Fa deu anys s’escrivien articles parlant de la deriva autoritària de la política europea. Aquella situació no ha fet més que empitjorar. L’extrema dreta governa a Itàlia des de l’octubre de 2022 i fins i tot als països bàltics està present als governs. A la tan admirada per les seves mesures socials Finlàndia, per exemple, hi ha el Partit dels Finlandesos a Finlàndia. A Hongria Orbán va ser substituït per Péter Magyar, que tot i ser més europeista, manté nivells democràtics no gaire lluny dels d’Orbán. A Amèrica del Sud, Milei ha esdevingut un símbol a l’Argentina i el seu arrelament s’ha aprofundit amb les eleccions legislatives de l’any passat en què va aconseguir la majoria a la Cambra. A més, s’ha convertit en un exemple per altres països i a tota la regió la ultradreta no deixa d’expandir-se, a excepció del Brasil. Més enllà de ridiculitzar-lo per la seva motoserra i posar-se les mans al cap pel seu to agressiu i populista, seria útil analitzar què fa, a qui beneficia la seva política, per què a algú, a molts, deu anar bé, i per això capta més vots. A Nicaragua la família Ortega ha dit que s’han acabat les eleccions i està a un pas de convertir-se en una monarquia perquè la principal característica d’una república, poder escollir qui governa, ha desaparegut. Mentre, en el darrer decenni, els Estats Units han donat proves d’arbitrarietat i autoritarisme impensables fa deu anys. Esverats davant d’un president megalòman i capritxós que juga amb la idea de tornar a presentar-se a les eleccions malgrat la limitació a dos mandats que imposa la Constitució americana, oblidem que si està al poder és perquè darrere té un moviment prou important de ciutadans que li donen suport, el moviment MAGA.
Davant d’un president megalòman i capritxós com Trump, oblidem que si està al poder és perquè darrere té un moviment prou important de ciutadans que li donen suport
Precisament fa deu anys que va haver-hi a la Gran Bretanya el referèndum del Brexit. A les notícies de TV3 d’aquell dia s’entrevistava una dona gran que acabava de votar afirmativament. Quan el periodista li va demanar què pensava que milloraria amb la sortida d’Anglaterra de la Comunitat Europea, la dona contestava: “No ho sé, però almenys la música sona diferent”. Aleshores portàvem vuit anys de la interminable crisi de 2008 i els sacrificis que es van exigir a les classes menys adinerades van ser molt importants. Creiem que deu anys després els partidaris de l’extrema dreta pensen com aquella dona: “La música és diferent”.
En tot aquest temps els partits d’esquerra no sembla que hagin encertat gaire en el que han fet per frenar la nova onada reaccionària. Els cordons sanitaris no han servit de res. Només a França hi ha hagut un tap gràcies a l’esquerra de La France Insoumise de Mélenchon, després de la seva victòria el 2024. Malgrat l’existència d’aquest fort corrent antidemocràtic, els partits tradicionals, tant d’esquerra com de dreta, van reculant davant la pèrdua de drets socials, la degradació de tots els serveis públics i el rebuig a les polítiques redistributives.
Els partits d’esquerra no sembla que hagin encertat gaire en el que calia fer per frenar la nova onada reaccionària. Els cordons sanitaris no han servit de res
Al mateix temps, en el seu llenguatge i els seus fets, es van apropant als principis de l’extrema dreta. Fa uns anys a ningú se li hauria ocorregut qüestionar les baixes mèdiques dels treballadors com han fet el cap de l’oposició aquest estiu, Núñez Feijóo, i el president de la patronal, Antonio Garamendi, que el juliol reclamava que les empreses deixessin de pagar les baixes per malaltia al mateix temps que clamava contra l’absentisme. No només aquestes persones lligades a les forces conservadores han demanat revisar el sistema de baixes. Qui primer ho va fer va ser la consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya del PSC, Olga Pané, el maig. Els metges, qüestionats en la seva integritat, van explicar de manera molt clara que en realitat són els problemes a la Sanitat els que fan que s’allargui el temps de les proves diagnòstiques, amb la possible conseqüència d’un agreujament de la malaltia i l’efecte segur d’allargament del temps que es faltarà a la feina. L’absentisme disminuiria contractant més personal. No coneixem ningú que sortís a donar suport als metges. Estem segures que fa un parell d’anys la societat hagués estat molt més crítica davant d’aquests atacs a la base mateixa dels drets socials i laborals.
Fa un parell d’anys tampoc s’hauria acceptat l’existència d’oligarques que reclamen un govern d’una intel·ligència que al final és una vulgar dictadura
Fa un parell d’anys tampoc s’hauria acceptat amb tanta facilitat l’existència d’oligarques que reclamen un govern d’una intel·ligència que al final és una vulgar dictadura i que aquesta exigència es fes en nom de la llibertat. Saint-Simon aguditzat. Aquesta impúdica crida a la llibertat no es molesta ni en dissimular que és una llibertat reduïda a una persona o, potser, a un grup reduït; llibertaris s’autonomenen, precisament qui menys desitja la igualtat econòmica i social de la població. Els escollits són aquells capaços d’entendre i produir noves tecnologies. Un eufemisme, perquè, en realitat, parlem dels magnats que han acumulat prou capital per finançar-les. Caldrien nous estudis sobre la llibertat, sobre què és llibertat i què és despotisme exercit pel més fort sobre el més dèbil, sobre com les normes i les regulacions són necessàries a fi de preservar la llibertat dels més desemparats. Cal recordar que es tracta de persones que acumulen una riquesa que pot competir amb avantatge amb el PIB d’alguns països, quelcom inèdit a la història perquè mai la riquesa d’un particular podia rivalitzar amb la de tot un país per petit que fos.
Mai la riquesa d’un particular podia rivalitzar amb la de tot un país per petit que fos
Tots els totalitarismes s’han justificat mitjançant un nacionalisme exacerbat, una nació gloriosa que es veu amenaçada per enemics brutals i despietats que volen la seva destrucció. La Història ja no tan recent ens obliga a pensar en els jueus, poble estigmatitzat des de fa més de vint segles i al que s’han atribuït pràctiques terribles. Aquí no podem per menys que pensar en Gaza i l’acció genocida del govern i el grup més extremista de la societat israelians. No eren comportaments com aquest els que se’ls atribuïa en el passat, però aquest és un altre punt que demostra la deriva d’una esquerra que no és capaç de condemnar sense matisos el govern israelià i queden pocs dubtes de què el president d’aquell país hagués actuat i continués actuant amb total impunitat en un altre context sociopolític.
Avui en dia l’enemic escollit ha estat la immigració. Si ho pensem fredament, sabem que depenem dels nouvinguts per mantenir les societats europees. És, per tant, poc intel·ligent obstaculitzar la seva arribada. Abstrets amb mems i ximpleries que ens arriben per les xarxes socials, pensem que mantenir aquest nivell de confort és normal i fem com aquell nen a qui li demanen que dibuixi un pollastre i dibuixa l’au que veu al supermercat. No estem segures que no sigui aquest també el concepte d’una majoria de governants.
Per frenar l’extrema dreta s’ha de revertir la degradació constant dels serveis públics i la protecció social, canviar les polítiques i recordar amb els fets que esquerra vol dir defensa dels drets inalienables de tots els humans i del bé comú
A la qüestió de la immigració és on hi ha un dels més grans fracassos de l’esquerra. Hem vist recentment com una socialdemòcrata, Mette Frederiksen, presidenta de Dinamarca, un dels països més admirats pel seu estat social, compartia opinió i s’aliava amb una de les més grans activistes antiimmigració, Giorgia Meloni. Això és simplement el resultat del fracàs i la confusió sobre què són els immigrants. En cap moment es defensa el dret a buscar un futur millor com un dret humà, un dret de tots, i en silenciar aquesta idea deshumanitzem aquestes persones i les reduïm al seu lloc funcional a l’estructura econòmica, a una dada. Ja no es parla de la igualtat dels drets socials i polítics dels humans i, si es fa, el debat queda relegat a l’últim i menys important dels arguments per defensar la immigració. Els arguments emprats són utilitaris, la necessitat de mantenir unes societats envellides i manca de mà d’obra. Que aquestes afirmacions siguin certes no treu gens de gravetat a la covardia de l’esquerra quan no invoca el dret bàsic que ens empara a tots. Ens preguntem si no tenim eines per reivindicar aquest dret, si ens manquen les paraules per rebatre als aprofitats de l’“efecte crida”.
Aquests són petits exemples de la responsabilitat que té l’esquerra en el triomf que esperem que no arribi de l’extrema dreta. Creiem que frenar-la, si encara som a temps, obliga a un discurs més valent, però no tan sols això, s’ha de revertir la degradació constant dels serveis públics i la protecció social, canviar les polítiques i de pressa i recordar amb els fets que esquerra vol dir defensa dels drets inalienables de tots els humans i del bé comú.
