“Prevenir per protegir”, per davant de “separar per protegir”, és la fórmula que reivindicava en el seu darrer informe d’infància la Sindicatura de Greuges de Catalunya, i és la base del replantejament del sistema de protecció de menors que el Govern preveu desplegar amb la Direcció General de Prevenció i Protecció a la Infància i l’Adolescència (DGPPIA), que avui s’aprova a través d’un decret. El govern fa passar a la història, així, la sigla de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, la DGAIA. Cau, o muta, després d’anys d’acumular alertes i crítiques, tant per la gestió i la falta de control dels recursos –en un sistema de protecció altament externalitzat–, com pels criteris de retirada de les tuteles i les condicions de l’atenció a les criatures i adolescents un cop institucionalitzades.
La reformulació de la DGAIA presentada per la consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, fa una setmana, parteix dels canvis reclamats per organitzacions i expertes en protecció a la infància, i un dels propòsits centrals damunt la taula és “millorar les garanties legals” en el procés de desemparament.
Sílvia Giménez-Salinas, degana emèrita de l’ICAB, problematitza que la resolució de desemparament sigui administrativa, en lloc d’una decisió judicial, malgrat “afectar drets fonamentals”
L’advocada Sílvia Giménez-Salinas, degana emèrita del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) i copresidenta del seu Observatori dels Drets de les Persones, problematitza que la resolució de desemparament sigui administrativa, en lloc d’una decisió judicial, malgrat “afectar drets fonamentals, com és el dret de l’infant a viure en família”. “Hauria de ser presa amb totes les garanties jurídiques”, reclama la lletrada, i especifica: “en un procés en què les parts coneixen què està passant, poden aportar proves i s’arriba a la conclusió que l’internament de la criatura en un centre és l’últim recurs”.
Si bé aquest canvi, lligat a modificar la llei 1/1996 de protecció jurídica del menor, depèn del Congrés dels Diputats estatal, en el mentrestant, a Catalunya, Giménez-Salinas considera que una bona fórmula és crear una comissió “aliena a l’administració”, formada per diverses persones que, “des del punt de vista jurídic, digui si la proposta de l’equip tècnic de serveis socials s’acomoda a una situació de desemparament o no; és a dir, si calen encara mesures de prevenció dins de la família mateix”, detalla. La lletrada insisteix que no es pot perdre de vista que és prioritari “preservar que el nen o nena mantingui vincles d’aferrament segurs”.
Manca d’informació a les famílies
De les condicions actuals, l’advocada Tamara Fernández, especialitzada en infància i col·laboradora socio-jurídica de col·lectius de dones migrades, en denuncia el poc temps: per al·legar davant la declaració de desemparament, les famílies tenen deu dies, i disposen de màxim dos mesos per presentar una demanda al jutjat. També, remarca una greu manca d’informació a les famílies i considera bàsic “garantir-los una advocada des del principi del procediment, amb coneixement en la matèria, i que no sigui posada directament per la mateixa administració”.
“Molts cops, les famílies es troben en un estat emocional desbordat arran de la retirada i, a més, desconeixen que tenen dret a accedir a l’expedient dels serveis socials”, explica l’advocada Tamara Fernández
“Molts cops, les famílies es troben en un estat emocional desbordat arran de la retirada i, a més, desconeixen que tenen dret a accedir a l’expedient dels serveis socials. Quan compten amb el suport per accedir-hi i demanen una còpia, el que és habitual és trobar reticències per part de l’administració, i que els cobrin cada una de les fotocòpies dels informes que conformen l’expedient”, relata Fernández.
Per reformar el procés de desemparament, que el Departament de Martínez Bravo ha avançat que passarà a ser una decisió col·legiada, en una comissió interdisciplinària, i amb suport de mediació, el Centre d’Estudis Jurídics del Departament de Justícia de la Generalitat està elaborant un estudi sobre les pràctiques internacionals referents. D’aquí a dos mesos, es preveu conèixer un pla amb les mesures concretes de modificació.
El desemparament passarà a ser una decisió col·legiada, en una comissió interdisciplinària, i amb suport de mediació, segons va avançar Drets Socials
Hi hauran participat el personal tècnic de la nova direcció general, els EAIA [equips d’atenció a la infància i l’adolescència, a càrrec del seguiment dels casos identificats de desemparament i risc] i expertes clau, va explicar la consellera de Drets Socials, entre les quals, de la Sindicatura de Greuges i del Consell de l’Advocacia de Catalunya. Per l’advocada Tamara Fernández, el procés de reforma hauria de comptar també amb “veus directes” de famílies afectades per retirades de tutela.
Negligències a prevenir, la majoria dels casos
L’estudi sobre infància de la Sindicatura de Greuges, amb dades del 2023, assenyala que més de la meitat dels infants amb declaració de desemparament (55,7%, sense incloure adolescents migrats sense referents adults) han patit una negligència que “possiblement es podria haver previngut amb més acompanyament a la família”.
“Es tracta d’imprudències en la criança que els equips de serveis socials poden considerar que no són esmenables, però la consideració de negligència té una part amb molta subjectivitat”, planteja Fernández, i ho exemplifica: “Deixar el germà gran a càrrec del petit pot ser una pauta cultural molt establerta i normalitzada, però hi ha qui ho pot veure com una situació d’abandonament”.
L’advocada considera que, fins ara, hi ha ocasions en què l’opció de retirar l’infant del nucli familiar, més que “amb l’interès superior del menor”, té a veure amb evitar “la responsabilitat que pugui recaure en l’Administració per no haver evitat una potencial situació de violència que vagi a més”.
La Sindicatura de Greuges assenyala que més de la meitat dels infants amb declaració de desemparament han patit una negligència que “possiblement es podria haver previngut”
Si bé Giménez-Salinas reconeix que moltes vegades hi ha “una línia fina entre el maltractament i la negligència”, coincideix en el fet que la declaració de desemparament ha de ser pels casos “evidents i clars”, que són “un tant per cent baix del total”, insisteix. “La retirada del nucli familiar en els casos greus, si hi ha abús sexual o maltractament físic, ningú la discuteix. Però en les famílies intervingudes pels serveis socials en què la conclusió és que manquen habilitats parentals o possibilitat de mantenir una criança digna, s’ha d’escollir el mal menor, i facilitar els instruments a les famílies per millorar-ho”, remarca.
Seguint la informació recollida per la Sindicatura, la negligència es produeix quan les necessitats bàsiques de l’infant o adolescent no són ateses per cap de les adultes amb qui conviu. Es tracta sovint de casos en què manca tenir cura de l’alimentació, la roba d’abric i el seguiment o tractament mèdic, en què no hi ha horaris i ritmes i l’infant o adolescent passa hores sense atenció protectora o educativa, o se l’exposa a situacions que posen en perill la seva integritat física. Aquest tipus de situacions són les que afecten quasi un terç (32,6% ) d’infants tutelats a Catalunya.
Giménez-Salinas reconeix que moltes vegades hi ha “una línia fina entre el maltractament i la negligència”, però coincideix en el fet que la declaració de desemparament ha de ser pels casos “evidents”, que són els minoritaris
Les situacions persistents de risc greu, que afecten el 13,5% dels infants tutelats, fan referència a circumstàncies en què el desenvolupament i el benestar de les menors es veuen limitats, i no han pogut reduir-se amb la intervenció dels serveis socials.
“Deixar una nena de quatre anys sola a les nits, per exemple, és una negligència; se la posa en perill. Però en lloc de buscar un recurs alternatiu laboral a la dona que ho fa, trobem que la decisió és declarar el desemparament de la nena. Els recursos s’han de posar a protegir la família, que és la protecció del menor, no es pot separar”, defensa Giménez-Salinas.
Ho subratlla també davant de casos de violència masclista, en què s’ha trobat que equips socials consideren que la mare “no fa prou” per protegir les criatures i desencadena una declaració de desemparament de la menor. “La pressió cap a la mare és ‘denuncia i que l’agressor surti de casa teva’. Com si fos fàcil aconseguir una sentència i una ordre d’allunyament, i com si fos fàcil denunciar el pare dels fills i, potser, quedar-se sense sosteniment econòmic. Aquesta exigència pot generar una retirada”, coincideix a denunciar, també, Tamara Fernández.
“La pressió cap a la mare és ‘denuncia i que l’agressor surti de casa teva’. Com si fos fàcil. Aquesta exigència pot generar una retirada”, denuncia l’advocada Fernández
Seguint les dades recollides per la Sindicatura de Greuges, les situacions de desemparament relacionades amb la drogodependència o la salut mental dels progenitors afecten el 13% d’infants i adolescents tutelades; l’abandonament emocional, el 9%; els maltractaments físics i psíquics, quasi el 8%; el maltractament prenatal, s’acosta al 3%, i els abusos sexuals, l’1,0 %. També un 1% de menors sota tutela o amb guarda per part de l’Administració ho estan perquè ho han sol·licitat els progenitors, per dificultats personals o per renúncia hospitalària.
Només un 20% de retorns
Tot i que, ja abans de la “refundació”, l’objectiu principal del sistema de protecció ha de ser garantir que l’infant o l’adolescent en situació de desemparament pugui restaurar el vincle i tornar al nucli familiar d’origen, a la pràctica, fins ara, només passa en dos de cada deu dels infants i adolescents en acolliment residencial. Martínez Bravo, en la roda de premsa de presentació de la DGPPIA, va afirmar, de fet, que “no s’han destinat prou recursos per la prevenció i per treballar el retorn a la família”.
Per fer efectiu un gir preventiu i també millorar el treball per al retorn, el Govern ha anunciat que preveu incrementar les hores i línies de treball dels equips de serveis socials amb les famílies. Segons va anunciar la consellera, una recent avaluació feta per Ivàlua (Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques) va identificar que el treball dels EAIA ha reduït el risc greu de desemparament en tres de cada deu casos atesos. L’objectiu plantejat és augmentar-ne la capacitat i, per això, el Departament de Drets Socials preveu incrementar amb 243 professionals els EAIA. Són el gruix de les gairebé 300 professionals previstes a la nova direcció general, que s’aniran incorporant en els pròxims dos anys.
Giménez-Salinas reivindica “seguretat jurídica” per les famílies, davant d’intervencions que poden durar anys i anar-se allargant, sense data límit, amb diversos requisits
Giménez-Salinas remarca que l’actuació no ha de ser només una “intervenció controladora”, perquè “provoca resistències, i pot desembocar en la declaració de desemparament del nen o nena”: “Hi ha un indicador de desemparament que és ‘no col·labora’, que vol dir que la família no es presta a l’ajuda que els ofereixen els equips. Però el fet és que hi ha, normalment, un enfrontament amb aquests equips; depèn de si l’equip té una tècnica adequada”, explica l’advocada. Alhora, reivindica “seguretat jurídica” per les famílies, davant d’intervencions que poden durar anys i anar-se allargant, sense data límit, amb diversos requisits.
Fernández es mostra molt crítica amb els requisits establerts a vegades per recuperar la tutela de les filles o fills, com ara accedir a una feina en condicions regulars o a un habitatge amb determinades condicions. “No són canvis inherents a la capacitat de la persona”, perquè parteixen de circumstàncies de “desigualtat estructural”, exposa l’advocada.
Assegura, a partir de l’experiència d’acompanyament a dones migrades, que en els processos de retirada de la tutela hi ha “una estigmatització de la pobresa i una lògica de meritocràcia”: “A la persona afectada se li diu que és la responsable última de resoldre la seva situació per recuperar el seu fill o filla, i no es té en compte què explica la vulnerabilitat en què es troba”, denuncia. Denuncia, a més, que el pla de millora, “les pautes en què se li diu: ‘vostè ha d’aconseguir una feina, una casa i regularitzar-se’ -exemplifica Fernández- poques vegades es comunica a la mare” i s’ha de sol·licitar que se li entregui.
Reparacions pendents
Si bé l’advocada Tamara Fernández observa que són nombrosos els casos de desemparament amb base per judicialitzar la decisió de retirar la tutela i buscar-ne la revocació, són una excepció les famílies que ho fan. “Generalment, és molt difícil, primer, que una família pugui denunciar, perquè majoritàriament estan en situacions de vulnerabilitat i hi ha poques advocades especialitzades en l’àmbit que facin el suport gratuït, i els barems del torn d’ofici són irrisoris per al volum de treball que comporta; i, en segon lloc, també és difícil aconseguir que una sentència judicial reverteixi la situació, perquè està alimentada d’informes tan tècnics, oficials, que semblen una mirada objectiva sobre la situació; no s’hi veu el biaix racista o classista”, explica Fernández.
Fernández reclama que davant “les negligències en la cura de la infància sota tutela de l’Administració” hi hagi també una exigència de reparació per a les menors
No obstant això, hi ha sentències que han ordenat la restitució immediata amb les famílies. Però, “per defecte”, afegeix Fernández, la DGAIA els ha recorregut. “El retorn no es fa efectiu fins que no ho confirma un tribunal en segona instància, cosa que pot allargar-se un any”, detalla.
Lamenta que, un cop desemparada una menor, la reparació no és fàcil. “Quan la mare ha estat desautoritzada, desqualificada; quan l’Estat els ha dit que ho ha fet molt malament, com s’hi revincula el fill o la filla?”, planteja Fernández, que insisteix en la necessitat d’esforços per promoure el retorn i la revinculació. Alhora, reclama que davant “les negligències en la cura de la infància sota tutela de l’Administració”, hi hagi també una exigència de reparació per a les menors.
Evitar una sobreexposició a violències
La Sindicatura de Greuges identifica que, tot i que pot comportar també una millora per l’infant, una primera afectació de la separació del nucli familiar és la possible pèrdua, debilitament o alteració del vincle d’aferrament amb les progenitores o amb una d’elles. “La resiliència és gran i les criatures s’adapten a la situació quan entren a un centre, però a l’adolescència, com que els has trencat els vincles d’aferrament, busquen un sentit de pertinença per tot arreu; un grup on se sentin part, i això ho aprofiten les xarxes d’explotació. És molt difícil no dur a la motxilla un sentiment d’abandonament absolut i busquen pertànyer a algú, ni que aquest algú els faci mal”, exposa Giménez-Salinas.
L’experta en victimologia infantil i adolescent Noemí Pereda remarcava, en una entrevista fa uns mesos a la Directa, que s’ha demostrat que el que protegeix més del risc d’exposició a xarxes d’explotació sexual -una problemàtica identificada fa anys arreu de l’Estat, també a Catalunya-, així com d’altres problemes com ara l’abús de substàncies, és comptar amb una figura adulta “estable, que els doni suport, que els accepti i guiï”.
En els casos de famílies amb més estabilitat econòmica, “només arribarà a saltar una alarma si la situació és de maltractament molt greu”, planteja l’advocada
Per Fernández, enfortir la protecció i prevenir la sobreexposició a violències de la infància més vulnerable va lligat a ampliar els recursos econòmics dedicats a oferir suport a les famílies, de manera que “els diners no siguin un element de vulnerabilitat que afecti la infància”.
“Què comporta la pobresa? Viure molta gent en un pis, estar més nerviosos, estar moltes hores fora de casa treballant, que el germà més gran hagi de cuidar el més petit… Les famílies que tenen una situació econòmica més estable troben altres formes de resoldre algunes situacions”, exposa, i afegeix: “Això no vol dir que no hi hagi nens súper abandonats. Però potser tenen una mútua privada, i el seu pediatre, o un psicòleg, no entra en contacte amb els serveis socials. En aquests casos, només arribarà a saltar una alarma si la situació és de maltractament molt greu”, planteja.
