat recentment que les eleccions legislatives holandeses del 2010 van deixar un resultat incert. La dreta liberal les va guanyar als socialdemòcrates per un estret marge, mentre que els democratacristians rebien un seriós càstig passant de 41 a 21 escons. Però la sorpresa va ser l’espectacular ascens del PVV, que va pujar de 9 a 24.
Recentment nascut d’una condemna penal per incitació a la discriminació racial, Wilders, de 53 anys, porta 26 sent un polític professional, però això no li impedeix usar el llenguatge d’un outsider. De sobrenom li diuen Mozart i Capità Oxigenat per la seva rossa cabellera tenyida i pentinada cap enrere. Algunes veus assenyalen que això no és gratuït. Un estudi sobre la seva genealogia sosté que tracta de suavitzar la part indonèsia de la seva herència genètica. La seva mare va néixer a Sukabumi, actual Indonèsia i antiga colònia dels Països Baixos. També s’ha dit que el seu pas per un barri deprimit el va marcar fins la venjança xenòfoba. Ell ho nega amb soltesa: “Detesto la violència. Defenso la nostra identitat”.
El perfil del votant del PVV que traça Peter Kanne és el d’un home blanc, enfadat, d’entre 35 i 65 anys, probablement amb pocs estudis. Però també hi ha enginyers, arquitectes, advocats
El perfil del votant del PVV que traça Peter Kanne, de l’empresa de demoscòpia I & O Researches, és el d’un home blanc, enfadat, d’entre 35 i 65 anys, probablement amb pocs estudis. Però no només; hi ha també enginyers, arquitectes, advocats; de tot. Majoritàriament, viuen al camp -les zones rurals, més aïllades i amb menor nivell educatiu, s’han mostrat més exposades al fenomen de la propaganda política-, o als barris obrers de les ciutats. No és casual que les zones que més han patit el tancament de velles indústries concentrin el percentatge més gran del vot de descontentament.
Diversos factors permeten entendre per què el fenomen Wilders triomfa a Holanda. El seu programa electoral és una combinació de mesures antiimmigració i reclamacions socials habituals de l’esquerra, el que atreu els vots de les classes mitjanes i obreres. Com passa a la majoria dels partits ultres europeus, l’oferta apel·la la identitat nacional i es declara euroescèptica perquè la UE li hauria tret la sobirania nacional, posant en perill les seves fronteres i cultura.
Una reflexió final: què fer?
La responsabilitat de l’esquerra davant l’ascens de l’extrema dreta i els neofeixismes és menor que la de la dreta, però no menyspreable. L’esquerra s’ha separat de les seves bases socials o més aviat de les necessitats i la defensa d’aquestes persones. La socialdemocràcia ha cregut que era possible una tercera via desenvolupant una agenda política progressista en allò social, però neoliberal en allò econòmic. Sense adonar-se que en un sistema generador de desigualtats com és el capitalisme, especialment en la seva etapa neoliberal, no és possible avançar envers societats més igualitàries i justes.
La socialdemocràcia ha cregut que era possible una agenda política progressista en allò social, però neoliberal en allò econòmic
Segons asseveren diversos analistes i experts en el tema, la victòria d’aquests partits d’extrema dreta no és inevitable, però seria imprescindible actuar ràpidament en dos fronts. D’una banda, caldria portar a terme unes polítiques públiques més ambicioses que poguessin atraure cap a l’esquerra i la socialdemocràcia els votants més castigats per la crisi, sectors proclius a sotmetre’s als discursos populistes dels ultres. A tal fi, la UE hauria de comprendre que només si permet plasmar aquestes polítiques nacionals podria salvar els partits que fan sostenible el seu projecte d’integració. D’altra banda, caldria aixecar dics de contenció contra la xenofòbia fugint de les xifres i apel·lant l’emotivitat. Cal promoure campanyes que expliquin clarament quin és el veritable discurs de l’extrema dreta per impedir que aquest virus infecti al conjunt del sistema. Tot això s’ha de dur a terme sense perdre de vista que és indispensable la unitat de les esquerres. La fractura d’aquests partits i les seves dissertacions poc clares han alimentat els moviments ultres, xenòfobs, racistes …
En definitiva, els polítics haurien de plantejar-se que l’extrema dreta ha arribat a les classes populars i, el més preocupant, als més afectats per la crisi, perquè l’esquerra no ha sabut fer-ho. Els ultres han canalitzat fàcilment l’enuig de molts sectors de la població. I han aconseguit arrossegar a bona part de la dreta -i fins i tot de l’esquerra en molts casos- per fer la seva pròpia agenda. Els partits esquerrans s’han quedat sense un projecte clar i il·lusionant i caldria construir-lo, sobretot perquè hi ha paral·lelismes de l’època nazi amb el moment actual, estem en aquest mateix moment perillós en què es trenca l’equilibri social i la balança s’inclina del costat extremista. Cal recordar que en situacions de crisi és molt fàcil manipular la gent.
*Soledad Bengoechea és historiadora
