Fixar les estratègies per frenar l’extrema dreta sol ser el debat central en nous grups d’activistes o en xerrades i debats dels moviments socials. He tingut la sort de participar en molts d’aquests debats que ara, des de la urgència davant de l’auge global, s’estan traslladant a les tertúlies de pseudoexperts. Dir que actuar encara els fa més grans és un error i en tenim mostres. Als barris o viles on s’ha fet feina constant, sobretot en època preelectoral, aconseguim que el vot a l’extrema dreta baixi, fins i tot a la meitat.
Permeteu-me un espòiler: l’única posició que no ens podem permetre contemplar és no fer res. I hem de tenir present que, de ser-hi, ja hi són, i que de propaganda, ja en tenen, i molta. No és l’acció de l’antifeixisme qui fa créixer l’extrema dreta. Si fos així, ni rebríem amenaces ni atacarien els periodistes que expliquen qui són en realitat, què pretenen, com es financen o quines són les seves connexions internacionals.
Entre les convençudes que cal fer alguna cosa hi ha postures diverses: des de qui defensa que el que cal és sensibilització i educació, fins a qui advoca per l’acció directa; hi ha qui posa l’accent en la via judicial per frenar els discursos d’odi i qui creu que hem de ser presents als mitjans i a les xarxes socials, i hi ha qui pensa que ens hem de centrar en l’acollida i qui es centra en la lluita als carrers.
Vist des del punt de vista de la urgència i la gravetat del moment, cadascuna d’aquestes accions és insuficient. Per a la sensibilització i l’educació cal un temps que no tenim: els tempos judicials són lents i acostumen a girar-se en contra de les que lluitem pels drets de totes (el delicte d’odi, que es va impulsar per perseguir les organitzacions ultres, ha estat barroerament retorçat per imputar-lo a l’antifeixisme, com si ser nazi fos ser part d’un col·lectiu vulnerable). El mateix passa amb l’acció mediàtica: és efímera i, a les xarxes, l’algoritme beneficia l’odi i la violència, sobretot des que algunes són a mans de la multinacional de l’odi.
Vol dir això que són accions inútils? Ni de bon tros. Però hem de tenir ben present que ens cal superar com més aviat millor aquest debat que és fal·laç i ens paralitza.
Per aturar l’ascens de l’extrema dreta cal lluitar en tots els fronts, de manera àmplia i generalitzada. Calen xerrades, exposicions i accions des del món cultural i educatiu, calen organitzacions compromeses que burxin des de les escletxes que permet la legalitat, cal neutralitzar el seu relat amb nous enfocaments, calen nous discursos des d’un periodisme compromès i responsable i, sí, també ens cal confrontar discursos a les xarxes socials on l’extremisme es mou com peix a l’aigua: no podem cedir cap espai ni a ultres ni a nazis.
En el panorama polític –estenent-lo més enllà de la dinàmica partidista i afegint sindicats i moviments socials i veïnals– és vital frenar el discurs ultra i aïllar-lo. Es diu que els cordons sanitaris no serveixen, però fixem-nos que qui els transgredeix solen ser forces que compren el marc mental de l’extrema dreta per no perdre espai electoral. I això darrer és extremadament greu, ja que comporta sempre l’atac directe a drets: traves per a l’empadronament, exigència de llarguíssims períodes de residència per optar a serveis socials, restriccions en el dret a la protesta, persecució de la pobresa… tot perpetrat per forces que es pretenen democràtiques o que es titllen de “progressistes”.
Cal que sortim al carrer, però també cal articular feina de base arreu
Així, mentre agiten l’espantall de l’extrema dreta, actuen com a col·laboradores necessàries que la fan créixer com l’escuma, fomenten la discriminació normalitzant discursos excloents que fa poc ens haurien fet envermellir. Des del moviment antifeixist i des de tots els sectors, hem d’assenyalar les formacions polítiques que, per càlcul electoral –a sobre, erroni– van dretanitzant el seu discurs i practicant l’exclusió i l’estigmatizació com a política.
La lluita al carrer, la més àmplia possible, és la clau de volta i l’eina més important per frenar aquest ascens. Des de dos vessants: la demostració que nosaltres som més i la implicació en la vida comunitària. L’una sense l’altra són insuficients. L’antifeixisme ha de ser també feminista i ecologista, ha d’acollir, ha de defensar i donar suport a totes les comunitats, ha de ser feminista.
Cal que sortim al carrer, però també cal articular feina de base arreu. És un fet constatat que en entorns amb més densitat de moviments socials i associatius –amb més inclusió social– la penetració de l’extrema dreta és menor. Això ho saben i per això van a pescar vots allà on es pateix més exclusió social. I és aquí on hem de ser més presents construint comunitat: amb el feixisme no s’hi parla; amb el veïnat, sí.
Només podrem frenar aquesta onada ultradretana amb un tsunami social generalitzat: hem de ser capaços de fer feina cadascú des dels nostres espais i, a la vegada, aplegar-nos amb altres amb qui potser que no estem d’acord en tot, amb un enfocament generós que uneixi perspectives diverses en la lluita contra el feixisme i totes les discriminacions.

