Era a principis de maig i la notícia va córrer com la pólvora pels grups de missatgeria instantània del barri. El sostre del Menjador Popular de Ca Saforaui s’havia ensorrat. Trossos d’escaiola per tot arreu, una espessa capa de pols, molts desperfectes, però cap dany personal. Es van suspendre immediatament les classes, els tallers i els dinars que s’hi lliuraven tres dies a la setmana. Era urgent reparar l’espai i reprendre les activitats com més prompte millor, però la majoria dels pressupostos que es van demanar eren inassumibles per a un centre amb uns recursos escassos. La seua continuïtat penjava d’un fil després de més d’una dècada de treball.
Ca Saforaui és un centre social autogestionat ubicat al barri de les 500 de Gandia (la Safor), una de les zones més empobrides de la ciutat. És un indret de caràcter multicultural que en els anys seixanta va acollir molta immigració provinent d’Andalusia i Extremadura i que, durant les últimes dècades, ha absorbit gent vinguda d’Amèrica i el nord d’Àfrica. “És un lloc amb una riquesa cultural, musical i gastronòmica enorme”, afirma Ausiàs Galbis, un dels impulsors del centre social. “Volíem treure-li l’estigma de ser una zona conflictiva, que arrossegava des de fa molts anys”.
Quan un grup de joves provinents de la Coordinadora Antifeixista de la Safor el va imaginar l’any 2016, no pensaven que l’antic locutori del carrer Nou d’Octubre esdevindria l’espai referent d’acció social i suport mutu que és avui i, sobretot, que el tancament d’un dels seus locals tinguera eixa repercussió. “La gent passa pel centre cada dia a preguntar quan tornarà a funcionar el menjador”, assenyala una de les voluntàries.

Impel·lides per la inoperància dels discursos abstractes de les organitzacions polítiques d’aquell moment i la necessitat moral d’actuar, les persones que van impulsar el projecte la van identificar mancances específiques al barri i van definir les bases d’un grup d’acció local que més tard rebria el nom de Ca Saforaui. “Teníem la percepció que la classe treballadora no estava participant en les activitats que s’organitzaven a la comarca i que calia una acció més integradora amb un caràcter més social i pràctic”, explica Galbis.
Entre altres problemàtiques, van detectar un notable empobriment del veïnat, un alt índex de soledat no desitjada i una dificultat d’accés als recursos institucionals per part de la població migrant. La primera iniciativa duta a terme van ser unes classes de reforç escolar per a infants impartides per voluntaris, una acció senzilla i que, sense cap mena de prejudicis, abastava un públic ben heterogeni. “El principal repte dels inicis fou aproximar-nos a cultures i comunitats que compartien espai físic, però no convivien entre elles, i ho vam aconseguir a través de la infància”, detalla Borja Ferri, un dels voluntaris i impulsors d’aquelles activitats.
Un espai “un poc estrany”
Però ben prompte van comprovar que l’espai podia ser molt més que una aula. Les activitats van començar a multiplicar-se i, amb elles, també les persones que s’acostaven a tot el que estava germinant allí. Una de les primeres va ser Vero , una professora argentina de dansa folklòrica que buscava un lloc on assajar amb el seu grup. No tenien diners per llogar un local i una amiga li va parlar d’aquells joves que havien obert un espai “un poc estrany” al barri. “Vam preguntar i l’endemà ja ens esperaven amb una clau del centre per a obrir-nos”, recorda. La voluntat d’agrair la rebuda tan càlida del principi la va dur a implicar-se en més projectes que estaven iniciant-se, fins a consolidar-se com una de les gerents de la gestió diària del centre.
Ferri qualifica d’encoratjadors aquells primers anys, on s’anaven definint objectius plausibles i s’aterraven les idees a la pràctica del dia a dia. “Les assemblees d’aquella època eren multitudinàries. A més, celebràvem jam sessions i concerts on recaptàvem diners per a continuar endavant”, afegeix.
“El gran repte dels inicis fou aproximar-nos a comunitats que compartien espai físic, però no convivien entre elles, i ho vam aconseguir a través de la infància”, explica Borja Ferri
Així doncs, a poc a poc, el que havia estat un locutori va anar omplint-se d’activitats: perruqueria gratuïta, taller de costura, classes de dansa, tallers d’art i manualitats… La configuració de l’espai també va anar canviant. “Ens vam animar a decorar-lo, a mantenir les portes obertes, a posar un parell de plantes… i la gent passava i preguntava què era allò”, rememora Vero. Un dia, una veïna li va confessar que sempre havia volgut tindre una biblioteca. Tot seguit, van penjar uns cartells demanant donacions de llibres i, des d’aleshores, els exemplars no han parat d’arribar. Ara, explica entre rialles, ja són infinits.
Una de les iniciatives amb més èxit i continuïtat al centre social és la de l’Escola Popular. Les classes de reforç escolar van ser el punt de partida d’una programació que amb els anys ha incorporat cursos d’anglés, castellà i valencià, especialment dirigits a població nouvinguda. Les aules han esdevingut així, no sols un espai d’aprenentatge i integració, sinó també un punt de trobada entre gent acabada d’arribar que, moltes voltes, no disposa d’un entorn al qual recórrer.
“Volia aprendre valencià per aprofundir en la meua integració social. El meu veïnat el parla i jo volia comunicar-me, a banda de tindre més oportunitats laborals i d’introduir-me en la cultura local”, afirma Magdalena Raffelt, d’origen polonés instal·lada a Gandia que participa en l’aula de valencià des de la seua creació, ara fa cinc anys. “Em pareix una manera de trencar barreres, fomentar lligams i mostrar respecte cap a la terra que t’acull”, sentencia.
Molt més que un plat calent
Al mateix temps que creixien les activitats, també ho feien les necessitats que identificaven la gent jove entre el veïnat. La recollida d’aliments va ser un dels projectes que més persones va començar a concentrar al centre, però ben aviat es va comprovar que no era prou el lliurament dels productes. “El Menjador Popular va sorgir arran del gran èxit del Banc d’Aliments, on vam advertir que molta gent no tenia accés a cuinar el menjar lliurat, pel fet d’estar llogada en una habitació o directament viure al carrer”, detalla Ausiàs Galbis. Arran d’això, es va convocar una assemblea i es va obrir un procés de micromecenatge per aconseguir finançar el menjador.
La idea semblava difícil d’assumir per a un centre que se sostenia només amb el treball voluntari i dels fons que es recaptaven amb algunes activitats, però Ca Saforaui comptava amb una base social àmplia que va permetre reunir el crèdit necessari per a fer front al lloguer i al manteniment diari de la dependència. Des d’aleshores, ha esdevingut una de les seues principals estructures i actualment reparteix més d’un centenar de plats, tres dies a la setmana.

Però no tothom entra al menjador amb necessitat d’un plat calent. Hi ha qui baixa a prendre un café, qui es queda després de dinar a conversar amb la gent del veïnat o qui simplement hi va perquè sap que trobarà algú. “La gent no ve només pel menjar, ve per la companyia”, explica Vero. La soledat no desitjada és una de les problemàtiques que més es va percebre en el moment de posar en marxa el centre i el grup impulsor de Ca Safoaui creu que el Menjador Popular ajuda a combatre-la, tot posant en contacte a persones que no tenen lligams afectius sòlids. És per això que l’ensorrament sobtat del sostre i el posterior tancament del local, han provocat un daltabaix significatiu entre usuàries que el visiten sovint. Els va llevar una de les poques oportunitats setmanals que tenen de compartir converses, riures i inquietuds mentre tenen un plat per dinar davant seu.
Mantenir els fogons encesos també exigia trobar la manera d’omplir-los. Les donacions cobrien gran part dels aliments, però els productes frescos continuaven representant una despesa important per a un centre amb tan poc finançament. Així va nàixer l’hort popular que, cada diumenge al matí, concentra a un grup de voluntàries que sembra tota classe de fruites, verdures i herbes aromàtiques per al rebost de la cuina. “L’hort és l’excusa, però després sempre ens quedem a esmorzar o algú del centre porta aperitiu”, bromeja un dels participants.
Amb una intenció similar al menjador va sorgir l’Armari Solidari, l’esperit del qual és fomentar que gent amb pocs recursos puga adquirir peces de roba que prèviament són aportades per persones que ja no en fan ús i que, per un preu simbòlic, se’ls dona una segona vida. Sense pretendre-ho, la seua posada en funcionament va conduir a resultats no esperats en un principi. “L’Armari Solidari ja no és solament un intercanvi de roba, és un espai d’encontre on es comparteixen experiències i necessitats i que, en algunes ocasions, fins i tot ha fomentat la inscripció a altres activitats”, reconeix Borja Ferri.
Ser un punt de trobada i convivència forma part, des dels seus inicis, de l’ADN de Ca Saforaui, una vocació que també troba el seu lloc en l’oci i la cultura. El Festibarri n’és l’exemple més representatiu. Es tracta d’un festival on el veïnat comparteix trets dels seus països d’origen a través de la música, la dansa i la gastronomia. Hi conviuen actuacions de grups de danses valencianes i muixerangues amb boleros i ranxeres, un cor ucraïnés, conjunts de cúmbia i tota mena de plats tradicionals de diferents parts del món. És un encontre que cada any reuneix a centenars de persones i que, segons Vero, ja és considerada per molts “la festa del barri”. “El Festibarri va nàixer a partir d’uns tallers infantils que féiem perquè els infants conegueren millor la cultura del seu país d’origen. Una mare va dir: ‘Quan toque Colòmbia, em vestiré amb la roba tradicional i els mostraré un ball’. Va ser un èxit i, a partir d’aquell moment, altres famílies es van animar a fer el mateix”, relata.
“Volia aprendre valencià per aprofundir en la meua integració social. El veïnat el parla i volia comunicar-me”, conta Magdalena Raffelt, que participa en l’Escola Popular des de l’inicI
Una altra de les dates de celebració més assenyalades per a la xicalla de les 500 és el Nadal. Des de principis de desembre, multitud d’entitats i associacions de la comarca duen a terme una recollida de joguets i regals, els quals són portats al centre perquè el 24 de desembre siguen lliurats a qui més els necessita.
El preu de la supervivència
Sostenir tota aquesta xarxa no sempre ha estat fàcil. El centre ha funcionat durant bona part de la seua trajectòria amb recursos molt limitats i una estructura basada, principalment, en el voluntariat i les donacions. Aquesta inestabilitat econòmica i la dificultat per a renovar el voluntariat han posat en perill la continuïtat de Ca Saforaui en diverses ocasions. “Ser militant és un privilegi que molta gent no pot permetre’s hui en dia. Tothom qui hem format part de manera activa en el centre hem sentit ganes de deixar-ho en algun moment”, confessa Ferri.
L’alta demanda de necessitats, la mancança de recursos i la càrrega mental i emocional que va lligada al tipus d’accions que es fan a Ca Saforaui ha provocat que part de la seua base anara esgotant-se i apartant-se del projecte sense relleu. “És una conseqüència totalment normal. Som l’únic col·lectiu en la zona que ha aguantat deu anys fent acció diària i obrint de dilluns a dissabte de 9 a 19”, assenyala Ferri.

Com tota evolució natural, el pas dels anys ha motivat debats sobre quin havia de ser el rumb del centre, amb partidaris de mantindre l’essència original i qui creia que s’havien de buscar vies alternatives de subsistència. La necessitat de garantir la supervivència de Ca Saforaui va acabar imposant-se i va comportar fer el pas de demanar ajudes públiques. La decisió que no va estar exempta de tensions internes. Hi havia qui advertia del risc que el finançament institucional acabara condicionant la seua activitat o diluint el caràcter polític amb el qual es va construir. Per a Borja Ferri, en canvi, acceptar aquests recursos era una qüestió de justícia: “Ací estem fent una faena que hauria de fer l’Ajuntament i, si altres entitats del barri reben molt més finançament, nosaltres també tenim dret de poder mantindre’ns”.
Ara, a les acaballes de l’estiu, Ca Saforaui inicia un nou curs amb la cara renovada: el menjador s’ha reparat i ja torna a estar a punt per a atendre centenars de persones que l’esperen amb els braços oberts. El desé aniversari arriba amb la incògnita de què els oferirà el futur, però tenint clara una certesa que ja no els llevarà ningú: la d’haver aconseguit una transformació integral de les 500 i d’haver-hi forjat un empoderament col·lectiu que era impensable fa pocs anys. Al remat, com diu una de les persones que participen del centre, “s’ha pogut transmetre vida al barri, dotant-lo d’un cor que el fa bategar”.

