En una torre envoltada de jardins a vessar de flors, quelcom similar a un somni idíl·lic, Mercè Rodoreda ens endinsa a Jardí vora el mar (original de 1967) en un ambient bucòlic –sovint serè i ocasionalment enrabiat– que es nodreix de les imatges vives de sis estius transcorreguts d’aquest espai enunciat al títol.
D’estiu en estiu, els burgesos de la torre s’instal·len a la costa i, a través de les seves interlocucions amb el jardiner de la vil·la, se’ns narren les seves vides. D’aquest jardiner mai no en sabrem el nom; no obstant això, esdevé l’eix sobre el qual gira tot el relat. Observa, talment un voyeur, la vida dels rics de la casa, les anècdotes dels servents, la sorra de la platja, el to viu de la Mediterrània, i les flors; sempre observa les flors. Til·lers, eucaliptus, magnòlies, roses, llorers, mimoses, llessamins valencians, buguenvíl·lees, i tantes altres mostres vegetals, omplen les pàgines. En paraules de Rodoreda, un jardiner sempre serà una persona una mica diferent, perquè tracta les flors i tracta la terra amb la dolçor i la maduresa de saber que efímerament seran flors belles, però que, inevitablement, el temps passarà, la bellesa esdevindrà anyívola i melangiosa i haurà de florir tot de nou, any rere any.
Amb els ritmes propis de la vida contemplativa, l’escriptora contrasta la llum onírica pròpia dels estius mediterranis amb el caos de la vida dels senyorets. Les extravagàncies dels habitants de la casa xoquen, igual que les ones, amb la simplicitat aparent de les flors. La mirada silenciosa del jardiner és l’eina de la qual se serveix Rodoreda per despullar la fragilitat de la burgesia. La qüestió de classe esdevé, així, el pilar central de l’obra i es palpa en tots els vincles que jerarquitzen els personatges, els quals són un reflex més de la decadència del seu estament social i de com la riquesa és incapaç d’omplir el buit existencial propi de la vida mateixa. I mentre els senyorets es destrueixen entre passions, infidelitats, secrets i més secrets, el jardiner és l’únic ancoratge real de la novel·la, l’únic que entén les lleis de la naturalesa davant l’artifici de la societat humana.
El mar, pintat tranquil, boig, amb les onades altes, amb les onades baixes, verd –de color de por–, i gris –de color de núvol–, de marina, és un recordatori de l’absurditat humana i d’allò que diu Eduard Esquirol que l’experiència nihilista no se supera. Amb aquella saviesa que prové de la vellesa, el jardiner i les seves flors són un reflex més d’aquest aprenentatge del significat de viure tranquil, de tot el que és verd i de color a l’hora de la llum.
Al final, quan els humans marxen a Barcelona deixant enrere les seves runes emocionals, les flors podran florir, pansir-se, gebrar-se… prendran la forma que l’atmosfera els permeti, però la substància de les seves arrels sempre romandrà en la profunditat del jardí. La naturalesa, com sempre ho ha fet, sobreviu a la tragèdia humana, i la mirada del jardiner enclou la certesa que la primavera ho acaba endreçant tot: la rosa al roser i l’ocell a la branca.
Al final, quan els humans marxen a Barcelona deixant enrere les seves runes emocionals, les flors podran florir, pansir-se, gebrar-se…
Tanmateix, hi ha hiverns de l’ànima on la terra es gela tan profundament que la promesa de la primavera sembla una mentida llunyana. Aquesta imatge d’un sòl glacial i aparentment immòbil és la metàfora central d’Eva Baltasar a Permagel (Club Editor, 2018) per descriure l’estat vital d’una protagonista que es mou en una Barcelona i en una família travessada subtilment per la bogeria. Viu desarrelada, de casa en casa i d’amant en amant, a la intempèrie, com una eruga que avança en una vida viscuda com un accident previsible. Però sota aquesta crosta de gel emocional, quan el desgel finalment s’imposa –encara que sigui brut, tèrbol i incert–, s’esdevenen les petites esquerdes per on torna a fluir la possibilitat d’existir.
Aquesta mateixa pulsió de resistència, aquesta força tossuda de la vida que busca obrir-se pas entre les estructures més dures, és la que batega a Si són roses, floriran de Manuel de Pedrolo (Edicions 62, 1971), on la vida lluita per brotar enmig del ciment i la precarietat d’un barri perifèric durant el tardofranquisme. Marcada per la incertesa, l’obra de Pedrolo connecta directament amb el present en parlar-nos de la crisi de l’habitatge, l’exclusió, la salut mental i la violència estructural de classe.
Els personatges de Pedrolo, així com els servents de Rodoreda o la protagonista de Baltasar, es troben atrapats en un sistema que els asfixia. Nogensmenys, la naturalesa profunda de les coses respon a les seves pròpies lleis, més enllà del poder de la riquesa. Tot allò que és oprimit, tot allò que roman sota terra o sota el gel, busca tard o d’hora la superfície. Així ens queda, doncs, la certesa que, malgrat no saber si seran roses, de la forma que sigui, quelcom florirà en la vida.
BOLIBLOC
La llibreria BoliBloc neix d’una tradició familiar que va començar l’any 1997 i que s’ha mantingut viva des de llavors. Bolibloc del carrer Sant Quintí, amb més de 29 anys de trajectòria pròpia s’ha consolidat com a llibreria i papereria de referència per a les veïnes del Camp de l’Arpa i del Clot barceloní. Més que un comerç és un espai on el barri es troba per compartir la cultura i deixar-se recomanar lectures, jocs educatius, material escolar o regals. Un refugi de barri per compartir la cultura i defensar un gremi cada cop més vulnerable.

