Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Abusos, maltractaments, paternitat i justícia

Marisa Fernández Gálvez, membre de l'associació Dones Juristes, posa de manifest que la perspectiva de gènere no guia l'acció dels tribunals de l'Estat espanyol i analitza, arran del cas #MariaNoEstasSola, el pòsit patriarcal de la justícia. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la 'Directa' posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Ruth Molas

Estem vivint un moment històric, milions de dones surten al carrer per dir que no consenten que es vulnerin els seus cossos ni que les seves veus siguin qüestionades ni silenciades, però la indignació feminista no ha traspassat els murs del rígid món judicial.

El nostre marc legal és garantista amb els drets de les dones, però es queda aquí, es tracta d’una igualtat formal travessada per la cultura de la discriminació

Aplicar la perspectiva de gènere forma part del nostre ordenament jurídic, és a dir, és una norma vinculant per a tots els jutjats i tribunals. L’Estat espanyol ha signat la CEDAW, Convenció sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació sobre la Dona (NU 1979), considerada l’instrument jurídic internacional més important en la lluita contra la discriminació de les dones, i el Conveni del Consell d’Europa sobre la prevenció i lluita contra la violència sobre la dona i la violència domèstica, l’anomenat Conveni d’Istanbul (2011). El nostre marc legal és garantista amb els drets de les dones, però es queda aquí, es tracta d’una igualtat formal travessada per la cultura de la discriminació. A tall d’exemple, la igualtat salarial està consagrada en nombroses lleis però la bretxa salarial és gegantina: l’any 2018 la bretxa salarial a Catalunya va ser d’un 23,4%.

Dia a dia, la justícia patriarcal colpeja la igualtat; els estereotips sobre les dones evidencien un gran dèficit en formació de gènere i un alarmant desconeixement del Dret. Els prejudicis i els estereotips de gènere distorsionen la justícia i n’afecten l’accés de les dones i la seva credibilitat. La formació especialitzada i permanent de tots i de totes les operadores jurídiques és indispensable per garantir la tutela judicial de les dones.

Les falses creences i la manca de credibilitat de les dones són formes de violència institucional. La construcció cultural de la tolerància i la negació de les violències contra les dones i les nenes és tan potent i està tan arrelada que pot crear monstres jurídics i personals, com les recents resolucions del jutjat de Vielha, que no ha admès els informes psicològics de l’Uruguai en el cas #MariaNoEstasSola, informes que aprecien que la nena ha patit abusos sexuals per part del pare.

La indiferència i la ceguesa al gènere s’ometen amb l’excusa que el pare no ha estat condemnat i que, per tant, és innocent. Com és possible aquest despropòsit? Amb aquests informes caldria, si més no, protegir la nena però en lloc de protegir-la, s’enalteix la paternitat i es castiga la mare i la nena, tot això envernissat per un presumpte interès de la menor. Una de les resolucions afirma que la nena està patint una situació de tensió insostenible perquè la mare es nega a realitzar l’entrega de la menor, és a dir, la pressió i la tensió són produïdes per la mare, quan el sentit comú ens diu que la tensió de la nena la provoca haver de tornar a viure amb el pare, amb qui no manté relació des de fa quatre anys, a qui no vol veure i sobre el qual apunten fundades sospites d’abusos sexuals. És un cas paradigmàtic de la justícia patriarcal, de com les dones passen de víctimes a culpables.

En el cas #MariaNoEstasSola la presumpció d’innocència empara que el pare no sigui condemnat per abusos sexuals però no contempla que, a tall de premi, li atorguin la guarda i custòdia de la filla

La crueltat i el despropòsit són manifestos. La presumpció d’innocència empara que el pare no sigui condemnat per abusos sexuals però no contempla que, a tall de premi, li atorguin la guarda i custòdia de la filla. Tanmateix, provocar tant de dolor, no és una exclusiva del jutjat de Vielha; el 2018 el Tribunal Suprem va reconèixer la responsabilitat de l’estat en l’assassinat de la filla d’Ángela González, executada pel pare en un règim de visites sense supervisió, després que la mare interposés 51 denúncies amb una súplica: que no permetessin el pare quedar-se sol amb la nena.

La responsabilitat de l’estat implica pagar una indemnització a la mare, res més, i malauradament ningú compensarà a Ángela de l’assassinat de la seva filla, Andrea. Aquest estiu, un pare ha matat el seu fill a Múrcia durant el règim de visites. La mare havia demanat una ordre de protecció per al fill i l’avaluació policial dels riscos aconsellava la suspensió de les visites. El mes d’abril un pare va matar el seu fill a Terol, durant el règim de visites; el setembre de 2018, dues nenes de 3 i 6 anys van ser assassinades pel pare, també durant les visites… En portem 30 en sis anys. És la forma més extrema de maltractament contra les dones, però sembla que el pes de la paternitat és superior al de la protecció dels nens i nenes.

En tots els casos, els jutjats havien denegat la protecció sol·licitada per la mare. L’estereotip infame que les dones instrumentalitzen el sistema judicial per aconseguir avantatges processals segueix viu, es banalitza la violència i preval el dret del pare a relacionar-se amb els seus fills i filles. Front l’arrelament masclista exigim mesures concretes a les institucions i autoritats polítiques i judicials, mesures urgents, reals i amb dotació de recursos per a la protecció de les nenes i els nens. Hem d’aturar aquest sagnat.

Articles relacionats