La cimera de presidències progressistes celebrada a Barcelona s’ha presentat com un front comú en defensa de la democràcia davant l’auge de l’extrema dreta global. Les imatges retransmeses i les declaracions efectuades apunten, efectivament, a una voluntat de coordinació política que respon a un moment històric crític. Tanmateix, cal preguntar-se fins a quin punt aquesta cimera pot esdevenir alguna cosa més que una escenificació de lideratges institucionals. És aquí on emergeix una lectura incòmoda però necessària: el risc de caure en una forma de cesarisme progressista.
El cesarisme, en termes polítics, significa la concentració de la iniciativa política en lideratges que actuen en nom del poble, però sense una participació real i sostinguda d’aquest. En aquest sentit, la trobada de Barcelona pot ser interpretada com un espai on una sèrie de governants estatals projecten una voluntat transformadora que, en absència de teixit popular, queda desconnectada de la base social que hauria de sostenir-la.
Els avenços democràtics i les resistències contra el feixisme no han estat mai obra exclusiva de governs, sinó resultat de la pressió i l’organització dels moviments polítics, socials, sindicals i culturals populars
La història és clara: els avenços democràtics i les resistències efectives contra el feixisme no han estat mai obra exclusiva de governs, sinó resultat de la pressió i l’organització dels moviments polítics, socials, sindicals i culturals populars. Quan aquests actors són absents o relegats a un paper simbòlic, el projecte progressista es buida de força i esdevé vulnerable a la reacció.
Si la cimera de Barcelona es limita a una coordinació entre elits polítiques, amb declaracions genèriques i sense mecanismes concrets d’implicació popular, el seu impacte serà limitat. Pitjor encara, pot generar una falsa sensació de seguretat: la idea que els governs ja s’encarreguen de frenar l’extrema dreta. Aquesta percepció és perillosa perquè desactiva la mobilització social, que és l’element clau per combatre el feixisme d’arrel.
La idea que els governs ja s’encarreguen de frenar l’extrema dreta és perillosa perquè desactiva la mobilització social
Quan, a més, alguns dels impulsors de la trobada esbossen un relat progressista en termes internacionals, mentre que a nivell nacional i local segueixen apuntalant el model de desenvolupament capitalista, o impedeixen la materialització d’algunes de les proclames que s’hi efectuen -autodeterminació, sobirania o drets socials- això no fa sinó exacerbar les contradiccions del progressisme i desarmar les classes populars en el seu projecte polític d’emancipació.
El feixisme no és només una opció electoral, és un fenomen cultural, econòmic i social que arrela en la desigualtat econòmica, la manipulació ideològica i el cinisme polític. És un procés atiat per les elits econòmiques per afermar el seu domini de classe en l’ordre socioeconòmic global. Cap cimera de presidents, per molt benintencionats que siguin alguns dels convidats, pot desactivar aquests factors sense una transformació significativa -impulsada pel conjunt de la societat- del sistema polític i econòmic hegemònic. Això implica reforçar els espais de lluita col·lectiva, donar protagonisme als moviments socials i establir canals reals de decisió popular.
El feixisme no és només una opció electoral, és un fenomen cultural, econòmic i social que arrela en la desigualtat econòmica, la manipulació ideològica i el cinisme polític i que és atiat per les elits econòmiques
Una trobada com la Barcelona només tindria sentit si fos capaç de deixar enrere la lògica cesarista i obrir-se a una dinàmica veritablement democràtica i popular. No ho ha fet, i quedarà com una fotografia més en el relat institucional, deixant la porta oberta perquè el feixisme continuï penetrant en la vida quotidiana de la gent. Si es vol lluitar per una democràcia substantiva i profunda, cal que aquesta lluita sigui construïda també democràticament.
El combat contra l’extrema dreta no es guanyarà als despatxos ni en aquest tipus de cimeres. Es guanyarà als carrers, als barris, a les escoles, als llocs de treball, a les cues d’espera dels centres sanitaris, a les converses als supermercats, a les llistes per accedir a un habitatge, als vagons dels trens que no funcionen. I això exigeix alguna cosa més que líders internacionals fent-se la foto geopolítica: exigeix un poble autodeterminat combatent el feixisme a una escala real.
