Amargs, com les espines dels margallons, són els vostres somriures,
i
més àcids i fètids que el fem podrit dels conills engabiats.
Més coents que la sal de les llàgrimes de la mare que plora el fill,
a la ferida dels qui sempre pateixen…
i de dolç?
de dolç ens queda el futur, on no sereu més que un record que ens esperonarà senda amunt,
relliscant i ensopegant entre la boira i el fang.
“Resistiré”? A tant de cinisme i a aqueixa fastigosa hipocresia, no les tinc totes. Poc més d’un mes sense tindre tot allò al que esteu acostumats, sense passejar les vostres obscenitats en forma de bossa o de cotxe, sense poder lluir el vestidet o les sabates noves. Un mes i poc sense afartar-vos de coca i ja us pareix que teniu una guerra per a explicar als vostres nets. Un meset, sí, però a Idomeni o a Malasaka, als assentaments de Huelva, si voleu, o fins i tot a Mòria, però no amb la policia de fronteres, no amb els orcs. Ho sent, jo no ho voldria, però és que necessite vomitar-ho. Molt de temps fa que us resistim i mai podrem sentir-nos part de la vostra gent, per molt que ens banye la mateixa pluja, respirem el mateix aire i mengem el mateix pa. “La búsqueda de las cosas perdidas está entorpecida por los hábitos rutinarios. Y es por eso que cuesta tanto encontrarlas…” (Gabriel García Márquez, Cien años de soledad).
Perdoneu-me la melositat màgica d’Aureliano, Úrsula, Fernanda o José Arcadio en aquests dies d’edulcorades resistències. Ja sé que quedarien molt més redones algunes paraules de Confuci o de Sun–tzu per a començar a parlar del tema, però el cos em demana Amèrica: carn, canvi, cerca, alegria, renaixença. Hem tingut temps per reflexionar prou. Potser ja és moment de somiar. Fa tres setmanes que em dic que no escriuria res d’aquesta situació ni d’aquest virus, que m’eixiria del guió. Em rendisc, no puc no parlar del tema.
“Pots imaginar-te el que faria, si poguera fer tot el que puc?”. Ara sí que ha vingut Sun–tzu a posar-hi una mica d’ordre.
Ens han tornat el mes d’abril. Açò deu ser el que en deien primavera. Com diuen els meus fills: “Casualitat? No ho crec”
Els núvols, enjogassats, corren i s’acacen, volten i giren. Plou dia sí, vesprada també: “Tramuntana de matí, pluja de vesprada”. Va eixir la rambla i segueix baixant, els sons del camp ho omplin tot: les caderneres i gafarrons s’afanyen a fer els nius, els rossinyols ens acompanyen de nit i de dia, els capellanets (Periparus ater), com sempre han fet, demanen el seu xi-xi i els seu pa (xi-xi pa, xi-xi pa, pa i xi-xii). Per tot arreu hi ha granotes, cadells, gatets, polls i cabrits. Hem menjat més espàrrecs que mai, bledes de camp, porros, raïm de pastor, cama-roges, fonoll… Ens han tornat el mes d’abril.
Açò deu ser el que en deien primavera. Com diuen els meus fills: “Casualitat? No ho crec.”
Amèrica deia: canvi, dansa, tabals, ritme, esperança… Certament, un jo conegut que rima amb el d’aquests dies només el recorde per les terres de Kauil o Elegguà, i deu ser per la tranquil·litat mateixa que em transmet la paradoxa, la de la vida i la natura “en los extravíos nos esperan los hallazgos porque es preciso perderse para volver a encontrarse“. Què en diria Galeano, d’açò? Parlaria de la por, és clar, i de les mans que agarren mans quan es deixen anar; ens recordaria com paralitzen aquelles i com conforten aquestes. Me l’imagine escrivint un conte amb un metge d’una residència geriàtrica europea qualsevol, més aviat nòrdica, saxona, trobant escrita una pregunta en una bata estèril, assemblada a l’Índia per unes mans de xiqueta. Imagine eixe cos totalment asèptic dins la bata, bategant de dubtes, lluitant per eixir-se’n i respondre’s, a ell i a la xiqueta, intentant comprendre l’origen de tal freda violència: què fan els nostres majors tan aparcats, tan sols? Per què els amaguem allà on no fan nosa? No sé com ho faria, però acabaria per dibuixar-nos un mig somriure melancòlic, no ens donaria cap resposta, només la pilota botant perquè nosaltres acabàrem la jugada.
Com ser útils, ara, més enllà de no donar pel sac? Què podríem fer per a ajudar la gent de les ciutats des dels nostres camps, des d’aquesta tranquil·litat?
Només he estat dues vegades a Amèrica i les dues en indrets i circumstàncies prou excepcionals. No tant com aquestes d’avui, però tampoc en aquells moments estava en disposició de prendre gaires decisions. Sí que havia triat anar-hi, però una volta aterrat, res del que podríem anomenar l’agenda depenia de mi. Avui açò, demà allò, i l’altre res: riu, platja, escriu, cafetar, fartera de mangos. Aquell moment estava acotat, no podia durar sempre; aquest tampoc, crec. No va ser això només, però bàsicament va ser un impàs, un alenar conscient, un parèntesi dins d’un altre que mostrava incògnites, sense cap urgència per a ser resoltes. Un punt i seguit útil per a respirar, compassar el ritme i, una vegada vist en perspectiva, tornar a escriure.
Ara pareix que serà punt i a banda. Malgrat aquesta suposada pau, hi ha brins de palla als calçotets i pedres a les botes que no ens deixen gaudir del tot. Com ser útils, ara, més enllà de no donar pel sac? Què podríem fer per a ajudar la gent de les ciutats des dels nostres camps, des d’aquesta tranquil·litat? Sacrifiquem el negoci, sí. Però tindrà això alguna repercussió en la recuperació de les ciutats? Què podeu necessitar de nosaltres? Cerqueu, crideu, demaneu.
Tinc la imatge molt fresca d’anar pel camí de la granja, tornar cap al restaurant o baixar al poble, sempre corrents, sempre pensant: un dia em plantaré i posaré en ordre tota la meua vida! Però com aquell que es fa garrames al solitari, encara no ho he acabat de dir i ja em punxa el clatell avisant-me que no arribe. Si tanque els ulls, encara veig mon pare pel camí que ve des de l’entrador de la carretera fins ací, a casa i al restaurant, atabalant l’R6. Com si d’aquest minut que li guanyava al temps fora del que depenguera l’èxit del servei del dia. També escolte ma mare, estenent la roba els dissabtes de matí, als fils de la garrofera de la meua finestra, fent números i explicant-se els problemes per a no sentir-los tan propis i poder així agafar-los per l’esquena. Queda bonic dir-ho, però no tot es pot enfrontar de cara.
La feina en l’hostaleria és molt punyetera, té moments molt gratificants i et dona la possibilitat de conéixer la cara més bona de la gent quan està agraïda, relaxada i amb el morro calent. Quan se saben en les teues mans, en general, els clients deixen de ser-ho i passen a ser amics, o fins i tot pacients, d’ací la fama de psicòlegs dels cambrers. Però, per a arribar-hi, cal passar per molts altres moments menys agradables: no tota la gent és amable, no cada dia estàs preparat per al directe (ni en actitud, ni en gènere), i la feroç competència fa que els marges de benefici siguen molt estrets –o has de ser molt exclusiu o cal que faces molt de volum per a fer rentable un restaurant. Si tens alguna ideologia –més enllà del benefici– o escrúpols, nuga’t ben fort les espardenyes.
És un negoci malparit. Si el ritme de feina és aeròbic –el que pots anar fent sense que t’arribe l’aigua al coll–, no arribes a pagar despeses i tindre beneficis. Tirar endavant requereix molt d’esforç anaeròbic i, en aquest cas, l’àcid làctic que se t’hi acumula se’t presenta en forma d’incompatibilitats familiars, lligams trencats per horaris i ritmes o, directament, discapacitats socials per oxidació. Pregunteu als vostres amics i amigues cuineres o gerents d’aquesta mena d’establiments quanta falta els feia una parada així. El problema és el de sempre: si no pedales, caus, i això ens passarà a molts. “El prolongado cautiverio, la incertidumbre del mundo, el hábito de obedecer había resecado en su corazón las semillas de la rebeldía“. Més Gabo, més Cien años de soledad. Capicua, com li agrada a Dídac.
