La nova sensació del cinema europeu, Los miserables, neix d’un curtmetratge creat el 2017. A la pel·lícula es manté el director i guionista, Ladj Ly, i la base del repartiment.
Tot i mantenir fonaments i una substància similar a la novel·la Els miserables de Victor Hugo –com el suburbi parisenc o els altercats prerevolucionaris–, l’autor ha aconseguit combinar les mateixes arrels per crear un arbre diferent, amb el seu estil i contextualitzat a la realitat dels suburbis europeus moderns.
És una crítica social amb pinzellades de thriller policíac convencional. Una mise-en-scène ràpida, fulgurant, amb nervi, que per moments és quasi documental. Ladj Ly aconsegueix ficar-nos dins de la narració de manera subtil i diegètica. La pobresa i la tensió es veu, s’olora, se sent a tot arreu. A la pantalla es projecten les crues conseqüències d’aquests guetos contemporanis: immigració, pobresa i un campi qui pugui constant, on el jovent es juga la vida com si es tractés d’un joc.
La seqüència final és el resultat d’un sistema abocat a la revolució. Ja ho diu el refranyer popular: cria corbs i et trauran els ulls. L’opressió a la massa sempre ha acabat en una revolució: la pregunta és quan i qui la comandarà. És un dels millors finals, que es mantindrà al cap i a la retina de les espectadores un bon temps
