“A casa els ulls es mantenen eixuts,
la pantalla és més petita,
i el Mediterrani enfonsa barcasses,
no pas velers ni vaixells resplendents. (…)
La fondària és poc fonda, d’uns seixanta metres,
no cal cap abisme per anar fins al fons”
Por del nombre, Erri de Luca
No, no cal. Malauradament, no cal remetre’s a la mort ahir de cinc migrants a El Hierro quan eren a tan sols cinc metres de port, a 500 centímetres de distància per salvar-se, per convidar tothom a convertir la primera cursa antiracista de Barcelona d’aquest diumenge en una mobilització social plural, solidària i diversa. I no cal perquè morir en el trajecte o a punt de tocar terra ferma no és cap excepció. N’és la norma enmig d’una criminal indiferència que dura massa.
Acaben de sortir les dades de 2024: 9.757 morts en la ruta cap a les Illes Canàries. 28 al dia. Tan lluny i tan a prop, creuant l’Estret –aquests 14 quilòmetres que es recorren en 30 minuts i que separen i segreguen dos mons antagònics, en la diferència abismal entre si ets turista o migrant– hi ha la Mediterrània, esdevinguda fa molt fossa comuna des del primer naufragi documentat, a mitjans de la dècada dels noranta, davant la costa de Sicília, prop de Siracusa, on periren 283 migrants de Sri Lanka i Pakistan. Els pescadors tornaven els cossos, atrapats a les xarxes, al mar. La resta eren silencis. Ho va escriure el periodista Giovanni Bellu a I fantasmi di Portopalo el 2004. D’aleshores ençà, pel cap baix, 40.000 vides humanes enfonsades. Que ens enfonsen a tots, asimètricament, sobraria dir-ho. “Samir s’ofega en el mar, nosaltres en el mal”, va escriure lúcidament, també fa molt, Santiago Alba Rico, que reclama el dret a un cos i a una polis, com Antígona, per a tots els vius i per a tots els morts.
L’eloqüent lema de la cursa antiracista “Aigua!” té una polisèmia més que evident –del crit de perill imminent a la consigna resistent i solidària
Aquestes osques fetes rutina són un argument quotidià més, un més encara, per difondre, assistir i participar d’aquesta convocatòria. Sota l’eloqüent lema “Aigua!”, la cursa d’aquest diumenge organitzada pels companys i les companyes de Top Manta, recorrerà solidàriament els barris de Sants. Aigua té, en aquest context, una polisèmia més que evident –del crit de perill imminent a la consigna resistent i solidària– i fins i tot contradictòria: de l’aigua que cal creuant el desert del Sahel a l’aigua que sobra quan s’abraonen al mar, passant per l’aigua potable esgotada que és el primer reclam en cada rescat fins a arribar al crit d’alerta en cada persecució policial. O de l’aigua clara que ens cal –si sabéssim escoltar, si sabéssim mirar, si sabéssim entendre– per saber comprendre cada vida que fuig i cada trajecte impossible –sortida incerta, trajecte infinit, arribada a cops. Món-murs, economia-màfia, vida-filferrada. O de l’aigua que ens caldrà pels incendis que pretenen calar les extremes dretes: el 30% del Parlament Europeu ja està en mans de grups ultraconservadors, autoritaris i xenòfobs, i en una de cada tres euroregions, l’extrema dreta supera el 30%.
Com per no arrencar a córrer diumenge amb el singular Aigua Running Club a què ens conviden els nostres manters, mirall d’un nosaltres inquietant. Aigua per apagar els incendis que volen provocar als nostres barris, aigua per apaivagar l’infern dels nostres dies. Aigua per continuar endavant. I algun bri d’esperança sòlida: inusualment, les 1.000 inscripcions inicials van volar en un dia. Les 500 addicionals, en hores. Una remor de fons, amb molta gent jove implicada i que farà de la cursa una particular manifestació, que hauria d’esdevenir un punt d’inflexió, un torrent d’aigua fresca i un contrafort de tots els colors contra qualsevol proxeneta de l’odi.
Tothom parlant de migració sense escoltar –ni deixar parlar– els migrants. Tothom parlant d’ells però sense ells. Tothom opinant sense saber què pensen
Perquè si la cursa contra el racisme és i serà una llarga cursa de fons, ara que els discursos d’odi corren i s’escampen més de pressa que mai, toca ordir col·lectivament la gran remuntada. I cal córrer, que fem tard. La proposta d’aquest diumenge coincideix, mentre moriran migrants als deserts i a les mars, amb el desè aniversari del Sindicat de Manters de Barcelona, aquests imprescindibles companys que ens han ensenyat a pronunciar Ande dem (caminar junts, córrer plegats) com a projecte democràtic compartit.
Brechtianament: o tots o ningú, quan enmig de les policrisis globals i l’acceleració capitalista, l’única forma de salvar-se cadascú ja és salvar-nos tots alhora. Fent marrada, retrocedint a marxes forçades, fa massa que s’ha escolat com a fals sentit comú un racisme estructural que enverina massa converses, farcit de tòpics, curull de mentides i servit en safata per l’agenda de l’extrema dreta, que alguns compren pensant que en comptes de l’original algú triarà la còpia.
Caldrà demanar-se qui són avui els nous altres catalans; en quines perifèries la ciutat canvia de món i de nom; i quines precarietats nodreixen altres benestars
Tothom parlant de migració sense escoltar –ni deixar parlar– els migrants. Tothom parlant d’ells però sense ells. Tothom opinant sense saber què en pensen. Tothom tirant de veta d’una hipocresia racista que ha acabat en cinisme classista. Perquè a les portes de l’estiu, quan legítimament una majoria faci vacances (el 30% de la societat catalana no s’ho pot permetre i caldrà recordar que aquest dret ha costat dècades de lluita que ara neguem a altres), caldrà obrir els ulls i saber mirar arreu. I saber veure. Qui collirà la fruita dolça que ens menjarem? Qui trinxarà els porcs als escorxadors que seran el fuet per esmorzar i sota quines condicions? Qui estarà asfaltant les carreteres en plena onada de calor? Qui estarà als fogons de totes les cuines de la costa del turbonegoci turístic? Qui estarà fent les habitacions dels hotels a escarada? Qui pedalejarà la ciutat a precari per dur hamburgueses? Qui estarà guarint i cuidant avis i àvies? Qui morirà en la ruta a les Canàries o al desert del Sahel mentre el turisme fa la volta al món? Va, qui? Els de Salvem Catalunya? L’Altra editorial acaba de publicar en català el llibre del periodista Omar El Akkad, de títol impecable, negreta inclosa: “Algun dia, quan ja no sigui perillós, quan dir les coses pel seu nom ja no tingui conseqüències, quan sigui massa tard per exigir responsabilitats a ningú, tothom hi haurà estat sempre en contra“. I ja serà tard del tot.
La migració –les migracions– és un fet nacional estructural als Països Catalans –d’anada i vinguda, d’exilis i acollides, d’ahir i d’avui. I, tanmateix, si dimarts passat el Parlament de Catalunya acollia la commemoració de l’Any Paco Candel no era només en clau del passat que ens explica, sinó del present que ens exposa i del futur que ens convoca. Caldrà demanar-se qui són avui, qui seran demà, els nous altres catalans que ja són aquí fa molt; en quines perifèries la ciutat canvia de món i de nom; i quines precarietats nodreixen altres benestars. I caldrà córrer de nou –per no segregar, per no excloure, per no deshumanitzar, per no criminalitzar, per no escanyar. Sobretot caldrà córrer a correcuita per restablir la frontera, certament: la que separa nítidament la inhumanitat del moment de la humanitat sempre possible. Perquè el que recula a Europa a pas de tirans, més que de gegants, és el més bàsic dels humanismes. Si Samir s’ofega al mar i nosaltres en el mal banal, diumenge, efectivament toca córrer. Per a què la bruta i brutal història del racisme i la xenofòbia no ens enxampi mai més. Perquè si alguna cosa podem dir és que sabem del cert com comença. I sabem massa bé –massa malament– com acaba. Caldrà córrer. Cames, ajudeu-nos.
