El 15 de juny va ser l’aniversari d’una de les accions més destacades del cicle de lluites derivades del maig de les places de 2011. Aquells dies els plors de la Generalitat catalana no eren provocats per les seves tires i arronses amb l’Estat espanyol, sinó pel que la premsa va batejar com “el setge al Parlament”. Van crear i orquestrar un clima temorós, victimista i lacrimogen que ens va deixar, a 19 persones, assegudes al banc dels acusats de l’Audiència Nacional. Es van prendre seriosament l’esclat del descontentament així com el salt qualitatiu de la voluntat popular que es va organitzar a les portes de la Ciutadella per frenar l’aprovació d’un gran paquet de retallades socials (venint ja de les tisores del Govern tripartit d’esquerres). La imatge del President Artur Mas arribant en helicòpter tenia tots els ingredients sensacionalistes necessaris per sepultar els únics fets provats en la sentència provocats per aquelles “hordes de violents”: una gavardina pintada amb esprai i quinze minuts de retard del ple. Les notícies falses no són només de 2020 ni de Vox. Qui estigui interessat o no recordi dels esdeveniments té material escrit de sobres i és molt interessant per entendre alguns dels teixits del desenvolupament polític i legislatiu de l’última dècada. De tota manera, permeteu-me que comparteixi algunes reflexions per a endinsar-nos en aquesta trama de la nostra història més propera:
Aquells dies no existia el Procés… però sí CiU, partit crossa del Règim del 78; l’independentisme no omplia els carrers ni la seva banda conservadora tenia força; i de mica en mica es van assentar les bases de la relació causal entre les retallades (anti)socials i el patriotisme sobrevingut. En aquells dies, certs líders catalans avui empresonats, així com un ampli sector que crida ara “Llibertat presos polítics”, va fer tot el possible al costat del sindicat feixista Manos Limpias perquè se’ns jutgés a Madrid. Encara sentien que el Parlament de Catalunya era una alta institució de l’Estat espanyol. I no contents amb la nostra absolució, van tornar a fer tot el possible perquè el Tribunal Suprem ens condemnés finalment a vuit dels dinou absolts: sentència número 161/2015. No va fer falta la repetició de cap judici, els mateixos fets provats que ens deixaven en llibertat es van reinterpretar amb l’objectiu d’empresonar-nos tres anys. La rancúnia no és bon company, la venjança en política no és seriosa i la justícia divina no existeix; per aquest motiu no m’alegro de la destinació d’aquests presos polítics catalans i sí que la consciència per la llibertat i contra la repressió o els tripijocs jurídic-policials hagi crescut en aquests nou anys. No obstant això, aprenguem que les demandes punitivistes al Poder sempre actuen com a bumerang: el concepte d'”intimidació ambiental” creat contra nosaltres ha estat un dels arguments que van influir en l’empresonament dels Jordis.
La rancúnia no és bon company, la venjança en política no és seriosa i la justícia divina no existeix; per aquest motiu no m’alegro de la destinació d’aquests presos polítics catalans i sí que la consciència per la llibertat i contra la repressió o els tripijocs jurídic-policials hagi crescut
Aquests dies Fernando Grande-Marlaska encara no havia fet el salt a la política oficial com a Ministre de l’Interior, sinó que seguia exercint de jutge independent. Era tan sobirà ell, que ens ha sorprès a tots que el matrimoni hagi estat amb el PSOE i no amb el PP. Va ser el president de tribunal que no només va tombar les proves pericials presentades per la policia catalana, sinó que va qüestionar la seva legalitat. Va ser el president de tribunal que va considerar que no hi havia res greu per condemnar els acusats a més que resultava “obligat a admetre cert excés en l’exercici de les llibertats d’expressió o manifestació si es vol dotar d’un mínim d’eficàcia a la protesta i a la crítica”. El tarannà conciliador, mesurat, pacient i fins i tot afectuós de Marlaska va ser de la mà del seu vot particular –i independent, és clar– en què defensava la condemna pel delicte contra les altes institucions de l’Estat. Des d’aquesta experiència me’l puc imaginar negant-se a investigar tortures al País Basc amb veu suau i to pacificador.
Gonzalo Boye, Jaume Asens i Benet Salellas, entre d’altres, van ser els nostres advocats –i ho seguiran sent quan l’actualitat ho requereixi. El primer no imaginava ser en el futur l’escuder de Puigdemont, el segon no era diputat d’En Comú Podem al Congrés i el tercer no havia passat tampoc per la política institucional catalana representant la CUP. L’accelerador de la Història encara no estava funcionant: ni existien governs a l’exili, ni partits que van instrumentalitzar la causa dels indignats, ni candidatures municipals populars que van voler jugar fort en un terreny entollat.
Aquells dies anar amb la cara tapada era sinònim de vandalisme i avui ho és de seguretat sanitària.
Aquestes vuit persones condemnades a tres anys perquè així ho obligava el moment demanem un indult que encara està per resoldre. De la mateixa manera, el nostre cas va passar també pel Tribunal Constitucional que va subscriure la condemna del Suprem i ens trobem a l’espera que el d’Estrasburg es pronunciï.
Aquesta petició d’indult, última carta per no trepitjar la presó, mai va ser acompanyada de la seva condició obligada de penediment. En tot moment, fins al final, hem defensat que tornaríem a participar d’una acció massiva en contra de les retallades socials
Us recordo que aquesta petició d’indult, última carta per no trepitjar la presó, mai va ser acompanyada de la seva condició obligada de penediment. En tot moment, fins al final, hem defensat que tornaríem a participar d’una acció massiva en contra de les retallades socials. I tal com van les coses potser serà necessària la seva repetició.
Mereix un indult la meva condemna que sentencia que l’únic fet provat és que “entre les persones que l’envoltaven i corejaven els lemes de la manifestació es trobava D. Ciro Morales Rodríguez, sempre a l’esquena” del diputat Ernest Maragall i Mira? Mereixen un indult les condemnes dels meus companys si l’únic tribunal que ens ha jutjat ens va absoldre? No, no el mereixem. Indultar és perdonar, i nosaltres no vam fer res de què disculpar-nos, més aviat al contrari.
Seria de rigor democràtic, de pulcritud política, que els aires progressistes que es porta aquest Govern de coalició segellessin tot aquest periple històric com és de justícia: amb una amnistia, una reparació o un reconeixement. I més quan diverses de les butaques ministerials van néixer de tot el que us acabo de relatar. Però justament sé que estic fent un brindis al sol. Primer perquè Marlaska hi és, segon perquè hauria de confiar llavors en la dignitat, el compromís i la determinació d’Unides Podem i tercer perquè “la separació de poders …”, perquè “no hi ha fórmules legals …”, perquè bla, bla, bla, perquè han de passar cinquanta anys perquè aquestes sentències -i moltes altres més- es reconeguin com el que són: casos repressius de laboratori estatal contra qualsevol indici de ruptura social.
