Són les vuit i mitja del matí i l’Hospital Ramón González Coro de l’Havana ja és ple a vessar. Persones que entren i ixen, gent que conversa a la porta, infermeres i metges amunt i avall. Pugem fins al primer pis i ens trobem amb la doctora Ana Julia Fernández. No ens diu a quina hora ha començat a treballar, però se li nota a la cara que no és fa poc. Des de fa uns mesos, l’hora d’entrada a la feina s’ha flexibilitzat perquè el personal tinga marge per a arribar a l’hospital tot i les dificultats en el transport.
A 300 quilòmetres, Mayelin Alvarado Pérez prepara la sala gran de la Galeria Provincial d’Art de Santa Clara. En uns minuts arribaran xiquets de tota la província per participar en les activitats d’estiu. Avui hi ha cartolines de colors, aquarel·les, cola i guix, materials que la professora feia molt de temps que no veia a Cuba, però que hui els alumnes podran utilitzar gràcies a una donació de la brigada de solidaritat de l’ONG Alkaria, una de les poques brigades catalanes que ha arribat enguany a l’illa.
A pocs carrers, Ramón Silverio Gómez obri les portes del Mejunje, un gest que repeteix cada dia des de fa quaranta anys. Prompte acudiran els primers veïns que s’ajunten als matins per beure café al patí del centre cultural. Aquesta vesprada, el mateix Gómez actuarà en Mejor Vida, una obra de teatre que també dirigeix. I a la nit, instrumentistes musicals de tota la província vindran per participar en el cicle Conciertos compartidos. No saben si hi haurà electricitat, però la programació no s’atura. “Malgrat les apagades, malgrat l’escassetat, malgrat tot això, nosaltres estem en supervivència cultural, perquè hem d’estar, perquè s’ha de buscar alternatives a la gent”, defensa Silverio Gómez.

Des del mes de gener, els Estats Units han intensificat les sancions econòmiques a Cuba i li han imposat un setge petrolier que deixa el país en una situació límit: apagades generalitzades a tota l’illa constants que paralitzen la vida; greus afectacions en els serveis sanitaris, amb una alarmant escassetat de medicaments i tecnologia mèdica; un sistema educatiu amb moltes limitacions; una xarxa de transport col·lapsada; un subministrament d’aigua i aliments insuficient i una inflació que no para d’augmentar. La situació ha portat molta gent a prendre la decisió de marxar del país: només el 2025, 250.000 persones van migrar, segons l’Oficina Nacional d’Estadística i Informació cubana.
La rutina de la inventiva
Però si hi ha una cosa que sap fer el poble cubà és resistir. I trobar la manera de continuar endavant, d’“inventar”, com es diu a l’illa caribenya. “El que ens salva a nosaltres és precisament la resiliència. Som una illa que sempre ha viscut amb eixa tradició de reinventar-se, ja ho tenim en l’ADN. En l’epigenètica del cubà sempre ha estat el viure cap a fora, en l’invent”, explica la periodista Mileyda Menéndez Dávila.
I així és el dia a dia de les habitants del país, una rutina marcada per una pregunta que ho condiciona tot: tindrem llum elèctrica hui? Als matins és quan més activitat hi ha: s’ha d’aprofitar la llum natural al màxim. Però ja de primeres, fer-se un café o esmorzar alguna cosa es complica més del compte. Les apagades solen coincidir amb les primeres hores del dia, pel que la gent es veu obligada a il·luminar-se amb llums recarregables i cuinar amb carbó.
Anar a la feina representa més entrebancs. La manca de combustible i el col·lapse del sistema públic de transport no deixen altra alternativa que caminar quilòmetres o buscar altres maneres de desplaçar-se, com els tricicles elèctrics o motorinas. Cada cop més persones opten per convertir aquest vehicle, que pot arribar a transportar més de deu passatgeres, en el seu petit negoci, que ja substitueix els mítics taxis de combustió a la carretera. És una de les feines informals per les quals molta gent ha optat per complementar els ingressos i fer front a la inflació. Una altra és la venda de fruita i verdura al carrer. Cada cop més famílies obrin les seues mipymes, xicotets negocis de venda de productes importats que s’estan convertint en un dels motors econòmics més estables del país.
Una altra part del dia s’ocupa en comprar el menjar. Amb apagades que en alguns casos superen les 20 hores seguides, conservar aliments resulta molt complicat, per la qual cosa moltes persones a Cuba opten per comprar només el que consumiran en un dia. El mateix passa amb l’aigua: com que les bombes funcionen amb electricitat, un tall de llum sovint vol dir també un tall d’aigua. Així, quan hi ha electricitat la població aprofita per a fer tot el que requereix corrent, siga l’hora que siga: posar rentadores, dutxar-se, cuinar, etcètera.
Suport mutu com a àncora
Com en qualsevol crisi, els primers drets que es ressenten són els de les dones. A la sobrecàrrega habitual de sostenir les cures i el treball reproductiu se suma la preocupació per haver de fer-ho sota la pressió de l’escassetat i la incertesa. “És eixa pressió de pensar ‘Com cuine hui?’, ‘Què cuine?’, ‘On?’, ‘Quan?’, ‘Amb què?’. Eixe tipus de situació és el que més colpeja hui a les dones a Cuba, que tampoc poden cuidar d’elles mateixes”, explica Mileyda Menéndez.
La periodista és especialitzada en salut sexual i reproductiva, un àmbit també afectat per la carestia: no hi ha mètodes anticonceptius i l’educació sexual no està arribant a les comunitats. “Això afecta també al dret al coneixement, al dret a la protecció i també al dret a planificar la maternitat”, explica Menéndez, qui ho ha viscut en primera persona. Com a responsable del projecte sociocultural Senti2 Cuba, imparteix tallers i trobades comunitàries sobre educació sexual i gènere arreu de l’illa. Ara, troba moltes dificultats per a poder organitzar les activitats, sobretot lluny de l’Havana, on ella viu. Tot i això, continua impulsant projectes amb institucions públiques i escoles de la capital i manté l’activitat de divulgació a les xarxes socials.

Les iniciatives comunitàries i les xarxes de suport mutu, inherents en la societat cubana, s’han multiplicat amb el bloqueig. Un exemple el trobem en la cura de xicalla i persones malaltes, els menjadors populars –que ara també poden ser de gestió privada– o els grups de famílies d’alumnes que s’organitzen per a aconseguir material educatiu que l’Estat no pot proporcionar. “Camines per Cuba i veus la solidaritat, els medicaments no arriben, però ningú té cor per a tindre un paracetamol i negar-li’l a un xiquet que té febre. Eixa solidaritat dels veïns és el que ens ha salvat”, reflexiona Mileyda Menéndez.
Educar, malgrat tot
Com a tot arreu, a les aules també s’ha hagut d’improvisar. De fet, és un dels àmbits més afectats per la crisi és l’educació. Cuba és un país amb una taxa d’alfabetització del 99,97% i un índex d’escolarització del 98% a la primària i del 91% a la secundària. Ara, el bloqueig està condicionant la permanència d’un sistema educatiu que ha aportat missions mèdiques i educatives a més de 160 països, de la mà de professionals, responsables de l’alfabetització de deu milions de persones al món.
El primer que falta són els materials. Importar productes com llibretes, retoladors, llapis o quaderns, resulta quasi impossible. El país, ara mateix, tampoc en pot produir. Tampoc es poden editar ni imprimir llibres, ni adquirir equipament esportiu o especialitzat, com aparells d’escriptura en braille per als alumnes amb discapacitat visual. Això se suma a la manca d’electricitat en molts moments, que impedeix utilitzar ordinadors i pantalles digitals a les aules, a més de dificultar les condicions en què es fa classe, especialment quan fa més calor.
D’altra banda, les dificultats de transport fan que bona part de l’alumnat i professorat no puga desplaçar-se fins als centres o ho hagen de fer a peu. A més, moltes docents estan optant per professions més ben pagades per fer front a la inflació i el dèficit d’ensenyants fa que moltes places queden sense cobrir, especialment en les matèries específiques.
Una alumna de secundària explica com pateix les conseqüències. Amb 15 anys, té molt clar que vol ser actriu, i per això estudia a una escola d’art. Al mes de juny va acabar el curs, però no sap quan podrà tornar a fer classe, perquè la situació impedeix al seu centre fer una planificació escolar amb marge de temps.
Per tal d’adaptar-se a la situació, al mes de febrer el Ministeri d’Educació Cubà (MINED) va flexibilitzar els horaris d’entrada i sortida de les escoles primàries i secundàries, mentre que les universitats van arribar a suspendre temporalment algunes classes. El govern també va decidir avançar la finalització del calendari escolar al mes de juny i, com a mesura excepcional, va eliminar els exàmens d’accés a la universitat.
Però, tot i les circumstàncies, la comunitat educativa està fent grans esforços per no deixar caure l’educació del país. Les famílies, els docents i els consells populars dels barris s’han coordinat amb entitats culturals i esportives per mantenir activitats recreatives d’estiu. Així, els tallers artístics i les excursions no s’han aturat durant les vacances. “L’educador cubà treu el que siga d’on no hi ha, arregla els mitjans d’ensenyança i els fa amb els seus propis recursos, buscant on siga per poder mostrar i dirigir el procés docent”, explica Mayelín Alvarado, cap del Departament d’Activitats Educatives Especialitzades d’Educació a Santa Clara.
La docent, qui ha treballat durant anys amb alumnes amb necessitats educatives especials i va formar part de la Misión Robinson, un projecte de cooperació amb el qual es va alfabetitzar més d’1,4 milions de persones a Veneçuela, veu futur per a Cuba: “Nosaltres estem acostumats a continuar endavant i, malgrat les dificultats, tenim optimisme per a continuar avançant i solucionar els problemes des d’on puguem”.
La sanitat, amenaçada
La doctora Ana Julia Fernández també es mostra ferma en l’esperança de sortir-se’n: “Cuba està present, Cuba lluita, Cuba tirarà endavant. Per què? Perquè el nostre comandant Fidel Castro ens va ensenyar a lluitar i les idees de la revolució es mantenen en aquests moments difícils, molt difícils”.
Són moments difícils, especialment per a la sanitat. La manca d’electricitat, combustible, medicaments i subministraments està portant al límit el sistema sanitari cubà i deixant milions de persones amb necessitat de suport urgent. El bloqueig dels Estats Units prohibeix la majoria de les transaccions comercials amb Cuba, inclosos aliments i fàrmacs. Això afecta també tots els productes fabricats en altres països que tinguen més d’un 10% de components nord-americans. Segons Metges del Món, set de cada deu dels fàrmacs essencials tenen restriccions i no arriben a les farmàcies cubanes.
La manca constant d’electricitat impedeix usar ordinadors i pantalles digitals a les aules, a més de dificultar molt les condicions per fer classe quan fa més calor
Tampoc es pot importar tecnologia mèdica, mentre que la que hi ha disponible a l’illa sovint es troba envellida o deteriorada. A l’Institut Nacional d’Oncologia i Radiobiologia, per exemple, el 80% d’aparells per a diagnòstic i tractament són obsolets o estan avariats. I el deteriorament també afecta les infraestructures. La gran majoria d’edificis sanitaris es van construir abans dels anys seixanta, i molts no han rebut el manteniment necessari.
Els infants, la gent gran i les dones embarassades en pateixen principalment les conseqüències. Segons el mateix president de la República, Miguel Díaz-Canel, més de 98.500 persones es troben a l’espera d’una intervenció quirúrgica –12.000 de les quals, menors d’edat–, i la taxa de mortalitat infantil ja està per sobre de 9,8 per cada 1.000 persones nascudes vives, una xifra que contrasta amb les taxes habituals fa uns anys de 4-5 per cada 1.000.
Davant d’aquest escenari, el personal sanitari continua al peu del canó. A l’Hospital Ramón González Coro han aconseguit grups electrògens que asseguren que l’hospital tinga electricitat encara que caiga el sistema públic. Pel que fa als medicaments, es fa tot el possible per preservar els necessaris per a pacients i, a més, s’han organitzat diversos cotxes per practicar diàlisi a domicili.

També a l’Havana, els tècnics d’electromedicina reparen incubadores i ventiladors sense recanvis originals, “sempre inventant i innovant, perquè no podem esperar que es pare un servei”, explica el tècnic Luis Alexis Duncan a un reportatge de l’Agence France-Presse. Cuba té la seua pròpia indústria farmacèutica per a compensar el bloqueig i un pla nacional de prevenció de malalties renals per fer front a la manca d’equips de diàlisi.
“L’alegria és l’últim que perdrem”
La cultura, pilar fonamental de la societat cubana, continua viva. Concerts, festivals de dansa, obres teatrals o tallers artístics es programen quasi cada dia. “La cultura sempre ha sigut un espai de resistència i és el primer que s’ha de salvar. Si es perd la cultura, es perd tot”, explica el dramaturg, actor i promotor cultural Ramón Silverio.
Però, davant la falta d’electricitat, la reducció a zero del turisme i els baixos ingressos, moltes entitats i centres culturals s’han vist obligats a cancel·lar agendes, sobretot a l’Havana. És el cas de la Fábrica de Arte Cubano, un dels espais de creació més reconeguts de la capital, que va anunciar el tancament indefinit el juny.

Altres projectes han optat per adaptar-se al moment, com és el cas d’El Mejunje de Silverio, un refugi per a la cultura i la diversitat d’idees emblemàtic a Santa Clara. Malgrat les crisis i els canvis polítics i socials, sempre ha mantingut les seues portes obertes. I ara no és menys. Des de les vuit del matí fins passada la matinada, el local està obert. I la programació d’espectacles tampoc para. Obres de teatre, shows drag i concerts continuen funcionant com un motor necessari per a mantenir ben alta l’esperança.
“L’alegria és l’últim que perdrem”. Així ho resumeix la professora Mayelin Alvarado. “Sí, la gent està esgotada, no té un son reparador perquè no pot dormir. Però l’esperit és el de no agenollar-se, de resistir, saber que en algun moment podem eixir d’aquesta crisi”, diu Ramon Silverio. Mileyda Menéndez rebla: “El bloqueig més conegut en la literatura i en la història, que va ser el de la Ilíada, va durar vint anys, i Troia va acabar caient. Nosaltres portem ja quasi setanta anys de bloqueig, en condicions cada cop més difícils, i aquí estem”

