Un mes després de l’inici de l’estat d’alerta i de la reducció de la nostra activitat a l’espai comprés entre les parets de casa, les emocions creixen i es disparen davant d’una situació que poques havien viscut abans. Per a algunes, la casa ha passat de ser refugi a ser presó. Per a altres, aquelles parets ja tenien barrots i ara s’han fet més grans. Aquesta situació d’aïllament pot tenir, i té, efectes psicològics, però parlar de com afecta el confinament a les persones no és senzill. Per començar, caldria partir d’una qüestió: cadascuna té i manté una situació diferent i no totes les persones tenen la mateixa capacitat o els mateixos mecanismes per enfrontar la realitat de la mateixa manera.
Ana López –demana utilitzar un nom fictici per preservar la identitat– s’havia mudat a Barcelona pocs dies abans de la declaració de l’estat d’alarma perquè havia rebut diverses ofertes de treball, que ara mateixa estan aturades. “La primera setmana del confinament, la meva mare va entrar a l’UCI, i l’única manera que tenia de comunicar-me amb la família era mitjançant les trucades o el vídeo. Psicològicament… dur”, conta. “Ara va tot un poc millor –continua–, però si ja és complicat gestionar aquestes situacions de normal, amb el confinament és pitjor”. A Elisa Gil –qui també demana emprar un nom fictici–, l’aïllament social l’ha afectat d’una altra manera, fins i tot “hormonalment”, assegura. Just quan tornava a casa després de quatre mesos a l’hospital recuperant-se d’un accident de moto, va entrar en vigor l’estat d’emergència sanitària, que li ha generat una situació de molta angoixa i ansietat.
Partint del fet que les persones poden haver viscut experiències traumàtiques i que el confinament està relacionat amb el trauma, Núria Mateu, membre de la cooperativa Fil a l’Agulla, remarca que aquest confinament afecta i afectarà a tothom, però de diferents maneres. Per tant, fixar un esquema estàtic és impossible, i cal tenir en compte de quines situacions es parteix i quines condicions es presenten. Per la seua part, Fina Sanz, professora de Psicologia en la Universitat de València, presenta aquesta situació com un laberint en el qual totes tenim “aliats” i “monstres”. Tant uns com altres poden ser objectes, animals o persones que ajuden a fer el camí més planer o a dificultar-lo. Les persones, però, també són capaces de crear-los elles mateixes mitjançant la por o l’angoixa.
Atendre la convivència o la seua absència per protegir la salut mental
Durant el confinament, el problema general recau en l’aïllament i la falta de contacte. Per això, les expertes asseguren que és important atendre la convivència o la seua absència. Mateu estableix tres nivells en els quals afecta el confinament: l’individual, el relacional i el col·lectiu. “No som éssers aïllats”, diu, i per tant, la convivència i la relació amb allò col·lectiu juguen un paper en la protecció de la salut mental de totes. “Hi ha gent que viu en llocs on hi ha menys cura, s’enfronta a haver de conviure amb l’agressor, amb xiquets… o que viu en situacions molt vulnerables o d’exclusió”, matisa. A més a més, “la convivència i el sistema familiar són un terreny molt adobat. És com si de sobte haguéssim apujat el volum a allò que ja existia”, postil·la.
Carol Belda i Maria Climent, psicòlogues que segueixen el corrent de la Gestalt –el qual treballa amb les emocions per entendre el comportament de les persones–, coincideixen amb aquesta visió, ja que la possibilitat d’eixir de casa esdevenia una via de fugida de les relacions i, en certa manera, ajudava a alleugerar els conflictes. Per contra, pot donar-se la situació en què el trencament dels ritmes haja fet retrobar-se la gent que conviu en un mateix espai. La convivència amb les xiquetes tampoc és gens fàcil, sobretot amb aquelles que tenen limitacions fisiològiques, ja que, segons Climent, poden generar un sentiment de rebuig a elles mateixes.
Les expertes coincideixen que les conseqüències psicològiques implicaran un creixement de l’angoixa, del sentiment d’incertesa o de l’aïllament. Aquestes emocions poden donar pas a certa apatia, en el millor dels casos
Les expertes coincideixen que les conseqüències psicològiques implicaran un creixement de l’angoixa, del sentiment d’incertesa o de l’aïllament. Aquestes emocions poden donar pas a certa apatia, en el millor dels casos. En els pitjors, a recórrer a mecanismes de fugida com el consum d’alcohol i altres drogues; a les recaigudes, si s’ha patit un trastorn anterior, o al creixement de comportaments maniàtics i paranoics pel que fa a la neteja i la higiene. “La gent amb TOC o amb paranoia està veient créixer els seus comportaments”, explica Belda. També augmenta la por a estar soles o l’insomni, tant a causa de la preocupació que genera aquest estat com per l’ús continu dels aparells electrònics, que fan dissociar-se d’una mateixa. Així mateix, Mateu subratlla que les conseqüències també ho seran a llarg termini: “Hi ha estudis sobre com va afectar socialment i psicològicament el confinament per l’Ebola a la zona d’Àfrica o per la SARS a la Xina, i apunten que els efectes sobre la població arriben a durar fins a tres anys”.
Per parlar de les vulnerabilitats i de les diferents condicions a l’hora de passar la quarantena, també cal tenir en compte la clàssica dicotomia ubana-rural. Rosa Canet, membre del grup de suport Estem amb tu, de Potries (la Safor), explica que s’ha habilitat un servei de telèfon per a aquelles persones que necessiten suport psicològic durant aquest temps. “Ens ha cridat sobretot gent major que està sola”, incideix. Tanmateix, considera que la gent, als pobles, té prou recursos i el telèfon resulta un poc estrany per a la majoria: “Als pobles les xarxes funcionen prou bé, tots tenen algú amb qui parlar o a qui demanar ajuda”. De totes maneres, entenen que la iniciativa esdevé una necessitat aquests dies per tal d’evitar situacions de patiment i en què la gent puga desbordar-se davant la solitud. En la mateixa línia, Climent apunta que el control als pobles també és menor, sobretot als que no estan a prop de la costa, i assenyala la importància que té l’habitatge ara mateix: “A les ciutats hi ha molta més gent que viu en pisos molt menuts, sense llum solar directa, i això afecta l’estat d’ànim”.
Els efectes psicològics s’agreugen en situacions de vulnerabilitat
Dins d’aquest laberint individual i col·lectiu que ha suposat el confinament, es podria parlar d’aquelles persones que poden ser més vulnerables i/o que corren més risc de patir situacions extremes. No es poden passar per alt les condicions materials i de vida, i com poden afectar psicològicament, més en una situació com aquesta. La casa on vius, l’espai que tens, si vius sola o amb companyia, la situació laboral… són determinants per a l’estabilitat d’una persona i un punt de partida per a afrontar una crisi com aquesta.
Possiblement, la gent gran esdevé un dels sectors més vulnerables davant del confinament i els seus efectes mentals i emocionals. La mateixa COVID-19 els fa pensar que la mort no els queda lluny i aquesta idea augmenta l’estat d’alerta de la persona que, a més a més, s’agreuja si viu sola o en residències. Tant la gent gran com la població de risc en general són més susceptibles a patir més por dins d’aquesta crisi.
Les possibilitats són molt diverses: poden donar-se casos en què les tendències a l’autolesió, a les pràctiques restrictives, a les addiccions o inclús al suïcidi es presenten com una solució a una situació psicològica insostenible
A tot això cal sumar la capacitat d’adaptació que té cadascú. Belda i Climent expliquen que la situació pot ser més complexa en persones que no tinguen desenvolupada aquesta capacitat. “Generalment pensem que les persones que ja tenien alguna dificultat psicològica ho poden estar passant més malament, però hi ha molts casos de gent que ja patia ansietat, pànic i que tendia a aïllar-se que està sostenint bé la situació i es planteja més el problema que pot suposar tornar a fer vida normal”. Aquesta gent ja viu en una mena d’estat d’alerta contínuament, pel que el colp no resulta tan fort.
De la mateixa manera, Mateu apunta que aquelles persones que hagen viscut en una situació de privació de llibertat prèviament és molt probable que tinguen una capacitat major de suportar el confinament. Tot i això, les possibilitats són molt diverses: poden donar-se casos en què les tendències a l’autolesió, a les pràctiques restrictives, a les addiccions o inclús al suïcidi es presenten com una solució a una situació psicològica insostenible.
La quarantena ha fet que les necessitats més bàsiques es posen sobre la taula i que moltes persones se senten desubicades o amb emocions i pensaments que desconeixien o que no havien atés fins ara. Tal com apunta Mateu, “ara tenim el cos sempre a punt de fugir, i aquesta tensió no desapareix d’avui per demà. Aquesta situació ens dona un parèntesi per lidiar amb la incertesa i tindre certa autocompassió”.
