Bel Olid: "M’interessen les relacions de poder que establim, com ens maltractem i com ens cuidem"

Escriptora i traductora
24/01/2017

L’escriptora Bel Olid (1977) té una veu queer. Neix als marges, però parla de temes nuclears, com les relacions humanes; s’enfonsa en la història brutal dels personatges, però sense perdre la bellesa del llenguatge. I, sobretot, és capaç d’empeltar-se de vides de ficció, al mateix temps que examina l’actualitat o rebat el comentari impertinent d’un tertulià. Traductora, professora i presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, per a Olid, la llengua és la feina i, alhora, l’arma per denunciar situacions d’injustícia com els abusos infantils o la crisi de les persones refugiades. Però és, també, la possibilitat de viure “moments intensos, plaents i emocionants”. Reconeix que escriu sobre allò que vol i ha publicat, entre altres, la novel·la Una terra solitària (Empúries, 2011, Premi Documenta) i els llibres de relats La mala reputació (Proa, 2012, Premi Roc Boronat) i Vents més salvatges (Empúries, 2016). Ens rep al Laboratori de Lletres, on fa classes de creació literària, i s’avé a reflexionar amb nosaltres sobre literatura, llengua i feminisme. “Escric textos breus, però puc parlar molta estona”, ens adverteix, i nosaltres volem saber si ens espera una conversa tan salvatge com alguns dels seus relats.

Fotografies: Freddy Davies

 

Com a traductora que escriu o escriptora que tradueix, quins ponts creuen aquests dos oficis?

Per a mi, traduir és un exercici molt important perquè em permet aprendre a dir el que realment vull dir. El fet de posar-me molts barrets em dóna versatilitat, em puc disfressar d’un altre i intentar adoptar-ne l’aparença superficial, i això m’ajuda a reconèixer què sóc i què no sóc. Quan assages moltes maneres de vestir-te, al final, descobreixes com t’agrada vestir i això t’ajuda a trobar la pròpia veu.
 

Consideres que l’has trobada?

[Fa una pausa i riu]. L’estic buscant i la vaig trobant... M’agrada que no sigui una veu estàtica i que evolucioni, per això treballo per llimar determinats tics. Penso que la veu literària és una mica com la veu humana: quan coneixes una persona als deu, als quinze o als 25 anys saps que és la mateixa tot i que la seva veu canviï.
 

A qui creus que pot captivar la teva veu?

Doncs, no en tinc ni idea! La manera d’escriure i l’estructura dels meus textos són molt convencionals, no faig res innovador, però, en canvi, les temàtiques sí que ho són. Sé que em llegeix gent diferent, tot i que és veritat que potser tinc lectors que busquen històries una mica més subversives i que fugen dels temes més convencionals.
 

“La Bel et pot explicar la cosa més terrible de la manera més bella”, deia l’escriptora Marta Rojals. Què t’agradaria que sentissin les teves lectores en tancar l’última pàgina del llibre?

Tant de bo el que diu la Rojals fos veritat! Als meus lectors, m’agradaria que se’ls mogués alguna cosa, que se sentissin incòmodes d’alguna manera. El pitjor que pot passar és que llegeixin un text meu i no sentin ni fred ni calor, això seria un fracàs. Tot i que no passa res si fracasso.
 

Els teus contes combinen temàtiques i gèneres diversos: n’hi ha de fantàstics, d’epistolars-eròtics, de realistes, d’intriga… Quin procés creatiu amaguen?

"Per a mi, escriure és com follar: la gent s’imagina un home, una dona i un coit, però jo començo a follar quan agafo la mà a algú, quan notem i decidim que passaran coses"

Per a mi, escriure és com follar: la gent s’imagina un home, una dona i un coit, però jo començo a follar quan agafo la mà a algú, quan notem i decidim que passaran coses. I, abans que acabis al llit, si hi acabes, poden passar setmanes, mesos o anys. En l’escriptura, em passa el mateix: tot aquest procés previ d’investigar el personatge i fer-te’n amic ja és escriure. Fins que no conec del tot el personatge no començo a escriure. Llavors, m’assec i escric el conte sencer, no m’aixeco de la taula fins que no l’he acabat, per això no escric novel·les [riu]. Tot i que el que estic escrivint ara és diferent, potser ho acaba sent...
 

Estàs en els preliminars, doncs?

Exacte.
 

Hi penses, en les lectores, quan escrius?

Només des del respecte, procurant que els textos tinguin un mínim de qualitat formal i ortogràfica. Per la resta, penso que, si el text m’interessa a mi, ja interessarà a altra gent perquè els lectors troben els seus textos i els textos troben els seus lectors. No sento pressió per com serà rebut el meu llibre, escric el que vull.


 

Al llarg de la teva trajectòria, has escrit obres per a infants i per a públic adult. Què té de diferent?

És el mateix: en els dos casos escric coses que m’agradaria llegir. Vaig començar a escriure per a nens després de llegir molts llibres als meus fills. I intento escriure històries en què l’adult trobi una certa gràcia i que puguin servir-li de refugi. És veritat que, als llibres infantils, intento crear jocs més lingüístics... i això em ve de la traducció perquè la tradició anglosaxona és bastant més juganera que la nostra... Els personatges infantils que em surten, a més, són bastant gamberros.
 

Entrem a l’univers dels teus relats. A La mala reputació (Proa, 2012), per exemple, evoques relacions personals, d’incomunicació i de dolor, però, sobretot, de sexe. Són els aspectes de la conducta humana que t’interessen més?

A mi, m’interessen les relacions entre les persones i, en concret, les relacions de poder que establim, com ens maltractem i com ens cuidem. Depenent de l’època que tinc, escric més sobre com ens maltractem i, depenent de l’època, sobre com ens cuidem. Per exemple, el sexe que hi ha a La Mala reputació és molt violent i està utilitzat com a arma. En canvi, a Vents més salvatges (Empúries, 2016), el sexe està més vinculat al desig i al descobriment.
 

Parlant de sexe, i també d’amor, la filòsofa Marina Garcés diu que, amb el capitalisme, l’amor no és més lliure sinó més liberalitzat: tenim moltes opcions i massa misèria afectiva. Ho comparteixes?

"D’una banda, hi ha l’amor romàntic de Disney, que predica la fusió total, tot i que en realitat es tracti de submissió; d’altra banda, el poliamor, en què sexe i afecte arriben a ser un bé de consum"

Sí. Jo crec que parlar de sexe i d’amor, avui, és més necessari que mai perquè tenim un merder mental. D’una banda, hi ha l’amor romàntic de Disney, que predica la fusió total, tot i que en realitat es tracti de submissió. Al capitalisme, aquest model li va molt bé perquè podem acabar fent qualsevol cosa per amor, encara que vagi en contra nostre. D’altra banda, hi ha les retòriques liberals, molt lligades a relacions de poliamor, en què el sexe i l’afecte arriben a ser un bé de consum. Davant de tot això, a mi, m’agrada parlar de com ens podem relacionar de manera més humana, menys absolutista, amb més respecte cap a nosaltres mateixes, amb més límits cap als altres i amb més generositat.
 

Els teus relats travessen de ple temes que sovint queden al marge, com l’homosexualitat o la bisexualitat. En altres casos, plantegen les dificultats de les relacions de parella. Creus que és possible estimar-nos millor?

No tinc cap indici per ser optimista. Com llegia l’altre dia, el gest més revolucionari que hi ha és l’amistat. Personalment, en moments de debilitat, em deixo caure sobre una xarxa d’amistat que em recull, em fa lloc i em cuida i, en aquests moments, em sento molt poderosa perquè sé que aquesta xarxa no explotarà la meva debilitat, sinó que em protegirà. L’amistat és un amor molt generós i gratuït: tenim amics perquè volem. La parella, en canvi, la podem tenir per molts altres motius com la pressió social o el costum.


 

Penses que en l’àmbit de l’amistat hi ha més espai per construir relacions no possessives que dins una parella?

Ens ho han ensenyat així. De les nostres parelles, n’acostumem a esperar coses que no esperem dels nostres amics, com l’exclusivitat. Ens han educat per no posar cap límit dins la parella i això és terrible perquè pot afavorir les relacions de maltractament. Em sembla més fàcil, en canvi, establir relacions sanes i posar límits amb un amic o amiga. L’única esperança que podem tenir com a humanitat és crear xarxes d’amistat molt potents i transportar tot el que n’aprenem a les relacions de parella o afectives. Però estem lluny d’aquest punt.
 

Amants, prostitutes, dones maltractades. Les protagonistes dels teus relats són, majoritàriament, femenines. La teva literatura és feminista?

Sí, és clar, com la literatura de la majoria d’escriptors és masclista. Considerar que la literatura feminista és de dones em sembla molt curt de mires. La meva literatura és feminista, blanca i europea perquè jo sóc blanca, europea i feminista. La meva ficció ensenya la meva visió del món i això no vol dir que sigui autobiogràfica, sinó que només podem escriure allò que podem imaginar.
 

El feminisme que tu defenses està molt connectat amb la transformació social.

Ser feminista és reclamar la igualtat entre totes les persones, a diferència del masclisme, que vol que un grup tingui més privilegis. Per a mi, el feminisme blanc que defensa que les dones tinguin els mateixos drets que els homes blancs occidentals no té cap sentit. Jo vull que totes les persones del món tinguem els mateixos drets i les mateixes oportunitats afectives –no dic legals perquè, teòricament, aquestes ja les hauríem de tenir– i això implica una transformació social brutal.


 

Et podem veure sovint debatent a les tertúlies. Ser la quota feminista de certs espais impregnats per discursos dominants pot acabar estigmatitzant els missatges?

Quan vaig a una tertúlia i dic a un home: “Perdona, no m’interrompis”, això en ple segle XXI encara es considera subversiu. Per això crec que hem d’ocupar tots els espais. Estem tan enrere que hem de ser als llocs on no se’ns espera. Hem de fer que els mitjans siguin permeables, però cal que hi siguem de manera rotativa.
 

Ets molt activa a les xarxes socials. Per què poden ser útils?

Jo sóc una activista feminista bastant heavy a la xarxa i això atreu molts trols. La meva estratègia ha estat parlar amb els trols els dies que vull divertir-me, sense intentar convèncer-los; per això quan tinc un mal dia no entro a Twitter. Però les xarxes tenen una cosa meravellosa: creen comunitats de suport.I, amb el feminisme, això és fantàstic. He conegut feministes molt potents i hem creat comunitats com el col·lectiu #Onsónlesdones, que es dedica a recordar als mitjans que ens invisibilitzen i que ha acabat creant vincles més enllà de l’aspecte professional.
 

Ha millorat la situació de les dones als mitjans de comunicació?

Ara mateix, som bastantes a les quals no ens importa gaire l’opinió dels homes. Fins ara, tot el feminisme estava subjugat al que decidissin els homes i, ara, en canvi, estem imposant la nostra agència. Tenim una llei d’igualtat efectiva entre les persones i només estem exigint que es compleixi. Les dones som el 51% de la societat i no necessitem els homes per fer la revolució, tot i que, si s’hi afegeixen, serà fantàstic.
 

Parlem del paper dels homes, doncs. Tu deies en una ocasió que el fet que un home parli en femení genèric no és transformador.

"La convenció de parlar en femení genèric em sembla bé. Però em fa certa gràcia quan ho fan els homes en espais feministes i, en canvi, no ho fan al seu lloc de feina"

La convenció de parlar en femení genèric em sembla bé. Però em fa certa gràcia quan ho fan els homes en espais feministes i, en canvi, no ho fan al seu lloc de feina o en llocs hostils en què desplegar certes actituds no els comporta privilegis, sinó penalitzacions. El que seria transformador de debò és que els homes que parlen en femení genèric fossin feministes tota l’estona i no només quan els convé. Ells es poden camuflar, si els interessa, en mascle genèric o en feminista, però nosaltres som llegides com a dones tota l’estona.
 

I el llenguatge, quines altres trampes pot amagar?

A mi m’incomoda especialment el desdoblament de gèneres –ells i elles– i em sembla que n’hem de fugir com de la pesta. Reforça el binarisme de gènere i ens separa en dos grups ja d’entrada, quan no vull que ens separin, sinó formar part del mateix grup amb els mateixos drets. Ja n’hi ha prou, a més, de creure que hi ha homes i dones i ja està. Hi ha molta gent amb característiques físiques genètiques que demostren que no és així...


 

En un món tan fragmentari i mediatitzat, com ens pot ajudar la literatura?

Avui, els joves llegeixen molt més tot i que de manera molt fragmentària. Cal reforçar el discurs de profunditat, que requereix més temps i que planta una llavor que anirà creixent. Per això és necessari un currículum literari sòlid a l’ensenyament. Llegir a qualsevol preu qualsevol cosa no serveix: hi ha llibres bons i llibres mal escrits –això és un fet– i em sembla que el més important és oferir als joves la possibilitat de llegir-ne de bons, als quals no accedirien, i acompanyar-los en les lectures.
 

Les assignatures literàries han perdut pes, però.

Cada vegada estan més arraconades en detriment d’assignatures més utilitaristes... i jo no sóc de la teoria del complot, però és una llàstima perquè hi ha estudis que demostren que llegir més bé la ficció ens ajuda a llegir més bé el món, a interpretar la realitat i a intervenir-hi. Els mecanismes d’empatia entre la gent que llegeix ficció són més potents i això pot millorar la societat.
 

Com a presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), coneixes bé les entranyes del món editorial català. Com es pot conviure amb la mercantilització de la literatura?

Diria que hi ha dos grups. D’una banda, la literatura comercial com a producte, que pretén vendre molts llibres com si fossin llonganisses o sabates i que no necessàriament necessitem. Jo, per exemple, per passar l’hivern necessito un parell de sabates, no quaranta parells, i que se’n venguin més no em dóna més qualitat de vida. D’altra banda, hi ha un segon grup format per la literatura que planta llavors a les lectores. D’aquesta, sí que en necessitem molta, però no se’n té tanta cura: es ven en grups petits i sempre la comprem els mateixos.
 

A Catalunya, es publica força, però es llegeix poc...

Tenim un índex de lectura que fa pena: a Islàndia, ens tripliquen i el fred no és cap excusa perquè també es pot llegir al sol [riu]. A Catalunya, tenim menys lectors i, a més, la meitat de la gent que ens podria llegir prefereix fer-ho en castellà. Això representa una doble competència. Ara mateix, a l’AELC, que és una associació professional integrada per persones que ja han publicat, només el 10% dels autors es guanyen la vida escrivint i la meitat dels seus ingressos vénen de feines paraliteràries com donar classe o fer articles.
 

Tu defenses que, si no es protegeix, el català, científicament, podria extingir-se.

"Parlo català venint d’una família i d’un barri castellanoparlants perquè me’n van ensenyar a l’escola. I m’estimo molt el castellà, però és el català que corre perill i necessita protecció"

Està en una situació d’inferioritat molt clara respecte a una llengua que té tot el poder de l’Estat. En certes instàncies oficials de Catalunya no podem fer servir el català i, a més, hi ha una qüestió de prestigi: la llengua de prestigi és l’anglès. També hi ha la idea que el castellà és útil i el català no perquè es pot viure exclusivament en castellà, però no al revés. A mi, el tema de l’oficialitat si Catalunya s’independitza m’és igual, crec que no cal cap llengua oficial, però el sistema d’immersió lingüística no es pot tocar: jo parlo català venint d’una família i d’un barri castellanoparlants perquè me’n van ensenyar a l’escola. I m’estimo molt el castellà, però és el català que corre perill i necessita protecció.
 

“Catalonia is a queer country”, deies en una ponència. Per què?

El Diplocat em va convidar a explicar què era Catalunya als parlamentaris suecs. Jo els vaig dir que Catalunya era queer perquè era un jo en transformació i multicomposicional. Al llarg dels segles, la cultura catalana ha estat en transformació constant, no ha tingut por d’integrar noves maneres de fer i, malgrat tot, no ha perdut la identitat. La veritat és que també ho vaig dir per provocar. [Riu i s’acomiada mentre refresca l’ordinador. Ens explica que ha d’enllestir una traducció urgent abans que acabi la jornada].

----------------------------------------------------------

La literatura també és política

El compromís social és el motor d’aquesta escriptora mataronina, que està a punt de publicar el llibre Vides aturades (Ara Llibres). “No és un llibre de creació literària, sinó un recull de testimonis molt dolorosos, històries de refugiats que vaig conèixer als camps de concentració”, aclareix. L’obra, que inclou fotografies de Gerard Masagué, servirà per posar rostre a una crisi humanitària i és el camí que ha trobat Olid per “fer alguna cosa davant una situació tan greu”. Amb el mateix afany activista, l’autora publicarà pròximament Feminisme de butxaca, kit de supervivència (Angle editorial). Les novetats editorials, però, no s’acaben aquí. “Aviat sortirà, també, l’àlbum infantil Viure amb la Hilda (i els seus inconvenients), il·lustrat per Mercè Canals i premi Apel·les Mestres”, anuncia Olid.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: