“M’anava a tirar al riu amb la meva filla”, comenta amb el seu vivaç to de veu Sureyna Cadenas Muñiz, mentre recorda l’incendi que l’any passat va arrasar la vall en el qual viu, el Valledor, un dels llocs més aïllats d’Astúries. 2017 va ser un any especialment catastròfic a la regió a causa de l’elevat nombre d’incendis, focs que van destruir 13.000 hectàrees de bosc, sobretot en la part sud-oest. La Serra del Valledor es distingeix per ser un territori muntanyenc amb un clima continental molt diferent del clima humit de la resta d’Astúries. Això, juntament amb el fort èxode rural de la seva població, el destinen a ser una terra oblidada, perduda entre Galícia i León.
La pissarra, negra com el carbó, es distingeix fàcilment entre les muntanyes pelades després d’anys d’incendis. El ressò de l’or, antigament present i tan buscat en aquesta terra, ressona ja solament en el nom d’aquesta vall, la Vall de l’Or, i del riu que la travessa des de la Serra de Pal, en el concejo d’Allande, fins a desembocar en el Navia.
El territori d’aquest concejo es divideix en tres sectors: La Puela i el seu entorn; la zona que es coneix com A Serra, amb Berducedo com a centre; i el Valledor. Aquest últim es caracteritza pel fort despoblament que pateixen els seus pobles de pedra des del segle XX, una circumstància que, a més de les raons comunes a la resta del territori asturià, va ser agreujada per la construcció en 1955 de l’embassament de Grandas de Salime que va tallar una de les sortides de la vall, provocant la desaparició de la carretera que la comunicava amb la resta del concejo.
“Els meus pares, com molts altres, van emigrar del mitjà rural en els 70 per anar a treballar a les zones industrials que es van crear en aquells anys al centre d’Astúries, la qual cosa va suposar un canvi brutal en el seu estil de vida”, comenta Eva Martínez Álvarez, originària del Valledor i amiga d’infància de Sureyna, la impulsora del projecte de reforestació Sembrando Canchales.
Sureyna té una mirada ferma i divertida alhora, i apareix com una dona tenaç, fort i determinada. És activa en nombroses lluites, com la de garantir una escolarització a la seva filla a pesar que el transport no arribi fins a la seva casa pel mal estat de la pista d’accés. Així i tot, ha decidit seguir vivint en aquesta terra, la mateixa on s’ha criat i on està creixent també Yurema, la seva filla de nou anys.
Les dues viuen en Aguanes, un petit llogaret enmig del bosc travessat per diversos rius, com suggereix el seu nom. La història d’aquest poble, com la de molts a la zona, es va veure mutilada fa ja més de mig segle. L’aïllament causat per la construcció de l’embassament, sumat a la falta d’oportunitats i a la duresa d’aquells anys, va provocar un èxode rural sense precedents.
Els pobles del Valledor, actualment gairebé buits, conserven les grans cases de pedra amb sostres de pissarra, paneras i horreos, construccions auxiliars per a la conservació i l’emmagatzematge d’aliments
Els pobles del Valledor, actualment gairebé buits, conserven les grans cases de pedra amb sostres de pissarra, paneras i horreos, construccions auxiliars per a la conservació i l’emmagatzematge d’aliments. A l’escàs paisatge humà s’afegeix la progressiva desertificació del territori a causa dels freqüents incendis que han tingut lloc a la regió en els últims anys. Amb una vegetació en la qual predomina la muntanya repoblada de pins, fruit de les polítiques de reforestació dels temps de Franco, encara vigents avui dia, a la zona amb prou feines es conserven els boscos autòctons de castanyer, roure i bedoll.
La pitjor catàstrofe
L’incendi que va assolar el Valledor el 2011 va ser el més gran registrat a Espanya aquell any. El foc va arrasar més de 2.000 hectàrees del territori allandès destrossant les muntanyes, les pastures ramaderes i nombroses cases, adjudicant-se la denominació de la pitjor catàstrofe forestal a la regió des de 1998. Aquest incendi es va produir en un mes d’intensa sequera i, segons la Coordinadora Ecoloxista, “hauria pogut evitar-se si s’haguessin aplicat mesures de prevenció”. A més, segons assenyalen, “podria haver estat provocat per pastors i ramaders per regenerar i afavorir el creixement de la pastura”.
En els últims anys, les muntanyes han sofert un procés d’alienació de les comunitats que els van conformar estructuralment amb els seus quefers històrics. “El foc, en realitat, sempre va ser una eina utilitzada de cara al treball camperol. Les vegades en les quals la situació es descontrolava, els habitants mateixos s’implicaven per donar-se suport uns a altres per apagar-lo, així com ho feien en els treballs de neteja i gestió de la muntanya comuna”, comenta Eva. “Crec que el problema del foc és en realitat la punta de l’iceberg del panorama creat per l’abandó del món rural que implica la mancança de tota mena de serveis bàsics i infraestructures”.
Recentment, a Astúries, s’ha modificat la llei de muntanyes regional, la qual permet el pasturatge en terrenys incendiats. Mentre la norma estatal obliga a la comunitat autònoma a adoptar les mesures necessàries per restaurar el sòl vegetal, incloent-hi l’acotament temporal de la zona incendiada per impedir la realització d’activitats que obstaculitzin la regeneració del sòl, la norma autonòmica admet el pasturatge com a pràctica compatible durant el primer any després de l’incendi, contravenint la normativa ambiental. “Això compromet enormement el creixement del bosc autòcton i afavoreix la progressiva desertificació de les muntanyes, on s’arriben a crear zones de pura roca sense que neixi res, també a causa de les fortes pluges que contribueixen a l’erosió del terreny”, afirma Sureyna. Aquest és un dels eixos centrals del tibant debat entre els moviments ecologistes i els sectors ramaders.
Mentre la norma estatal obliga a la comunitat autònoma a adoptar les mesures necessàries per restaurar el sòl vegetal, la norma autonòmica admet el pasturatge com a pràctica compatible durant el primer any després de l’incendi
Els incendis de l’any passat van ser encara pitjors que els del 2011. 6.000 hectàrees de bosc van cremar entre els concejos Ibias i Allande, pel que va caldre mobilitzar ingents mitjans tècnics i humans. El foc, que va estar actiu gairebé vint dies, va arribar fins als centres habitats. En el cas de Valvaler, a Ibias, va arribar a uns cinquanta metres de les cases, i en Cornollo, en el concejo d’Allande, va arrasar dues cases, cinc paneras i l’ermita del poble. En San Martín del Valledor el foc va destruir béns històrics i públics incloent-hi una torre del segle XII i les antigues escoles, que algunes persones de la zona estaven rehabilitant i renovant per crear un centre cultural i social per a la població del territori, una infraestructura que no existeix en el concejo.
L’incendi d’octubre 2017 podria haver tingut el seu origen en una crema controlada que va ser sol·licitada per un treballador del Servei d’Emergències del Principat (SÀPIGA) per realitzar la seva tesi doctoral ‘Incendis forestals: identificació de la intensitat, severitat i capacitat de regeneració de la vegetació després del foc al Principat d’Astúries’. Segons el guarda que va interposar la denúncia a les autoritats, es van realitzar suposades irregularitats en la sol·licitud, l’adjudicació i el desenvolupament de la crema controlada, realitzada amb mitjans públics en un dels mesos més secs de l’any i en un dia festiu.
Centre neuràlgic
San Martin del Valledor es troba prop d’Aguanes, el llogaret on viu Sureyna, i anava a ser el punt neuràlgic del projecte que ha decidit emprendre aquesta dona gràcies al suport de la Xarxa Ibèrica de Guardians del Bosc i seguint l’exemple del Reforest-Accion Network, un projecte autogestionat de reforestació de la Serra de Gata (Extremadura), impulsat per Rodrigo Ibarrondo Bongi després de l’incendi del 2015.
“La idea és organitzar-se per reforestar les hectàrees cremades amb l’ajuda de voluntaris i voluntàries”, explica Sureyna. El centre del projecte Sembrando Canchales anava a ser l’edifici de l’antiga escola de Sant Martin, propietat de la parròquia rural de la zona que havia cedit els espais de la planta superior per allotjar els voluntaris. L’escola, que es va cremar en 2011, ja havia estat restaurada i habilitada per Sureyna i un primer grup de voluntàries perquè a la fi d’octubre comencessin a arribar altres grups, però a causa de la interposició d’una denúncia anònima se li ha prohibit l’ús d’aquests espais com a allotjaments.
Malgrat això, i que les autoritats hagin denegat l’autorització per a la reforestació a la zona més propera a San Martin per l’existència d’un projecte estatal de reforestació, Sureyna compta amb el suport d’alguns veïns, el de les associacions locals i també amb el Viver La Mata, el viver forestal propietat del Principat d’Astúries que li ha ofert mil plantes, entre bedolls i sureres, ja llestes per recollir.
El moment és ara
“És el moment d’actuar ja! La muntanya és de totes i no estaré esperant que em donin un paper per començar! Antigament hi havia comunitats veïnals de muntanya que gestionaven i cuidaven del territori, doncs és el mateix”, comenta Sureyna, referint-se a la muntanya comuna. “La idea és ajudar al bosc a recuperar-se i intentar que l’erosió no segueixi avançant per poder també preservar la fauna de la zona, que inclou óssos i llops”, afirma.
Des de l’any passat, just després de l’incendi, un grup reduït de persones ha dut a terme algunes accions com llançar bombes d’argila i humus amb llavors de plantes medicinals autòctones
Des de l’any passat, just després de l’incendi, un grup reduït de persones ha dut a terme algunes accions com llançar bombes d’argila i humus amb llavors de plantes medicinals autòctones com ara el plantatge gros, el trèvol i l‘hipèric o herba de Sant Joan. Ara, la intenció és organitzar el treball per poder aprofitar les ajudes que van arribant sota diverses formes i cares i ajudar a la muntanya a recuperar-se.
“En aquesta societat en la qual preval l’individualisme”, comenta Eva, “em sembla fonamental que hi hagi persones com Sureyna que impulsin projectes així. A més, es tracta d’algú que sempre ha viscut a la zona i que la considera una realitat sobre la qual construir. Això m’emociona molt”.
Article publicat originalment a ‘El Salto‘
