Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Deu anys de l'acord de pau a Colòmbia: el buit de l'Estat que ha perpetuat la guerra

“Si l'Estat colombià hagués assumit el control dels territoris que vam deixar i de les economies il·lícites, potser la guerra no continuaria". Amb motiu de l'efemèride, conversem amb l'excomandant de les FARC Diego Tovar i amb Laura Violeta Devia, responsable de la Comissió Internacional del Partido Comunes

La responsable de la Comissió Internacional del Partit Comuns, Laura Violeta Devia, i l'excomandant de les FARC, Diego Tovar | Daniel Bartolome

Deu anys després de la signatura de l’acord de pau entre l’Estat colombià i les extintes Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), les persones que van deixar les armes en fan un balanç que oscil·la entre la defensa fèrria del document de 310 pàgines i la denúncia de l’extermini sistemàtic de les persones signants. Laura Violeta Devia, responsable internacional del partit Comunes, sorgit de les cendres de les FARC, i Diego Tovar, àlies Federico Montes, excomandant guerriller i delegat de Comunes a la Comissió de Seguiment, Impuls i Verificació de l’Acord (CSIVI, per les sigles en castellà), han participat a Barcelona en les XXIV Jornades de la Taula Catalana per la Pau a Colòmbia. Hi analitzen una dècada marcada per la implementació fragmentada de l’acord i la recrudescència de la violència, i també fan autocrítica sobre el funcionament de les FARC en algunes regions i sobre les esquerdes del seu projecte polític.


El buit estatal després del desarmament de les FARC

Les comunitats rurals dels territoris més travessats per la guerra a Colòmbia coincideixen en un diagnòstic: la pau més gran a la seva terra es va viure durant la negociació a l’Havana de l’acord entre les FARC i l’Estat, encapçalat per l’aleshores president Juan Manuel Santos. Una vegada signada la pau, el 24 de novembre de 2016, els fusells no van trigar a tornar a sonar. L’excomandant Diego Tovar va abandonar el seu definitivament a l’Espai Territorial de Capacitació i Reincorporació (ETCR) Agua Bonita, al municipi de La Montañita (Caquetá).

“Si l’Estat colombià hagués pres el control d’aquests territoris on havíem estat, inclòs el control de les economies il·lícites, potser no seguiria la guerra”, assegura Diego Tovar

“Quan les FARC vam abandonar el territori, el primer a fundar les dissidències va ser l’exèrcit. […] Si l’Estat colombià hagués pres el control d’aquests territoris on havíem estat, inclòs el control de les economies il·lícites, potser no seguiria la guerra”, afirma qui avui és membre del partit Comunes. Per a Tovar, aquella omissió no va ser un simple descuit logístic o administratiu. Les FARC van lliurar a l’Estat un inventari detallat dels cultius de coca, marihuana i rosella existents per executar el Programa Nacional Integral de Substitució de Cultius d’Ús Il·lícit (PNIS), però el govern colombià va optar per incomplir-lo.

“L’Estat conscientment necessitava deixar la coca com a combustible i permetre que sorgissin aquests actors armats per dir que les FARC no van fer el desarmament complet”, sosté, recordant que “mentre l’ONU va certificar en més del 99% el desarmament de l’antiga guerrilla, la manca de control territorial va permetre que antigues bandes de delinqüència comuna s’autodenominessin dissidències de les FARC” per disputar a sang i foc les rutes i els impostos del narcotràfic fins al present. És discutible si, d’implementar-se correctament, el PNIS hagués donat fruits, ja que no deixava de ser una solució prohibicionista al problema del narcotràfic i s’ha comprovat que quan se substitueixen cultius de coca en una regió, emergeixen en una altra immediatament, perquè la demanda de cocaïna no desapareix.

“L’Estat conscientment necessitava deixar la coca com a combustible i permetre que sorgissin aquests actors armats per dir que les FARC no van fer el desarmament complet”, sosté Tovar

“La sortida dels 13.000 signants de pau […] havia d’anar compassada amb una intervenció molt superior de la institucionalitat de l’Estat. En moltes zones rurals sempre es diu que al voltant del 60% del territori nacional no té una presència estatal o és fràgil; jo diria que sí que té una presència, però bàsicament militar”, assegura Laura Violeta Devia. “I en terra de ningú, hi ha una reconfiguració d’aquests grups armats: actualment parlem d’uns vuit conflictes armats interns coexistint en el territori colombià”, afegeix la jove política, filla de signants de l’acord, que va créixer a l’exili. Aquell replegament de les FARC sense relleu institucional no sols va frustrar la promesa de pau sinó que va funcionar, en la pràctica, com la signatura de la continuïtat de la guerra.


El parany estadístic de la implementació

Quan s’avalua l’estat de l’acord de pau deu anys després de la seva signatura, els informes tècnics solen parlar d’un compliment global que ronda un terç dels pactes. Segons la Matriu d’Acords de Pau de l’Institut Kroc, de les 578 disposicions signades a l’Havana, només al voltant d’un 34% s’ha implementat de manera completa, mentre que els pilars estructurals —com la Reforma Rural Integral i la substitució de cultius il·lícits— arrosseguen els majors retards.

Per a Diego Tovar, aquesta xifra mitjana és un parany estadístic que oculta una profunda asimetria: la guerrilla va complir en un 99,9% amb el desarmament i amb la seva compareixença davant la Jurisdicció Especial per a la Pau (JEP), mentre que programes estatals clau com el PNIS amb prou feines voregen el 5%. “Si sumes 99 i 5 i divideixes per dos, per això et surt aquesta mitjana que aparenta que s’ha avançat, quan en realitat amaga els grans retards i mesura la poca voluntat de l’Estat colombià”, assenyala l’excomandant. Laura Violeta Devia coincideix a dir que aquesta implementació fragmentada va desnaturalitzar l’esperit de l’Havana, i recorda que molts temes estructurals —l’erradicació del latifundi, l’eliminació de l’Esquadró Mòbil Antidisturbis (ESMAD, per les sigles en castellà) o el canvi de la doctrina de seguretat— van quedar a “la nevera” dels temes per tractar en les negociacions i avui continuen sense resoldre’s.


“Un genocidi de matriu política” contra els qui van deixar les armes

Més enllà dels percentatges tècnics, la cara més crua d’aquesta dècada és l’extermini de les persones que van apostar per la vida civil. Segons l’observatori Indepaz, 527 signants de l’acord de pau han estat assassinats des de 2016 fins a novembre de 2026, sobretot en els departaments del Cauca, Antioquia, Nariño i Vall del Cauca. Això en un context de violència estructural que s’eixampla també als lideratges socials, indígenes i pagesos en defensa del territori: només el 2026, 135 líders socials han estat assassinats. L’arribada de l’extrema dreta d’Abelardo de la Espriella ha empitjorat la situació: en els primers cent dies del seu govern 45 líders i 8 signants de pau han estat assassinats.

Segons l’observatori Indepaz, 527 signants de l’acord de pau han estat assassinats des de 2016 fins a novembre de 2026, sobretot en els departaments del Cauca, Antioquia, Nariño i Vall del Cauca

“Cada quinze dies estan assassinant dos signants de pau i set líders socials”, explica amb contundència Laura Violeta Devia. “L’estigmatització i la impunitat tenen un paper clau en l’assassinat dels signants. A partir de l’estigmatització d’aquestes persones que van deixar les armes, després arriben les situacions d’amenaces, de desplaçament forçat, de segrestos i de mort”, adverteix, subratllant la dimensió quotidiana d’aquesta violència. Per a Diego Tovar, l’extermini sistemàtic busca impedir disputar el projecte de país en democràcia: “Estem enfront d’una espècie de genocidi amb una matriu profundament política”, denuncia el delegat davant la CSIVI.

“Qui més ens estigmatitza en aquest moment és l’Estat amb el president Abelardo de la Espriella i el ministre de l’Interior Alejandro Ordóñez al capdavant. I els actors armats són els que estan en el territori disparant contra la població signant. Arribarà un moment que els 11.000 signants ens acabarem; ja se n’han assassinat 515. Una vegada sortim nosaltres de l’escenari, l’enemic polític serà el Pacte Històric [la coalició d’esquerres de l’expresident Gustavo Petro]”, continua Tovar.


Dissidències, mercenaris del narcotràfic i l’asfíxia de la COCCAM

Gràcies a les negociacions de pau de l’Havana, un actor crucial en l’economia colombiana va sortir de la invisibilitat: el conreador de coca, marihuana i rosella. “Quan es va obrir la discussió enfront del fenomen del narcotràfic es va dir: ‘Per què parlem amb els cocaleros, parlem amb les comunitats pageses que produeixen, amb els raspachines –recol·lectors de fulla de coca–’. Així va ser com es va crear la Coordinadora Nacional de Conreadors de Coca, Rosella i Marihuana (COCCAM, per les sigles en castellà), que va encarnar l’esperança de substituir els cultius il·lícits de forma concertada i sense criminalització, encara que també hi havia qui opinava i opina que havien de poder continuar conreant però amb garanties de no vulneració de drets humans”.

Deu anys després, no obstant això, els lideratges de la COCCAM en regions com el Cauca o el Caquetá sobreviuen atrapats entre l’abandonament institucional i el setge dels nous grups armats que van copar el territori. A més, sota l’amenaça de noves fumigacions per part de l’exèrcit amb derivats del glifosat per acabar amb la coca, i amb la vida i la salut de qualsevol ésser viu del territori fumigat. Per a Tovar i Devia, aquestes dissidències de les FARC que gestionen actualment el narcotràfic no representen una continuació de la insurrecció, sinó “estructures mercenàries al servei del negoci il·lícit que han fragmentat el conflicte en almenys 13 faccions enfrontades per rutes i impostos”.

Per a Tovar i Devia, aquestes dissidències de les FARC que gestionen actualment el narcotràfic no representen una continuació de la insurrecció, sinó “estructures mercenàries al servei del negoci il·lícit”

“L’actor que tingui el control militar acaba controlant totes aquestes dinàmiques, i la gent, li agradi o no li agradi, acaba sotmetent-se perquè si no, serà objecte d’una persecució”. A més, explica l’excomandant, l’Estat amenaça de tornar a criminalitzar l’organització pagesa, ignorant que el cultiu respon a una demanda global que no es resol amb fumigacions: “El cocalero com a construcció social mundial existirà mentre continuï existint el consum; hi ha milions de periqueros només als Estats Units.” Al món hi ha aproximadament 25 milions de persones consumidores de cocaïna, segons dades de l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte. Aquesta xifra representa un augment del 38% en l’última dècada.

Devia assegura que la mateixa informació estatal demostra que la majoria dels seus integrants ni tan sols són exguerrillers, sinó gent nova captada sota modalitats mercenàries que sotmeten la població civil –com el reclutament de menors, en augment en els últims anys– i persegueixen les organitzacions socials que no aconsegueixen cooptar, “usant el nom de les FARC per fer mal a la memòria insurgent”. “En la nostra època el sou no va existir, era un exercici de convicció i dedicació política. Com que ara el concepte és fer d’això una empresa rendible criminalment parlant, totes les estructures paguen a qui s’hi vincula, sedueixen i recluten a través d’ofertes i beneficis; aquesta característica no és pròpia d’una guerrilla revolucionària”, subratlla Tovar.

 

El fantasma del narcotràfic i les ferides obertes abans de 2016

Si bé l’excombatent assenyala avui les dissidències com a estructures mercenàries al servei del negoci il·lícit, el vincle entre la insurrecció, l’economia de la coca i la violència contra lideratges socials no va néixer després de la desmobilització. En regions productores de coca com el Cauca o el Caquetá, les mateixes FARC es van finançar durant dècades a través del cobrament d’impostos al cultiu de coca i processament de pasta base i van protagonitzar greus abusos i assassinats contra autoritats i comuners de pobles indígenes que defensaven l’autonomia dels seus resguards enfront del control armat. Davant d’aquesta memòria incòmoda, Diego Tovar admet sense embuts que el narcotràfic va penetrar en diverses de les seves estructures i les va descompondre.

“Hi ha un llibre molt interessant, Nuestra guerra ajena, de Germán Castro Caycedo, que explica com arriba la coca a Colòmbia en una aliança de certs actors que identifiquen àrees on les FARC eren fortes i diuen: ‘Allà és on cal posar-la a produir’, precisament per descompondre el teixit organitzatiu de la resistència. Si mires la història, és el mateix que va fer l’FBI per desmuntar les Panteres Negres als Estats Units amb el microtràfic”, sosté Tovar.

Les FARC es van finançar durant dècades a través del cobrament d’impostos al cultiu de coca i processament de pasta base i van protagonitzar greus abusos i assassinats 

“La por que tenia la comandància era que no es donés un procés de descomposició de les estructures a l’entorn del fenomen del narcotràfic. En la majoria de les parts no va passar. Però va haver-hi regions on es va produir; jo vaig estar al sud i a l’orient, per exemple, i allà hi apareixia un incident i de sobte venia el correctiu. De fet vaig conèixer comandaments i persones que van ser fins i tot afusellades per haver sobrepassat els límits amb el cobrament de l’impost”, admet l’excomandant.

“Les FARC experimentaven una crisi en què hi havia un fenomen de descomposició entorn del narcotràfic. I una àrea que tenia una gran permeabilitat era el Cauca. D’una banda perquè allà s’havia concentrat gran part del negoci del narcotràfic i d’altra banda, perquè les FARC havien de fer-hi tot un procés de consolidació. Nosaltres mai no ho hem negat i és una de les tantes motivacions que ens porten a signar un acord”, reconeix l’excomandant.

Al Cauca, aquesta disputa pel control territorial i les rendes il·lícites va deixar crims emblemàtics contra les autoritats ancestrals del poble nasa abans del desarmament: el juny de 2001, guerrillers del Sisè Front de les FARC van assassinar a Corinto el líder indígena i expresident del Consell Regional Indígena del Cauca (CRIC) Cristóbal Secué, que havia sobreviscut a dos atemptats previs; una dècada després, l’agost de 2012, milicians d’aquesta mateixa guerrilla van matar a trets, al seu habitatge de Caloto, el reconegut metge tradicional Lisandro Tenorio, enmig de les protestes indígenes per exigir la sortida de tots els actors armats de les seves reserves. A Nariño, l’agost de 2015, en plena negociació de l’acord, el líder afrodescendent Genaro García va ser assassinat a trets per la columna mòbil Daniel Aldana de les FARC en represàlia per la seva defensa de l’autonomia territorial, fet pel qual la mateixa guerrilla va reconèixer la seva responsabilitat des de l’Havana.

El juny de 2001, guerrillers del Sisè Front de les FARC van assassinar a Corinto el líder indígena i expresident del CRIC Cristóbal Secué

Aquesta dinàmica d’imposició armada es va repetir en altres enclavaments productors de coca i corredors estratègics de l’Amazònia, l’Orinoquía i el sud del país —com el Caquetá, el Putumayo, el Guaviare i el Meta—, on la regulació del negoci il·lícit i el control social van derivar en l’assassinat selectiu d’autoritats tradicionals, docents i promotors de salut que s’oposaven al reclutament forçat o a la sembra de coca en els seus territoris ancestrals. Les conclusions de la Comissió de la Veritat colombiana documenten que les FARC van ser responsables del 21% del total d’homicidis (enfront del 45% de paramilitars i 12% d’agents estatals), a més del 40% dels segrestos i 75% del reclutament forçat, motivant les imputacions de la Jurisdicció Especial de Pau (JEP) en els Casos 05 i 09.

Per part seva, Laura Violeta Devia assenyala que la pèrdua de rumb polític va estar marcada pel desgast bèl·lic i l’ofensiva militar. “En algun moment el Secretariat fins i tot parlava de com diferents estructures s’estaven allunyant de la línia política, i en això va influir un munt la forma en la qual estava atacant l’Estat des de Pla Colòmbia i Pla Patriota. Des de 2008 va haver-hi múltiples bombardejos que van acabar amb integrants de l’antic Secretariat —Raúl Reyes, Iván Ríos, Alfonso Cano, el Mono Jojoy— i amb una nova generació de comandants amb sòlida formació política, com Martín Caballero al Carib. En aquesta dinàmica de guerra, la velocitat amb què molts guerrillers havien d’assumir responsabilitats de lideratge en les FARC no coincidia amb la possibilitat de formar-los políticament.”

“La velocitat amb què molts guerrillers havien d’assumir responsabilitats de lideratge en les FARC no coincidia amb la possibilitat de formar-los políticament”, explica Devia

Al cap i a la fi, continua Devia, “el tema del narcotràfic va travessar absolutament tota la societat colombiana, i allà inevitablement la guerrilla va estar marcada amb això; ja no hi havia condicions de contenir això fins i tot dins d’un exercici guerriller estructurat com un exèrcit”.


Autocrítica després de la pèrdua d’escons i personalitat jurídica

Un cop vençut el període transitori que garantia deu escons fixos a Comunes, el partit no va superar el llindar del 3% en les últimes eleccions legislatives de març de 2026 i l’octubre va perdre la seva personalitat jurídica davant el Consell Nacional Electoral (CNE). Laura Violeta Devia assenyala factors externs com l’estigmatització i la impossibilitat de fer campanya en zones on són objectiu militar: “els grups armats diuen que Comunes representa una traïció a la revolució i ens van convertir en objectiu militar. Hi ha municipis on no podem posar un cartell ni pot anar-hi ningú amb la rosa del partit”, denuncia la jove política.

“L’acord de pau no és el somni utòpic socialista, sinó la base democràtica per generar un escenari de transició que acabi amb les causes del conflicte. Això ens permetrà després desenvolupar els objectius polítics”, sentencia Tovar

Tovar admet un error tàctic clau en trencar amb el Pacte Històric: “va ser un error nostre, no de la gent”, reconeix sobre una base social que no va poder deixar de votar el pacte, espai al qual ara busquen tornar. “Cal tenir en compte que veníem de dècades a la muntanya, on moltes unitats guerrilleres van estar desconnectades de la base social i solament podíem parlar amb els micos, i això pesa després en fer propostes i dialogar amb la gent”, explica Diego Tovar.

Malgrat tot, els dos polítics no es rendeixen i continuen defensant, com bona part de la població rural de Colòmbia, un acord de pau. Fins ara govern rere govern, i amb més força el d’Abelardo de la Espriella, l’estan convertint en gairebé paper mullat. “L’acord de pau no és el somni utòpic socialista, sinó la base democràtica per generar un escenari de transició que acabi amb les causes del conflicte: això ens permetrà després desenvolupar els nostres objectius polítics”, sentencia Tovar.