Enguany celebrem el trenta-unè aniversari de SOS Racisme Catalunya i hem considerat que és un bon moment per aturar-nos a pensar què han significat aquests 31 anys de lluita contra el racisme i la xenofòbia. L’any 1989 un grup de persones va decidir constituir aquesta associació de defensa dels drets humans, especialitzada en vulneracions per motivació racista i xenòfoba. Com que en aquell moment SOS Racisme a França gaudia d’un bon prestigi, els vam demanar permís per utilitzar tant el nom com la mà que ens identifica, però no hi tenim cap vincle orgànic ni cap relació: amb els anys vam veure que els nostres plantejaments polítics i la manera de treballar eren molt diferents. La lluita antiracista en aquell moment era pràcticament inexistent, però l’any 1992 es va produir l’assassinat de Lucrecia Pérez -una dona negra d’origen dominicà- a Madrid i el país va reaccionar: a Catalunya va tenir lloc una manifestació de rebuig, convocada per SOS Racisme el dia 30 de novembre, amb el lema “feixisme, mai més” que va aplegar al voltant de 100.000 persones. A la resta de l’Estat també van tenir lloc manifestacions importants de rebuig al racisme i a la xenofòbia. Aquesta reacció de la ciutadania va representar un punt d’inflexió per a l’associació, que començà a ser considerada com a un referent en la lluita antiracista.
Per aquelles dates, una de les principals inquietuds era fer palesa la diversitat d’orígens de les persones que vivien a Catalunya, moltes de les quals havien fet un procés migratori recent i trobaven greus dificultats per poder desenvolupar una vida plena en el seu nou destí. La falta de recursos i, sobretot, la por “al diferent” d’una bona part de la societat mal anomenada d’acollida, va fer encendre moltes alarmes: calia treballar de valent per conjurar el perill de fractura de la societat en dos blocs irreconciliables, els catalans “de tota la vida” i els “nouvinguts”.
Una de les primeres prioritats que es va plantejar SOS Racisme, en aquells moments que l’arribada de persones d’altres continents encara es veia com una novetat, va ser mostrar la diversitat de la societat catalana, insistint en el fet que, vinguin d’on vinguin, totes les persones que convivim en aquest país hem de col·laborar en la construcció d’una societat més justa i més igualitària, i per això és imprescindible erradicar-ne el racisme. Amb aquesta premissa, l’any 1993 va tenir lloc la primera Festa de la Diversitat, un espai ludicocultural on s’organitzaven debats antiracistes, on es podia escoltar música d’orígens diversos i tastar especialitats culinàries d’arreu del món.
L’any 1993 va tenir lloc la primera Festa de la Diversitat, un espai ludicocultural on s’organitzaven debats antiracistes, on es podia escoltar música d’orígens diversos i tastar especialitats culinàries d’arreu del món
Però després d’onze anys, la situació politicosocial al nostre país havia canviat molt i, per tant, les nostres prioritats havien de canviar: ara ja no es tractava de fer visible la diversitat, sinó de treballar contra la discriminació i l’exclusió d’una part de la població percebuda com a estrangera, encara que portés molts anys aquí o, fins i tot, encara que hi hagués nascut. Ara, la prioritat era visibilitzar les vulneracions de drets per causa de racisme i xenofòbia, denunciar-les i restituir aquests drets, en la mesura dels possibles, a aquelles persones que els havien vist vulnerats. Una eina imprescindible per tirar endavant aquesta tasca ha estat l’OID, l’Oficina d’Informació i Denúncia, que va ser creada l’any 1992. Aquest servei ha anat evolucionant, a mesura que ho feia l’associació i s’ha convertit en el SAID (Servei d’Atenció i Denúncia), que intenta donar un suport integral a les persones que han vist vulnerats els seus drets (informació, assessorament, acompanyament, suport psicològic, representació legal) i que ja ha atès més de 10000 persones des del seu inici; es tracta d’un servei completament gratuït que, a més d’atendre persones individualment, també serveix a l’associació per estudiar el racisme a partir dels testimonis, per saber com evoluciona i com es manifesta en cada moment.
Les dades que va recollint el SAID al llarg de l’any són la base de la nostra publicació anual, InVisibles, l’estat del racisme a Catalunya, que editem des de l’any 2009, en col·laboració amb Pol·len Edicions. Aquestes mateixes dades també es reprodueixen a l’informe anual estatal de la Federació d’Entitats de SOS Racisme que es publica des del 1995. A més, algunes de les experiències viscudes per les persones que s’acosten al SAID són narrades als Relats reals, que publiquem gràcies a la col·laboració amb la Directa cada mes.
L’objectiu de poder ser una eina útil en l’antiracisme i l’autorevisió constant han comportat canvis profunds en l’àmbit intern de l’entitat, amb la incorporació de persones racialitzades
Al llarg de tots aquests anys hem tirat endavant moltes campanyes, algunes en col·laboració amb altres entitats: la campanya pel dret a vot vinculat a la residència i no pas a la nacionalitat, que vam iniciar l’any 2007; la campanya contra els CIE i pel tancament del de la Zona Franca de Barcelona, sota el paraigua de la Plataforma Tancarem el CIE; la denúncia de propostes racistes i xenòfobes en programes electorals (No votis racisme); la denúncia constant de les identificacions per perfil ètnic (L’aparença no és motiu)… Prioritzem el treball en xarxa i per això, a més de col·laborar amb diferents entitats per tirar endavant els nostres objectius i d’apropar-nos als col·lectius més afectats pel racisme, com ara el Sindicat de Manters, també formem part de la Federació d’Organitzacions per a la Justícia Global (La Fede), de la Federació d’Asociacions de SOS Racisme de l’Estat espanyol i d’altres organismes internacionals, com ara Migreurop.
El nostre compromís amb l’antiracisme ens ha portat a voler aprendre constantment, a no tenir por d’assenyalar els nostres propis errors i a fer l’esforç constant de revisar-nos, tant des de l’equip humà que conforma l’entitat com en les línies de treball i lluita que hem dut a terme tots aquests anys. Aquest inconformisme, l’objectiu de poder ser una eina útil en l’antiracisme i l’autorevisió constant han comportat canvis profunds, tant en l’àmbit intern de l’entitat, amb la incorporació de persones racialitzades, com en l’articulació del nostre discurs.
Especialment els últims anys, hem apostat per fer realment efectiu un model organitzatiu que, de fet, ja estàvem treballant des de fa temps. Un model més horitzontal, on la figura de la direcció desapareix i es crea un grup de coordinació de quatre persones, responsables de les diferents àrees de l’entitat. Aquest esforç de coherència interna no és fàcil, ens haurem d’anar ajustant als canvis, però a la llarga és l’únic camí que per a nosaltres té sentit.
Els episodis de violència i marginació viscuts arran del COVID-19, en forma de sinofòbia i antigitanisme de sinofòbia i antitanisme, no són més que mostres del racisme estructural i profund existent molt abans de la pandèmia
Per altra banda, creiem important l’enfortiment d’un Consell, format per persones especialitzades en diverses temàtiques, activistes, amb majoria de membres racialitzats i persones compromeses amb la defensa dels drets i la lluita antiracista. Aquest consell, amb la seva diversitat de sabers, no només enforteix i pluralitza els nostres coneixements, sinó que ens permet debatre, aprendre i créixer com a entitat i també com a persones.
Tot i la situació d’alarma sanitària actual i sobretot perquè en èpoques de crisi no podem oblidar que són els col·lectius més vulnerabilitzats qui en pateixen les pitjors conseqüències, recordem que el confinament, la seguretat i la salut afecten de manera desigual a les persones, ja que els privilegis no han desaparegut. Els episodis de violència i marginació viscuts arran del COVID-19, en forma de sinofòbia i antigitanisme, no són més que mostres del racisme estructural i profund existent molt abans de la pandèmia. És per això que no volem deixar escapar cap oportunitat per reivindicar la nostra lluita i per seguir denunciant que si encara estem aquí és perquè queda massa feina a fer, que encara existeixen massa vulneracions de drets, que el racisme encara no forma part de les prioritats de les agendes polítiques, que encara segueix sense ser visible per a la societat majoritària, i encara menys en aquest panorama de confusió, desinformació i paranoia generalitzades.
