Desconec com va ser exactament l’informe que el Govern de Mariano Rajoy va enviar a Brussel·les sobre la situació de les presons de l’Estat espanyol, però sí que tinc una certesa; que la informació remesa no s’ajustava a la realitat. El que ens explicaven les cadenes de televisió espanyoles, des dels ultra demòcrates d’Intereconomía fins als retroprogres de La Sexta, amb els seus respectius opinadors, deixen entreveure la veracitat del material enviat a la capital belga, amb l’objectiu de superar el control de qualitat. Encara tinc en ment la imatge d’aquesta suite com a model de cel·la estàndard i que igual que la piscina de la presó, i que la dona del tinent Colombo, existir diuen que existeix, però ningú l’ha vist.
Imagino també que en aquest informe idíl·lic no mostrarien les escombraries que donen per menjar a la població reclusa, com tampoc ho farien amb les condicions d’higiene i salubritat de llocs on xinxes i paparres campen al seu aire, acompanyats per una cort representativa de tota mena de virus i bacteris. A l’anterior caldria sumar-li mòduls i cel·les que es comparteixen amb població afectada de pneumònia, hepatitis i tuberculosi. Allà, malalts físics i mentals es troben tots junts i barrejats; això sí, aquests últims ben dopats perquè no donin guerra i “observin bona conducta”, tot això sota la responsabilitat d’un subdirector mèdic l’ètica del qual tendeix més a Mengele que a Hipòcrates.
Imagino també que en aquest informe idíl·lic no mostrarien les escombraries que donen per menjar a la població reclusa, com tampoc ho farien amb les condicions d’higiene i salubritat de llocs on xinxes i paparres campen al seu aire
Podria ser que en el seu relat oblidessin també que el consum massiu d’haixix, coca, així com de tot tipus d’hipnòtics i tranquil·litzants, ha fet de les presons un espai de zombis, on pillar la dosi diària s’ha convertit pràcticament en l’únic al·licient de vida de gran part dels aquí empresonats.
De l’anomenat “Equip Tècnic”, dubto molt també que diguessin la veritat a les autoritats belgues. Està integrat per un assistent social, un educador, un psicòleg i un jurista, en teoria destinats al suport i assessorament dels presos, però que, en realitat, no són com les butlletes del “rasca i guanyi”. Quan els treus la primera capa apareix el que hi ha dins; excepcionalment alguna grata sorpresa, habitualment carcellers de paisà que només tracten d’endolcir la imatge de la presó que s’intenta projectar a l’exterior.
El discurs políticament correcte ens diu que la funció de la pena privativa de llibertat és “reinserir”, “rehabilitar”, “resocialitzar”, “reeducar”… i tots els “re” que se’ns vagin ocorrent. No obstant això, intentar cursar estudis universitaris a la presó (especialment si ets un pres polític basc) és tota una carrera d’obstacles, destinada a dificultar la tasca. Es tracta no de facilitar, sinó d’entorpir que la gent que no es plega al sistema es prepari per al futur, o simplement s’enriqueixi amb el coneixement. En el meu cas, després d’apuntar-me a la UNED, m’han fet impossible continuar la meva tasca, i m’he vist obligat a abandonar.
El capítol de violacions dels drets humans és un punt i apart, començant pels mòduls d’aïllament, petits gulags per als que se “salten les normes” o “alteren la seguretat”. Aquests constitueixen espais d’impunitat on no existeixen ni testimonis, ni càmeres de vigilància
El capítol de violacions dels drets humans és un punt i apart, començant pels mòduls d’aïllament, petits gulags per als que se “salten les normes” o “alteren la seguretat”. Aquests constitueixen espais d’impunitat on no existeixen ni testimonis, ni càmeres de vigilància. En aquests escenaris presten el seu servei la flor i nata dels carcellers (generalment voluntaris). Allà les pallisses i els maltractaments són fets ordinaris. L’aïllament s’ha convertit en un territori sense llei on hem vist agredir presos, ja reduïts, subjectats de peus i mans, en els quals participa una manada d’encaputxats que actuen per devoció i vocació.
Podríem prolongar aquest escrit sobre tot el que succeeix després dels murs i queda cobert sota una manta de silenci i mentides, així com estendre’ns en tot allò que el Govern de Rajoy podria haver dit en el seu informe… però no es va atrevir, podríem comptar centenars d’històries de vergonya i dolor.
Per acabar, senyor Puigdemont, si patís la temptació de tornar a l’Estat espanyol, jo m’ho pensaria dues vegades. Al marge de les consideracions de calat polític, està en joc la seva seguretat personal, la seva salut i, en general, tots els seus drets humans. Dubto molt que pugui rendibilitzar-se políticament estar dins de les urpes d’un Estat autoritari, prepotent i sense escrúpols, el qual intentarà humiliar i exhibir com un trofeu de guerra. Pensiu, per vostè i pel seu poble, que no es mereix un president entre reixes.
José Manuel Azkarate Ramos (Manu)
Pres Polític Basc
‘Suite’ nº 47, Mòdul 2
Alcalá-Meco
