Els aeroports són no-llocs tristos (hi ha qualque no-lloc alegre?). Mentre escric això estic asseguda a la porta B52 de l’aeroport de Barcelona i veig un munter de gent passar que carreguen o arrosseguen maletes i cotxets. Per ventura ja s’han gastat els quinze euros reglamentaris per berenar un entrepà i un cafè. Aquí tot té un caràcter temporal, momentani, i practicar la indiferència característica dels no-llocs és com arrossegar una maleta pesada. No vull ser indiferent, no m’agrada la sensació de fer veure que tot m’és igual i que podria ser aquí com podria ser a un altre lloc. Som aquí perquè m’ho puc permetre, perquè tenc el privilegi de poder agafar un avió i travessar el bassiot.
Aquesta vegada me’n vaig a Mallorca mentre que la presidenta Prohens s’ha donat la mà amb molta alegria amb la ultradreta i ha aprovat un acord per tancar els pressupostos de les Illes. L’acord inclou la previsible derogació de la llei de memòria democràtica i que el castellà passi a ser la llengua vehicular a l’educació. El català tampoc serà requisit indispensable a la funció pública i, per primera vegada, també podrà afectar el professorat: docents que no sàpiguen català podran impartir classes a l’escola pública.
El català tampoc serà requisit indispensable a la funció pública i, per primera vegada, també podrà afectar el professorat: docents que no sàpiguen català podran impartir classes a l’escola pública
Ja que s’hi posaven, han rebutjat el Pacte Verd europeu, han aprovat la retirada de subvencions a patronats i sindicats i tampoc no acolliran menors no acompanyats ni construiran més centres d’acollida. Unes mesures que Prohens va anunciar damunt un faristol amb la frase “Orgull de ser d’aquí”. Però contra els d’aquí i amb els feixistes de la mà, Margalideta, que això sembla que no te’n recordes de dir-ho.
Tot això em regira l’estómac i l’ànima, però m’aferr a tot el viscut ahir: milers de persones al meu barri de la península per dir no al racisme i al feixisme. Suor i passades de pena pròpies de fer una cursa a 28 o 29 graus a banda, allò que vàrem respirar ahir va ser alegria, vida i comunitat. Ni les dues senyores amb més banderes espanyoles per centímetre quadrat a l’avinguda de Madrid, ni els nazis que desplegaren una pancarta a Rambla Badal, varen aconseguir embrutar la fita col·lectiva que va suposar l’organització de la primera Cursa Antiracista a la ciutat. El seu esport és l’odi, el nostre, estar plegades. I això segurament els horroritza perquè saben, com sabem nosaltres, que és el millor antídot contra el verí que intenten injectar dia sí dia també als carrers i a les places, a les escoles i als instituts, als gimnasos i als camps de futbol.
El seu esport és l’odi, el nostre, estar plegades. I això segurament els horroritza perquè saben, com sabem nosaltres, que és el millor antídot contra el verí que intenten injectar dia sí dia també als carrers
Avui, a l’aeroport, m’hi he trobat un amic. I m’he posat contenta perquè ha romput la sensació de no-lloc amb la seva sola presència. M’ha recordat que a vegades podem estar totes soles, però que una abraçada i una agafada de mà mentre esperes poder arribar al teu seient de l’avió poden reconfortar pensaments tristos i derrotistes. Ahir, a Sants, vaig sentir que formava part d’una cosa molt més gran, d’un moviment que demostra que podem estar enfadades i assenyalar allò que ens fa mal i ens fa pitjors com a societat, però que alhora podem revertir si prenem la decisió de fer-ho juntes. I no com una proclama naïf o infantil, fins i tot innocent, sinó com una veritat ferma i decidida per arribar a una meta col·lectiva. N’hi haurà que arribaran abans, n’hi haurà que arribarem després, però ens acabarem trobant allà mateix, al final d’un camí. I després ens podem menjar uns pollastres a l’ast i unes croquetes a un pati ple de plantes que s’enfilen per les parets, per exemple.
