El zoo de Barcelona, avui

L'autora, presidenta de DEPANA, fa una anàlisi pluridimensional dels elements relacionats amb el parc zoològic
Marta Gumà 10/05/2016

La frustració de l’activitat natural de l’animal seria la pitjor forma de crueltat” Aldous Huxley, 1972

Lluny d’encetar un debat sobre la conveniència de tenir o no zoològics o fins i tot de parlar de si ens agraden o no, és important atenir-se a la realitat dels fets que ens presenten els zoos com quelcom molt proper a tots els ciutadans i especialment als més petits que senten una atracció gairebé innata pels animals. Dit això, es fa necessari conèixer algunes dades i escampar algunes reflexions que ens ajudin a tenir una visió crítica i constructiva sobre el present i el futur del zoo. Una societat sensible als problemes mediambientals i ben informada és la que després podrà exigir a les institucions públiques que el zoològic compleixi les seves funcions alhora que dispensa un tracte ètic als animals.

Segons les darreres dades publicades al seu web (2014), el Parc zoològic de Barcelona allotja en 13,5 hectàrees 2.200 exemplars de més de 315 espècies de fauna i rep cada any més d’un milió de visitants. El que no ens expliquen són les condicions de vida de tots els animals que romanen a les seves instal·lacions i si es compleixen els requisits de manteniment en captivitat que, d’alguna manera puguin garantir el seu benestar. Tampoc no ens diuen exactament quantes de les espècies presents al zoo estan en perill d’extinció i també desconeixem el nombre d’animals que emmalalteixen, quines en són les causes i quantes morts es produeixen a l’any, per exemple. Per tant es plantegen massa interrogants sobre qüestions que afecten molts animals que a part de pertànyer a espècies de la biodiversitat del planeta són éssers sensibles i sintients tal com els defineix l’article 13 del Tractat de Lisboa del 2007, text legal que els hi atorga personalitat jurídica arreu de la Unió Europea. A més en un centre com aquest, de titularitat pública municipal, la transparència sempre ha de reeixir en la seva gestió.

També desconeixem el nombre d’animals que emmalalteixen, quines en són les causes i quantes morts es produeixen a l’any

La sensació que hom pot tenir quan acaba la seva visita al Zoo de Barcelona és que no han passat els anys des de la seva infantesa, donat que moltes de les instal·lacions es mantenen més o menys iguals, la qual cosa es tradueix en un malestar manifest per molts dels animals que l’expressen amb passejos constants amunt i avall de la gàbia, com és el cas de molts felins, i que no és altra cosa que un símptoma clar de trastorns psicològics. També podem observar, en molts casos “l’avorriment” que presenten els animals doncs no hem d’oblidar, que en llibertat passen la major part de les hores del dia cercant aliment. Tanmateix altres animals com determinats primats, aus o els hipopòtams han millorat substancialment quant a les seves instal·lacions.

La cartelleria és poc engrescadora pel visitant i és habitual veure com aquest acostuma a colpejar els vidres de les instal·lacions provocant algun canvi de postura en els animals i aconseguir així una estona d’entreteniment. I això és radicalment el que no ha de justificar la raó de ser d’un zoològic del segle XXI.

A tal efecte ja l’any 1999 la Unió Europea va promulgar la Directiva 1999/22/CE relativa al manteniment d’animals salvatges als parcs zoològics. Aquesta Directiva adopta normes mínimes sobre el manteniment i la cura que s’ha de donar als animals en els zoològics amb l’objectiu de potenciar el paper dels parcs zoològics en la conservació de la biodiversitat. D’aquesta manera Europa vol acabar amb aquells centres que lluny de voler i poder assolir aquest objectiu només responen a finalitats lucratives mitjançant la mera exhibició d’animals. En un primer moment aquesta Directiva va néixer fruit de la creixent preocupació pel benestar animal a Europa, però donat que la UE no té competència legislativa en aquesta matèria es va limitar a regular altres aspectes que, tot i ser molt importants, no tenen per què redundar en un augment del benestar animal. Val a dir que a Europa hem tardat força anys més que els EUA en adonar-nos que cal tenir els animals en unes condicions de manteniment en captivitat que van més enllà del mer acompliment de les normes higièniques i sanitàries.

Europa hem tardat força anys més que els EUA en adonar-nos que cal tenir els animals en unes condicions que van més enllà del mer acompliment de les normes higièniques i sanitàries

L’Estat Espanyol va transposar aquesta directiva en forma de llei al país, tard i denotant poc interès amb un text que no era més proteccionista pels animals. Altra mostra d’aquesta manca de preocupació real per l’estat dels zoològics espanyols va ser la vulneració sistemàtica per part Ministeri de Medi Ambient d’aquesta normativa legal fins que una queixa interposada a la Comissió Europea per part de la plataforma INFOZOOS, de la qual DEPANA en formava part, va obligar a Espanya “a fer els deures”. A partir d’aquell moment es va instar a les Comunitats Autònomes a fer algunes inspeccions que no van tampoc representar un canvi substancial en el panorama dels zoos del nostre país, que inclou el de Barcelona.

En aquest context podem afirmar que, actualment, els pilars on se sustenten l’existència dels zoològics són la conservació de les espècies, la recerca científica i l’educació ambiental. Repassem doncs, aquests aspectes en el zoo de la nostra ciutat.

El Zoo de Barcelona compta amb molts més projectes de conservació “ex situ” (significa conservar els animals en el mateix recinte del parc mitjançant la cria en captivitat) que “in situ” (protegir les espècies en el seu ecosistema originari). Això significa que malgrat que es dediquin enormes esforços en afavorir la reproducció dels animals si aquests no poden ser reintroduïts en el medi natural, ens trobem davant una gran reserva d’animals que neixen, creixen, es reprodueixen (no sempre) i moren en captivitat. I tot i que es compta amb un important banc de teixits de molts animals, pot semblar insuficient la tasca del nostre zoo per a la conservació anomenada “in situ”, si sempre basen els seus èxits en la reintroducció de la gasela Dorca (una espècie originària del nord d’Àfrica). Durant anys s’han trobat a faltar més sinergies i col·laboracions amb els centres de recuperació de fauna autòctona (la del nostre país) així com amb les diverses ONG tant conservacionistes com defensores dels animals. No obstant podem dir que darrerament el consistori barceloní ha creat una comissió multidisciplinària i força heterogènia que te com a objectiu definir el nou model de zoològic. DEPANA i altres associacions en són membres.

Tot i que es compta amb un important banc de teixits de molts animals, pot semblar insuficient la tasca del nostre zoo per a la conservació anomenada “in situ”

Un altre aspecte clau en la conservació de les espècies és treballar pel benestar dels animals. L’etologia, que és la ciència sobre el comportament animal, ha avançat molt en els darrers anys i les associacions científiques de zoològics promouen protocols sobre programes anomenats d’enriquiment ambiental, comportamental, etc. per afavorir les pautes de comportament natural dels animals, la seva adaptació a la captivitat i el seu benestar. Com podem si no ni tan sols imaginar la reintroducció a la natura d’individus que no estiguin en les millors condicions? Tot i així ara el tema de l’èxit de la reintroducció continua sent una quimera inabastable en la majoria de mamífers (primats, felins, elefants, ossos...etc.). És per això que es podria qüestionar que el zoo de Barcelona tingui tantes espècies d’aquest tipus de fauna en la seva “col·lecció”, com ells l’anomenen. I també és de lamentar que molts dels seus animals no gaudeixin d’un nivell òptim de benestar. De forma inaudita sembla que una pràctica anomenada “culling”, que consisteix en el sacrifici sistemàtic dels animals “excedents”, està dictada també per una d’aquestes associacions, l’EAZA (Associació Europea de Zoos i Aquaris). El tema va esclatar el 2014, quan el zoo de Copenhaguen va matar i esquarterar públicament una girafa de 2 anys per evitar la consanguinitat si en un futur s’aparellava amb altres girafes. L'única cosa decent que varen fer va ser donar les restes de la girafa als lleons. Tot plegat força aberrant perquè si els animals crien en excés o no resulten interessants genèticament hi ha altres maneres de “gestionar-ho”. Segons dades publicades per l’EAZA el 2014 els zoos membres d’aquesta associació sacrifiquen aproximadament uns 2000 animals sans anualment. Això és moralment i èticament inacceptable.

I el zoo de Barcelona no és aliè a aquestes pràctiques doncs el desembre del 2015 va fer pública la notícia del sacrifici d’un antílop asiàtic, Boselaphus tragocamelus, per manca d’espai i de medis a les instal·lacions. Es tractava d’un nounat completament sa. DEPANA i l’associació Libera ho hem denunciat enguany davant la Generalitat de Catalunya, per considerar que es va donar mort intencionada i injustificada a aquest animal, vulnerant així la Llei de parcs zoològics (31/2003).

Cal apostar per reduir el nombre d’espècies, prioritzant la fauna autòctona. Es podrien redistribuir els pressupostos previstos per l’ampliació de determinades instal·lacions i l’adquisició de nous exemplars, redirigint-los a l’acollida i rehabilitació d’exemplars de la nostra fauna que sovint saturen els centres de recuperació catalans i més en aquesta època de crisi i de retallades. Actuant així, també en el plànol educatiu s’afavoriria un major coneixement dels animals que poblen casa nostra, que són molts i també n’hi ha molts d’amenaçats. Resulta paradoxal que els nostres infants i joves reconeguin perfectament la majoria d’animals de molts continents i en canvi no siguin capaços de conèixer el nom de més d’un o dos ocells de la nostra fauna. En això també ens guanyen els nord americans, que ja de petits aprenen quins són tots els animals que poblen el seu país comencant pels ocells dels seus jardins.

Resulta paradoxal que els nostres infants no siguin capaços de conèixer el nom de més d’un o dos ocells de la nostra fauna

La visita a un zoològic, com el de Barcelona, es mostra clarament ineficient com a eina per augmentar la consciència sobre la problemàtica de la pèrdua de biodiversitat. No és més efectiva per fomentar la sensibilitat de les persones que el fet de veure un documental de natura o llegir revistes naturalistes. Tan sols és més atraient per la fascinació que suposa tenir els animals tan a prop, però res més. I aquesta experiència és similar si visites un santuari d’animals. El ritme d’extinció d’espècies i de pèrdua d’hàbitats no ha deixat d’accelerar-se per més zoològics que es mantinguin.

Un aspecte molt positiu a destacar en el camp de la recerca científica és el programa de beques del zoo de Barcelona. Mirant el seu web, però, veiem que en els darrers anys l’apartat de subvencions és buit. Això ens fa pensar en un dels mals endèmics del nostre país quant a la manca crònica de dotació de recursos econòmics necessaris per a l’anomenada I+D (investigació més desenvolupament). Es podria dir, doncs, que el zoo de Barcelona encara te molta feina per fer i esperem que la faci acuradament, recordant sempre que el més important és garantir el benestar dels animals.
 

Marta Gumà Bondia és presidenta de DEPANA, Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural.

Les Gallinetes Dissidents són un parell de ments inquietes amb molts amics experts en animals no humans. Amb aquesta sèrie d'articles pretenen donar veu a la defensa animal.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades