Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Rebutjar el feixisme i tolerar el capitalisme és estèril

Si ho pensem detingudament, potser ens adonem que el discurs hegemònic sobre el perill de l’extrema dreta serveix per orientar la denúncia vers les conductes i no vers les estructures

| Arxiu

La gran “virtut” del racisme és la seva capacitat d’operar una radical simplificació de les relacions socials. Davant d’una crisi social, atribueix la responsabilitat a l’existència perversa d’un col·lectiu humà perfectament perimetrat, per exemple, els immigrants. Aquest mecanisme d’esclariment ràpid de la realitat és temptador per sectors afeblits de la societat, que troben un enemic fàcil en col·lectius encara més fràgils que ells.

El problema rau en què un discurs superficial a propòsit de l’extrema dreta –sense definicions clares, sense advertiments a propòsit de què amaga més enllà del seu espectacle– pot executar una lògica similar, assignant una culpa intrínseca a un sector social i polític perfectament definit, marcat com abjecte. Banalitzada pels mitjans de comunicació i camuflats els interessos que justifica en secret, l’extrema dreta pot actuar com un espantall que esquematitza les ansietats socials oferint imatges tan nítides com falses de quins són els seus causants. Què diu el racista? Tota la culpa la té l’immigrant; eliminem l’immigrant i la societat millorarà. Què diu la retòrica mainstream sobre l’extrema dreta? Tota la culpa la té l’extrema dreta; fem-la desaparèixer i estarem més tranquils.

Convertir l’extrema dreta en l’adversari principal ens despista d’altres realitats

Si ho pensem detingudament, potser ens adonem que el discurs hegemònic sobre el perill de l’extrema dreta serveix per orientar la denúncia vers les conductes i no vers les estructures. Correspon al que en retòrica s’anomena sofisma de distracció o fal·làcia de la pista falsa. Qui la va desemmascarar fou Bertolt Brecht quan va avisar sobre el risc de contemplar el nazisme al marge de la seva funció d’expressió agressiva i histriònica del capitalisme. Deia Brecht: “De què serveix dir la veritat sobre el feixisme que es condemna si no es diu res contra el capitalisme que l’origina? Estar contra el feixisme sense estar contra el capitalisme, equival a reclamar una part del vedell i oposar-se a sacrificar-lo”. Això és de Les cinc dificultats per dir la veritat, text publicat el 1934. El que assenyalava Brecht, i val la pena repetir ara, és que el feixisme no és una anomalia aïllada, sinó la conseqüència lògica i extrema del mateix sistema capitalista quan entra en crisi i necessita defensar per la força els seus privilegis. Afirmar que es rebutja el feixisme mentre es defensa o es tolera el capitalisme és una postura estèril. La indignació que entre certs sectors benpensants i confortables genera l’extrema dreta és la mateixa que denunciava Brecht: aspira als beneficis del capitalisme negant-se a assumir la crueltat que li permet existir. Això és el que fan aquells que, entre nosaltres, es permeten ser antifeixistes però poc o no gens anticapitalistes.

En resum, convertir l’extrema dreta en l’adversari principal ens despista d’altres realitats: que les persones que signen ordres d’expulsió d’immigrants mai ho diries que són d’extrema dreta, com tampoc diries que en són els partits que elaboren i aproven lleis d’estrangeria que condemnen a mort milers d’éssers humans que intenten travessar fronteres. De segur que els autèntics culpables d’aquest lent genocidi són superfans del multiculturalisme, defensen públicament la convivència entre cultures i els encanta el cuscús i la música que en diuen ètnica. Escapolint aquesta realitat, l’extrema dreta, exhibida com s’està exhibint, esdevé un fantotxe destinat a amoïnar-nos per l’activitat d’un enemic immediat i perfectament reconeixible, ocultant-nos la responsabilitat que correspon atribuir als estats i al capitalisme en l’assetjament del qual és víctima una part creixent de la classe obrera constituïda per persones de nacionalitat estrangera.

Ja sabem que l’esquerra oficial, acomodada i feliç, està contra l’extrema dreta. Seria convenient que aquesta esquerra que ha renunciat a qualsevol horitzó històric i que es conforma a reclamar clemència al capitalisme, ens digui de què està a favor, perquè això és el que no sabem.

Article publicat al número 604 publicación número 604 de la Directa

Articles relacionats