“La consciència massa lúcida és una malaltia; en tot temps li bastaria amplament a cada individu la sola consciència”
Fiódor Dostoievski
La darrera columna, de moment. Respiraré jo i us deixaré respirar a vosaltres. Per a quedar-me realment descansat he d’amollar quatre pedres que em pesen com si foren culpes, i després, si hi ha temps, ja regalarem les flors que ens deixen tancar finestres sense gaire estrèpit, sense portades. Em faig major i cada vegada em costa més digerir els arrebossats, les escumes i els suflés: com no tenim quasi feina (no sé si s’agafa la ironia…), estem uns poquets intentant coordinar projectes gastronòmics, agrícoles i educatius al voltant de Slow Food i de l’Aliança de Cuineres, que és un moviment global que aglutina moltíssima gent vinculada amb la cuina de producte bo, net i just.
Aquest matí, amb el meu temps i el meu telèfon, m’he dedicat a fer una mica de proselitisme i, tocant portes adjacents, m’he emportat un cop de realitat que m’ha “felat” el mig fetge que em quedava dolç. Un xic, cuiner molt bo, ell, la veritat, després de contestar a la meva pregunta de si seguia vinculat al moviment, que sí, que era cuiner oficial de Slow Food (la qual cosa no existeix…), en comentar-li que intentàvem reflotar l’associació estatal m’ha deixat amb un pam de nassos: “Yo respeto mucho el trabajo que se hace, pero no creo en las asociaciones, coartan, limitan y no dejan espacio a los individuos”. És a dir: “Soy cocinero oficial de un movimiento que promueve, entre otras cosas, la horizontalidad, la vertebración y los movimientos sociales vinculados al alimento, pero no creo en el asociacionismo”. Es veu que només en les marques i en els eslògans. Aguanta l’haca! Aquesta, al llom, per ase, amb perdó.
Aquesta, a les orelles, per inútils: Arsheed és un xic que treballa amb nosaltres des de fa un any, és demandant d’asil amb targeta roja de provisionalitat de permís de treball i de residència. Aquest limbe es renova cada sis mesos i diguem que fa de salconduit mentre es resol la seua situació, fins que notifiquen l’afectat si té dret a l’asil o no. A tota la gent que li caducava aquesta targeta en el temps en què ha estat vigent l’estat d’alarma li l’han renovada automàticament. Una mica de seny i coneixement està bé. Però què ha passat després? Doncs des que hem tornat a la suposada nova normalitat no donen cites per a renovar; es veu que estan saturats. Si no la renoves, no tens permís de treball; si no tens permís de treball, no pots tindre contracte; si no tens contracte, les empreses t’han de liquidar la quitança i t’han de tirar al carrer sota amenaça de multa d’entre 10.001 i 100.000 moniatos. Una persona amb treball, integrada, en major o menor mesura, però amb possibilitats, i una empresa que es queda sense treballador i, a més a més, ha de fer front a la despesa d’assessoria i de la nòmina final, sense que cap de les dues parts vulga anar cap allà. I crides per telèfon i t’ix una maquineta, que faries xixines si t’hi deixaren arrimar. Molt hàbils, la veritat.
Estic cansat, no tinc ganes que em vinga ningú a explicar com he de viure, com he de vendre la meua moto o quines paraules he de posar davant de “moto” perquè aquesta duplique el seu valor i a més siga ràpidament trobada
Aquesta al cap que, per al que el gasten alguns… Uns amics es compren una casa ací a prop de la nostra, enfront, a l’altra banda de barranc. La casa està mig assolada, fa trenta anys que no hi viu ningú. Ells, en la seua santa ingenuïtat, presenten un projecte a l’Ajuntament per a restaurar-la, sense ampliar volumetria, emprant materials respectuosos per a integrar-la al paisatge com està, explicant la seua voluntat de treballar les terres del voltant. A més, es dona la circumstància que és la darrera casa abans de la malesa, abans del bosc, faria de tallafoc. Per si no resultara prou interessant, els parlen que volen arreglar el forn per a emprendre una activitat de fleca artesana. Volen viure al camp i no demanen cap servei, ells s’ho faran seguint els criteris que els marque la llei. Vés al secretari, parla amb l’ADL, busca l’agutzil, explica-li a l’alcaldessa… Res, no hi ha res a fer: “No urbanitzable d’especial protecció paisatgística i ecològica”. Que millor que caiga i que qualsevol es face una altra caseta de fusta al Regall o enmig d’un bancal d’oliveres. Ja poden fer campanyes contra el despoblament rural i per a atraure població jove i dinàmica. Lleis fetes per buròcrates oficinistes que mai han trepitjat el territori que legislen. En vols més? Para el cabàs.
Aquesta, a les cames, a veure si espavilen, que ja és hora. Estic cansat, no tinc ganes que em vinga ningú a explicar com he de viure, com he de vendre la meua moto o quines paraules he de posar davant de “moto” perquè aquesta duplique el seu valor i a més siga ràpidament trobada. Gràcies, moltes gràcies pel vostre interés, per la vostra capacitat per posicionar-me, per la vostra habilitat en visibilitzar-me, per la vostra enginyeria per a fer-me trending, però de moment no cal. En som molts que no som cools, que no sabem surfejar cap cresta d’ona i inesperadament vivim, projectem i som avantguarda de la que es mulla. No cal que ens expliquen que els negocis tenen un target o que cal que tinguen una “missió”, perquè si no tinguérem un objectiu i un projecte ens n’aniríem a una taulellera, amb tot el respecte, perquè per a viure alienats triaríem fer-ho en horari laboral i tindre, almenys, el futbol o els esmorzars de la bicicleta com a via d’escapament. Per favor, somieu, pessigueu-vos i torneu a la consciència, treballeu amb ganes per a assolir objectius, no per arribar al divendres.
Hi ha molta gent patint, clar que sí, però us assegure que hi ha altres maneres de viure. La majoria mai ho podrà comprendre perquè mai deixarà entrar res nou dins del seu món, mai deixarà cap finestra oberta per on puga entrar Peter o alguna despistada oreneta
Jo no sé quant tinc de marxista, però sí que diré que en conec ben poquets que sense treballar coneguen gaire què és la dignitat. Crec en l’esforç, en la lluita i en la capacitat de les persones per a viure del seu treball. Ara és moment de canvis. Molta gent sospesa la possibilitat de saltar, altres ja ho han fet, i també de la gent que estem al camp depén que puguen comprendre on han anat a parar. Urbanites delerosos de canvis, urbanites que viuen al camp però encara no se n’han adonat, uns que volen però no poden, altres que poden però no volen; els que volen i poden però no en saben i en estar acostumats a fer sempre les coses tan ben assegurades no s’atreveixen a fer el pas. Els que viuen al camp per a no vore ningú, els que van marxar al camp per a començar una vida en comunitat i han renyit amb tots i viuen amb el gos. Els de les alqueries que no fan més que cuidar gats per a no trobar-se sols i donar un sentit a la seua existència. Els okupes que somien i pugen, els que s’estavellen i baixen, la gent que crea, els que us passeu la vida responent i intentant evitar el que, de moment, és inevitable. És difícil d’explicar, però amb aquestes diferències, amb la quantitat de singularitats que determinen les nostres vides, jo em sent part de la vostra comunitat, dels lectors i treballadors de la Directa. I, si us serveix d’alguna cosa, us diré que vosaltres formeu part de la meua. No esteu sols i per molt que us parega impossible heu de saber que ací darrere, a la rereguarda, en som molts dels vostres i potser alguna vegada caldrà que us retireu una mica de la primera línia, que aneu un poc cap al silenci i ens trobeu. Hi ha molta gent patint, clar que sí, però us assegure que hi ha altres maneres de viure. La majoria mai ho podrà comprendre perquè mai deixarà entrar res nou dins del seu món, mai deixarà cap finestra oberta per on puga entrar Peter o alguna despistada oreneta. Hi serem, sempre paral·lels, sempre separats i, això sí, tingueu-ho clar, els que estem lluny no som nosaltres.
En aquestes situacions és quan es veuen les fortaleses de les xarxes, de les teles que ens entrellacen i ens sostenen, i nosaltres no podem més que agrair a la vida i als éssers del nostre entorn que ens hagen modelat així, amb necessitat de mans i amb capacitat de muscle. Hem tingut sort, per descomptat, de nàixer ací, però crec que, a hores d’ara, tothom sap que ací, al camp, al fang, a la pols, a la pedra i als espais oberts, hi ha lloc. Que queixar-se ja no val, que ho podia fer Pedrolo perquè ell, almenys, escrivia mentre gemegava i ganyolava i, de mica en mica, mentre s’omplia la pica, no s’estava allà abovat adorant-la, sinó que amb el perpal i l’aixada estreta n’esculpia una altra per a seguir tenint lloc quan s’omplira de somnis la primera. Ja ens vorem, jo seguiré equivocant-me i sempre per fer-ne massa, mai per no haver-me decidit a fer el pas. Ja se sap, “el que entropessa i no cau, avança!”
